El castell dels Morets (Marçà, Priorat)

No he estat capaç de trobar cap referència a aquest castell, tot i que es mereixeria un estudi aprofundit i que sembla que es va fer una petita cala arqueològica.

S’hi pot arribar des de l’àrea recreativa de la Pallissa, seguint aquest itinerari: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/marca-pallissa-castell-dels-morets-17692974

Muralla del castell dels Morets

Just a sota del castell, es troba la roca dels Corbs, una codina de gresos vermells que, a la seva part superior, presenta la peculiaritat de tenir cinc forats d’una dotzena de centímetres de diàmetre i força profunds, de difícil interpretació. Una mica més al sud n’hi ha encara un altre. Cal dir que no estan disposats en cercle, sinó que més aviat formen una estructura quadrangular. Podria ser que haguessin servir per sostenir un petit sostre construït amb fusta i altres vegetals per protegir les persones que vigilessin la rodalia i protegissin el castell que es troba just a sobre seu.

Si des d’aquesta roca seguim el camí cap al sud (està marcat), acabarem pujant per una canal on hi ha uns graons tallats a la roca. En arribar dalt del coll, a la nostra dreta (nord) s’alcen les runes del castell dels Morets. Al vessant de ponent encara s’identifiquen uns panys de paret, segurament restes del mur de protecció exterior. Entre aquests i el cim rocallós, es troben uns encaixos a la part superior i uns altres al terra que segurament servien per aguantar alguna estructura de fusta.

Encaixos al castell dels Morets
Anuncis

Molera de la Pallisa (Marçà, Priorat)

Al sud-est de Marçà (el Priorat), a tocar de la riera de Marçà, hi ha l’àrea recreativa de la Pallissa. Aquí, la riera es pot travessar per un pont, i just a la riba sud es veu tota una gran explanada de gresos vermellosos.

Mola a mig tallar a Marçà

El primer que en crida l’atenció és el fet que hi ha moltes evidències del seu ús com a pedrera. I, més concretament, com a molera d’on s’extreien pedres d’esmolar. Les seves mides varien, però no sembla que en cap cas se superin els 60 centímetres.

Es tracta d’una explotació força extensa i molt intensa, que podria ser que es remuntés a l’edat mitjana, tot i que no en tenim cap confirmació documental. Caldria un estudi històric i arqueològic documentat.

Moles a la molera de Marçà

Molera de los Colls Rojos (Bellmunt del Priorat)

Al cim de los Colls Rojos, a la banda sud-est, s’aixeca un petit penya-segat calcari. Un camí recorre aquesta aresta i dalt de tot es troba una mola de molí a mig desbastar. Fa aproximadament un metre i mig d’amplada.

No massa lluny, just al caire del penya-segat, i al sud de l’anterior, hi ha una altra mola, aquesta vegada de 80 cm de diàmetre, que només està començada a desbastar.

A part d’això, hi ha altres evidències que hi havia hagut una pedrera d’on s’haurien extret altres elements. I, baixant la carena en direcció nord, el camí passa pel costat d’una fita dreta, que té tot l’aspecte de ser un menhir.

Els colomers de Vilanoveta

Vilanoveta és famosa per formar part del front del Segre durant la Guerra Civil. Però gairebé ningú no es recorda dels seus colomers medievals (ningú, excepte en Jordi Mir, segons diuen).

Colomer de Vilanoveta

Sant Pere de Vilanoveta era una església situada dalt d’un turó que domina el riu de Carreu. Formava part del terme de Vilanova de Pessonada o Mas de Vilanova, i sabem que l’any 1553 hi havia 10 llars habitades. Algunes d’aquestes es trobaven a les costes del que avui s’anomenen els Casalots, on encara es veuen algunes runes.

Al sud-est de l’ermita, penjats enmig d’un cingle impressionant, es troben les restes de tres colomers d’origen medieval.

Del primer pràcticament només en queda un tros de mur, mentre que el segon encara té tota l’estructura dempeus. El darrer torna a tenir només una paret, però sembla que era el mes gran i el de més fàcil accés.

Interior del segon colomer

Aquests colomers es varen construir sota del penya-segat, de manera que no necessitaven construir-hi cap sostre, i que la part de sota era feta amb una estructura de pedres que dibuixaven una sòcol d’un pam d’altura. Les parets, amb els nínxols dels nius, són fetes de tàpia (fang compactat i assecat).

Els colomers són fàcils de trobar, però el seu accés és una mica més complicat, tot i que amb una mica de sang freda s’hi pot arribar sense cap ajuda artificial.

