Xup del Bou (Taradell)

Està situat a llevant de la masia del Bou (31T  x=442605  y=4636192), i la millor manera per accedir-hi és per la carena que acaba a l’Enclusa.

La construcció és oberta a ponent i té una planta amb forma de vano (dues parets que es tallen en angle recte i la resta corbada. Una petita porta, que antigament havia estat tapada, permet accedir a l’interior, totalment ocupat per aigua, mitjançant dos graons volats. L’alçada total és de 3,10 m. la coberta és feta amb dues grans lloses extretes del mateix lloc, actualment partides.

bou1

 

bou2

Xup de la Riba (Sant Feliu Sasserra)

Es troba a l’entrada de la masia de la Riba, just al portal que tanca l’accés a la finca. S’hi pot accedir des del quilòmetre 13,8 de la carretera B-433 (31T  x=420125  y=4643836).

sasserra3

Antoni Griera va dir que un xup era un dipòsit per guardar aglans amb aigua. En aquest cas, es tracta d’una estructura de planta quasi rectangular, orientada a sud. La coberta interior és de mig punt i s’accedeix a l’interior (que està un metre per sota del nivell del terreny) mitjançant dos petits graons. L’alçada màxima és de 2,60 m i a la porta, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1756.

sasserra1sasserra2

sasserra4

sasserra5

El pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Que el glaç es va posar de moda al segle XVII és una realitat històrica que no admet cap mena de dubte. En aquest context, es varen fer pous en indrets gairebé impensables, com és el cas que ens ocupa.

Documentalment sabem que el 30 de juny de 1618, un tribunal de la Inquisició va fer saber a Pere Saleta i Planell, un pagès de Tona que era  familiar de la Inquisió, que aquell dia el seu veí, Joan Benet Vall-llobera, també familiar de la Inquisició, havia anat al Sant Ofici en nom de Gaspar Vallovera i del seu fill Joan Benet, amos del mas Vall-llobera de Tona, i de la seva dona Aldonça, dient que havien venut a carta de gràcia a Pere Saleta i Planell un camp i un tros de terra en part plantada i en part boscosa, “(…) con un pozo de hielo en el lugar nombrado Puig de Sanct Valentin de pertinencias de dicho mas Vallobera (…)”. Un cop restituït el capital, el problema era que els demandats no li volien tornar la possessió d’aquells béns, raó per la qual els Vall-llobera havien acudit a la institució que podia posar pau entre ambdós veïns (ABEV, ACF, F/10, fol. 120-122).

Sobre aquest pou –o un altre molt proper– sabem que el 26 de febrer de 1673, Joan Servet, serrador de Castellterçol, confessava que havia rebut de Josep Blanc, rector de Tona, i de Pere Planell, pagès hereu de mas Planell de Tona, pagant a parts iguals, la quantitat de 17 lliures i quatre sous per 34 jornals per serrar fusta “per posar al pou del glas de Vallobera” (ABEV, Balenyà, R/3, fol. 122).

Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Per tant, resulta clar que a Vall-llobera (Tona) hi havia hagut, com a mínim, un pou de glaç que estaria tocant al serrat de Sant Valentí, segurament a la riera de Sant Cugat. Després de buscar-lo infructuosament, finalment –gràcies a la informació d’un bon amic– hem pogut localitzar les restes d’un possible pou, que es troben a la riba esquerra del torrent de Sant Cugat de Gavadons, al sud del Prat de la Barroca, on encara es conserva parcialment. El lloc és molt brut i emboscat, i del pou només se’n conserva una part del mur, però sembla que no hi ha dubte. De tota manera, no es descarta que n’hi hagués hagut un altre una mica més amunt (més a prop de Sant Valentí).

Riera amunt, també tenim documentada l’existència d’un altre pou, que considerem que podria ser de neu, a les rodalies del Solà. Ho sabem per un document del 21 d’abril de 1630, en el qual Bernat Solà, pagès de Sant Cugat de Gavadons, venia a Antoni Prat, sutori de Caldes de Montbui, un pou de neu situat al mas Solà, amb la condició que el deixaria buit i despedit per Tots Sants. En Solà es comprometia a posar un home per ajudar els traginers a carregar el glaç. El preu de la neu era de 100 lliures, que es pagarien en tres vegades: 35 lliures l’1 de maig, 40 lliures per Sant Joan i 25 lliures per la Mare de Déu d’agost (ABEV, Castellterçol, R/7, fol. 118v.).

