Celler de les Coromines

En terme d’Aguilar de Segarra, però ja tocant a l’Anoia, hi ha un lloc conegut des de sempre amb el nom de les roques dels Moros. Actualment, però, li diuen el jaciment de Coromines, tot i que aquesta no és, ni de bon tros, la casa més propera, donat que es troba a ponent de cal Marietes.

En un petit marge, avui dia pràcticament invisible perquè es troba en el marge d’un camp ple de vegetació, es va construir un petit edifici d’uns 40 metres quadrats. Aprofitava en part la paret d’un balma, i amb alguns blocs de pedra i unes bigues repenjades a la paret s’hi va construir aquesta petita obra que no sembla que hagués estat habitada.

A la part de sobre, hi ha un parell de piques de decantació (o potser tines), la base de trepig i una premsa de vi, al costat d’un contrapès de la mateixa premsa. Tot plegat es podria remuntar al segle X, si no abans, segons les excavacions arqueològiques que s’hi varen fer.

A tocar d’aquest lloc hi ha un conjunt de 4 tombes i un forat més gran que es pensa que podria ser un carner. No massa  més lluny, en direcció a cal Marietes, apareix una altra codina amb 7 tombes més excavades a la roca.

Tombes de Coromines
Anuncis

Puig Pedrós

A Aguilar de Segarra, al nord de cal Girald, s’aixeca aquest turó de 638 m d’altura, format per mitja dotzena d’agulles de gres. El conjunt, a l’alta edat mitjana, havia estat tancat amb un mur que enllaçava les diferents agulles. A més a més, dalt d’una d’elles es troben les restes (fonaments) d’una torre de planta quadrada, i al seu costat d’una de rodona. A la primera, posteriorment, es va construir un aljub per recollir l’aigua. En una tercera agulla també es troba un altre d’aquests aljubs.

Encaixos de les bigues dels sostres dels habitatges

A nivell del sòl, criden l’atenció els diversos conjunts d’encaixos que permeten identificar els llocs on es trobaven els primitius edificis. En una d’aquestes agulles, concretament la situada més al sud, a la banda de migdia, per sobre d’un petit balmat, encara s’observa una regata de forma triangular que insinua un primitiu sostre. Semblaria que aquesta edificació hagués quedat just a fora del perímetre emmurallat.

Premsa de vi

També quedava fora, just a l’extrem sud-oriental, una antiga premsa de vi, que tot i estar força malmesa encara ens permet identificar-hi el fonyador (mig trencat) i els ancoratges que aguantaven l’estructura de fusta. Hi ha també dos clots allargats tallats al terra, que han estat identificats com a tombes infantils, però que, per la seva posició, semblarien correspondre més aviat a parts dels ancoratges de l’esmentada premsa.

Aljub sobre una de les agulles

 

L’Antonell

Les restes d’aquesta masia es troben a tocar de la riera de Malrubí, dins del terme de Moià. Sabem segur que existia l’any 1500, tot i que segurament era anterior, com a mínim de les primeres dècades del segle XIV. Actualment està totalment enrunada i fins i tot coberta per la vegetació. Fa deu anys encara se’n conservava bona part dempeus, encara que part del sostre ja hagués caigut. Sembla que a partir del segle XVII, quan es va produir un important eixamplament a la seva banda oriental, s’entrava a la casa per una  porta que permetia accedir directament al seu segon pis. De tota manera, el nucli antic de la casa estaria ben bé al centre de les ruïnes actuals, on es veuen unes finestres espitllerades i un sospitós arc apuntat que semblaria de cronologia gòtica. A més a més, dins d’aquesta part més antiga hi ha les restes d’un pou de planta rodona, que sembla que devia servir per proveir d’aigua els seus estadants. Curiosament està a escassos metres d’un pou negre on anaven a parar els residus sòlids i líquids de les corts i de la comuna.
5172
Vista exterior de la tina
A la banda nord, adossada a la paret forana, apareix una estructura de planta rodona, com un gran cilindre fet amb pedres poc treballades. S’hi accedeix per una rampa amb alguns graons i, en arribar a dalt, es troba un forat rodó, de tres o quatre metres de diàmetre, on s’abocava el raïm, que era aixafat directament a sobre de la tina. Aquesta queda just a sota, i es caracteritza per estar fet amb cairons envernissats per fer-la impermeable. El most, ja convertit en vi, era extret per la boixa, que es troba dins de l’edifici, just en una sala on hi ha l’arc apuntat que esmentàvem més amunt i unes antigues dogues de bota o de tina de fusta. A l’habitació del costat hi ha les restes d’una premsa de cargol.
Interior de la tina, folrada amb cairons
Restes de la premsa de cargol
Aquesta tina no té massa paral·lelismes al municipi de Moià, i potser només s’hi pot comparar la tina de Riqueus, tot i que en aquest cas es tracta d’una tina aïllada enmig de les vinyes.No massa lluny, però, trobem la tina de la Posa, que seria força semblant.