Eremitori del Tormo del Frare

El Tormo és una petita paret de gres vermell, accessible des de la seva banda de ponent per una curta escala amb uns graons molt desgastats. Un cop a dalt trobem una tomba antropomorfa, reutilitzada com a cisterna, de la qual surt un rec tallat a la pedra que va a parar a una segona cavitat també tallada a la roca (potser era una altra tomba).

Eremitori del Tormo del Frare (la Vilella Alta, Priorat)
Eremitori del Tormo del Frare

Si avancem pel cim cap a llevant, amb molt de compte, podrem baixar a una nova cavitat i hi trobarem dues petites coves. La primera és oberta i no presenta cap indici de paret que la tanqui, mentre la segona té un mur que l’aïlla de l’exterior.

En diversos llocs es troben algunes creus, com per exemple dins de la balma obrada, o just a l’inici de l’escala. Aquest fet ha dut a pensar que es tractés d’un complex eremític d’època visigòtica.

A la cara nord, gairebé a la base, hi ha una doble balma que presenta un ràfec per impedir l’entrada d’aigua. Des d’aquí, un camí permet pujar al cim, però en un revolt, just quan apareix la roca vermella, trobem un ampli canal tallat a la roca. Just aquí hi ha un regueró de forma arrodonida que s’aboca a un petit marge, que podria haver estat un forn de ginebre o una base de trepig de raïm.

El Montsant és una de les muntanyes sagrades catalanes, i sabem que històricament hi ha hagut diversos eremites en aquest espai. Aquests s’hi haurien instal·lat fins i tot abans de l’arribada dels cartoixans d’Escaladei, el 1194.

Alguns d’aquests eremitoris es convertiren en santuaris. Els que no, amb l’edat moderna, esdevingueren molt populars.

El molar d’ausió (Sant Julià de Vilatorta)

A Sant Julià de Vilatorta, durant l’edat mitjana, hi havia hagut un conegut molar, o pedrera d’on s’extreien rodes de moli, el molar d’Ausió.

La primera notícia que en vaig tenir la vaig trobar a l’arxiu de Moià, on un document de l’any 1337 feia referència a com un moler del poble es comprometia a fer arribar una mola extreta del molar de Encio fins a la parròquia de Marfà. Com a detall curiós, vaig recollir que aquesta mola tenia la particularitat d‘estar formada per set peces diferents, un detall molt important, perquè no coneixem cap mola a peces en aquelles dates.

Posteriorment, el treball de Carles Puigferrat sobre les pedreres de Folgueroles i la seva rodalia, n’oferia unes dades molt interessants .

Per aquesta font sabem que la pedrera, que sembla que s’havia especialitzat en la producció de rodes de molí, tot i que també s’hi obressin altres materials de construcció, era propietat de dos senyors del terme del castell de Meda: els Centelles i els Alta-riba.

En aquest cas coneixem fins i tot els noms d’alguns dels picapedrers o molers que hi treballaven, un per cadascun dels dos senyors.

Si us interessa el tema, en trobareu informació en l’article de Carles Puigferrat, dins del llibre Les pedreres medievals a la Corona d’Aragó, editat pels Amics de l’Art Romànic, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Gràcies a aquest article, vaig poder localitzar l’indret on es trobava aquesta molera: a la capçalera del torrent d’Ausió, gairebé a l’extrem nord dels cingles de Romegats.

El lloc està avui dia molt emboscat, però per sort un camí hi passa molt a prop.

No tinc la certesa absoluta que es tracti del molar d’Ausió, però la toponímia i el fet que sobre el terreny s’hagin trobat diverses moles pràcticament acabades (31T  x=445420 y=4640324), permet pensar que el lloc era aquest.

El front de pedrera s’allarga durant dos centenars i mig de metres, en forma de trinxera, amb un mur a la banda sud i les restes de les pedres treballades al nord.

Front de la pedrera

Diversos despreniments, possiblement provocats per la mateixa excavació a peu de paret, han permès l’aparició d’algunes cavitats, i és dins d’aquestes on es troben les restes més interessants. En diversos punts, la base de la paret apareix retallada amb cops d’escoda, ben visibles, donant lloc a motllos arrodonits. Cap a l’extrem occidental, hi ha la zona més visible, aquest cop a l’aire lliure. A la zona oriental o a la mitjana, apareixen altres casos que mostren el seu passat com a molera. Alguna resta de mola esparsa acaba de confirmar aquesta taxonomia.

Mola abandonada

Cal ressaltar una de les cavitats, la més àmplia de totes, que permet trobar al seu interior un parell de llocs on s’observa el front de pedrera i on encara es troba una mola al seu interior. No és gaire gran, amb prou feines un metre de diàmetre, fet que sembla confirmar la seva antiguitat.