Finestra al mas Solà (Muntanyola)

Finestra al mas Solà (Muntanyola)

El molí d’en Camp, un molí guixer

En un manual notarial de la parròquia de Centelles hem trobat l’arrendament fet per Pau Camp, de Riells del Fai, al seu fill Miquel, el 18 de setembre de 1721, d’un molí fariner amb una mola  farinera i una altra de guixera i dues feixes de terra. En aquest arrendament es va pactar que el fill “puga traurer guix de qualsevol part de la heretat de dit arrendador y de alla ahont ell te facultat de arrencarlo sens contradiccio alguna de dit Pau Camp” ni dels seus. A més a més, també acordaven que podia agafar llenya de la propietat, sense poder tallar-ne cap alzina ni roure i sense poder-se  enfilar en aquests arbres per esporgar-los (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).

Mig any més tard, el 27 de juliol de 1722, a la capella del Remei de Caldes de Montbui, el mateix Pau Camp venia a Miquel Camp i a Vicenç Camp, fills seus, un molí fariner “et de guix“, amb les moles i altres aparells, basses, rescloses i recs i els emprius corresponents. Tot fa pensar que es tracta del mateix molí, ja que la venda no tindria efecte fins que acabés un arrendament que els havia fet de deu anys de durada, i que el pare el que estava fent era traspassar-ne la propietat als fills abans de perdre el molí per uns deutes que sembla que no podia satisfer.

Sabem que aquest molí limitava amb el riu Tenes a orient i per tant corresponia al que encara avui dia s’anomena molí de can Camp, a tocar de la Parada i de la masia de can Camp. Com en el cas anterior, també en aquesta venda es va pactar que els compradors i els seus hereus “pugan fer y arrencar guix en la mia heretat y pendrer llenya de aquella pera coure dit guix tractant los arbres a us y costum de bon pages” (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).

 

El molí d’en Camp (Riells dels Fai)

Una primera visita al lloc ha permès descobrir una primera guixera al sud de la casa, en un espai on hi ha les restes d’una antiga barraca que segons el mapa de l’IGCC es diu barraca de les Roques Blanques, segurament per l’aflorament del guix que s’observa a la fotografia. Del que de moment no tenim cap indici és de cap possible forn de guix a les rodalies.

Detall de la Guixera de Roques Blanques

Detall de la Guixera de Roques Blanques

Molí Vell de la Crespiera (Moià)

Situat a la confluència del torrent de la Crespiera amb el torrent Mal de la Cabanya (426970 – 4631847).

És un molí molt espectacular, tot i que està tapat per la vegetació. El camí passa a tocar de la bassa, en la qual s’observa un gran pou cilíndric de prop de dos metres de diàmetre. Just a sobre del pou, aprofitant la paret de la bassa, es va construir part de l’edificació i semblaria haver-hi hagut una pica que desguassava directament a la bassa. Des d’aquí, unes escales de cargol fetes de peces de pedra tallades, que es conserva en molt bones condicions, permet baixar fins a peu de bassa, concretament al costat de l’obrador (on no hi queda res que indiqui el seu passat com a molí). Sembla que agafava l’aigua dels dos torrents esmentats (com a mínim en el de la Crespiera hi ha una gran resclosa i restes de canal, que actualment serveixen com a camí).

MolidelaCrispiera

escala_crespiera

Estat actual de l’escala de cargol…

L’aqüeducte de Passarell (Moià)

A la riera de Passerell, uns dos-cents metres aigües amunt del molí Vell (425528 – 4630981). Un gran pont de dos arcs lleugerament desiguals travessa perpendicularment el curs de la riera i, per sobre seu, unes peces de pedra tallades en forma de canal permetien el pas de l’aigua de la riba esquerra a la dreta. En un dels pilars, a la banda sud, hi ha una peça quadrada amb una inscripció on hi figura l’any 1750 i una creu.

Al mig del torrent, una pedra de mitjanes dimensions presenta diversos gravats amb formes ondulades.

Aqüeducte de Passerell

pedra_pesssa

Molí Vell de Passerell (Moià)

Situat just a sota de la masia de Passerell, a la riba esquerra de la riera del mateix nom.

Era un molí de planta rectangular de dos pisos, amb obrador i diverses dependències que fan pensar que també servia com a habitatge per als moliners. Es conserva en bon estat la paret de la bassa i el pou (tapat per la vegetació). A l’interior del carcabà podem observar la canal de fusta per on arribava l’aigua. Aquesta, quan sortia de la mina, era recollida per un nou canal que es troba a sota d’un edifici de planta rectangular, que fa pensar en un segon molí (possiblement draper?). A l’obrador encara hi ha una mola sobirana; s’hi accedia per una àmplia porta de llinda plana, sense cap inscripció.

Segurament l’aigua li arribava per un rec que comença uns 400 m al nord, i que a mig recorregut presenta una desviació que passava per l’aqüeducte que descrivim en el proper punt.

Per saber-ne més.

El molí Nou de Passerell