El castell de Grevalosa?

Grevalosa és un poble de l’actual municipi de Castellfollit del Boix (Bages). El centre se suposa que havia estat al voltant d’un castell que no se sap on para, però que deuria ser no massa lluny de Sant Miquel o de Santa Cecília. Des de l’explanada de Santa Cecília es veuen diversos marges i masies abandonades, però més a llevant, uns quatre-cents metres diu un cartell, trobem Sant Miquel. Es tracta d’una obra preromànica del s.IX, que estava formada per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat (rectangular).  
  Més endavant, l’edifici es va reformar (finals del segle X o començaments del s.XI) i s’hi varen construir un parell d’arcs diafragmàtics, que dividien l’edificació en tres estretes naus. Més al sud es troba l’ermita de Santa Cecília, que és posterior, tot i mantenir l’essència medieval. I encara més a ponent, dalt de la carena, s’alcen les runes d’uns murs força grans, fets amb pedres ben treballades i escairades, que ocupen un petit turonet que sembla tenir una mena de vall al voltant. Podria ser que es tractés de les runes del castell de Gravelosa, documentat per primer cop el 990.  
  No massa lluny del castell, dalt de la mateixa carena, i més a llevant, apareix un antic trull d’oli o bé un molí de sang tallat parcialment a la pedra.  
  Com es veu a la imatge superior, es tracta d’una pedra arrodonida d’uns dos metres de diàmetre, sobre la qual s’ha excavat un cercle rodó de 95 cm de diàmetre, amb un forat interior que servia per sostenir un eix de fusta (13 cm de diàmetre i 14 de fons). A la banda sud, hi ha un tall que sembla que feia les funcions de broc, però no s’acaba d’entendre la seva funció. També sembla que hi hagués hagut altres forats més petits que haurien aguantat altres pals rodons, però actualment estan molt desgastats. Al voltant d’aquest roc, encara s’endevina un vall per on una o diverses persones feien rodar la mola (si hagués estat un animal, hauria de ser molt petit). A tocar d’aquest trull, sota el penya-segat de la banda sud, apareix una paret feta amb grans carreus treballats i desgastats pel pas del temps. Segurament es tractava d’una masia abandonada, o d’una dependència més del mateix castell. El vídeo següent mostra amb una mica més de detalls aquest indret:

Barraca del Clapers (Moià)

foto1
foto2

Dades generals i localització


  • Municipi: Moià (Moianès)
  • Data registre: 12/10/2018
  • Paisatge: Moianès
  • Codi: 18387
  • Coordenades: X: 427271 Y: 4628013
  • Altitud: 714

Construcció

  • Tipus de construcció: Aèria aïllada
  • Orientació: Sud-est
  • Forma de la planta: Planta circular
  • Tipus de porta: Llinda plana
  • Tipus de coberta: Falsa cúpula
  • Estat: Perfecte estat
  • Restaurada: Sí

Descripció

Fa 2,10 m de diàmetre interior i uns 3 metres d’altura. La porta fa 1,35 x 0,80 m. La paret té un gruix de 75 cm.

Comentaris

Sembla que ha estat restaurada i recrescuda recentment.

La “Roca Caballera” de Calaceit

A uns tres o quatre quilòmetres de Calaceit (Terol), enmig d’uns camps d’ametllers, s’aixeca la Roca Caballera que, segons la tradició oral, tindria a la seva part inferior un altar on els templers s’haurien reunit i fet missa. Com a prova s’esmenten unes creus que encara es veuen sobre la superfície d’aquest altar.

El suposat altar dels templers

Així mateix, una sèrie de forats a la part superior han dut alguns estudiosos a pensar que es podria tractar d’un calendari solar. Ho podeu veure aquí. També es parla de rituals i sacrificis que farien rajar la sang de les ofrenes fins a la gran cassoleta central (font).

Cassoletes rituals

Jo no tinc ni idea de què podia haver estat. L’única cosa que sé és que algunes de les representacions que s’han fet de la roca, no responen a la realitat. I, per tant, les interpretacions deuen ser igualment poc fiables.

La paret de Fontilles

Fontilles és un sanatori situat a la Vall de Laguar (Marina Alta). Va ser creat pel jesuïta Carles Ferri l’any 1909, per confinar dins del seu recinte els malalts de lepra.

Estàtua dedicada al pare Ferri, fundador de l’establiment

Des de lluny encara es divisa la muralla de la que està envoltat, de 3.513 metres, que es va començar a construir el 1923, perquè els pobles del voltant volien tenir  confinats els malalts. La muralla es va acabar en 1930.

Edifici de l’hospital

 

De lluny, encara es veu perfectament el mur que protegia els veïns d’una possible infecció. I, com es veu a la fotografia superior, presentava de tant en tant una mena de torres rodones amb dues finestres espitllerades per poder vigilar els interns.