La Casa Blanca de l’Abella

La recerca sobre la guerra civil a l’Alt Congost ens ha permès conèixer l’existència, molt a prop de casa, d’un xalet construït als anys trenta conegut amb el nom de Casa Blanca, pel seu color, o del Barco, per la seva forma. La casa havia estat dissenyada per un arquitecte de renom, Francesc Fàbregas i Vehil (1934), a demanda d’un senyor de Barcelona. En esclatar la guerra, va ser incautada i aquí s’instal·là un centre de detenció controlat pel Servei d’Informació Militar (SIM) i gestionat pel cos de carabiners.

La Casa Blanca de l'Abella
La Casa Blanca de l’Abella

Enmig d’una guerra militarment perduda, l’exèrcit republicà perseguia tots els possibles desertors –que sembla que al Montseny i als Cingles de Bertí eren molts– i a partir de 1937 es va dotar del mecanisme jurídic que permetia empresonar els familiars dels desertors fins que aquests acabessin incorporant-se al front. En aquest context, per la Casa Blanca varen passar moltes dones, filles i mares de mossos amagats per no anar al front. Eren retingudes durant vint-i-quatre hores i, si els seus familiars no apareixien, eren traslladades a Barcelona, on ingressaven a presó. N’hem comptat una setantena de casos en tot l’Alt Congost.

Quan es va crear el SIM, es va destacar a la Casa Blanca un tinent coronel de nom Alberto Bayo, conegut pel seu fracàs en l’intent de recuperar les Illes Balears a l’inici de la Guerra. Les seves memòries –publicades a Mèxic el 1944– no deixen lloc a dubte:

Me dieron el mando de un batallón de carabineros y de fuerzas de policías combinados, y con ellas me fui a limpiar el Montseny de fascistas y desertores, pues era aquel monte un sitio estratégico que convenía no tener descuidado”.

En aquestes memòries, Bayo no té cap rubor de confessar que “limpiamos rápidamente el campo de gente indeseable”. Perduda la guerra, Bayo s’exilia a Mèxic, on escriu les memòries, fins que acaba convertint-se en professor d’una escola d’aviació i instructor militar de les guerrillers cubanes del Movimiento 26 de Julio, encapçalades per Fidel Castro i Che Guevara. Finalment, s’uní als guerrillers com a assessor militar i participà a la revolució cubana.

Alberto Bayo Giraud i un jovenissim Fidel Castro

En la comunicació al fiscal de la Causa General del 27 de novembre de 1940, l’ajuntament de Tagamanent deia que els carabiners eren més d’un miler i se’ls acusava de la mort de –com a mínim– dues persones que estaven emboscades en el seu terme municipal. La pressió sobre els seus familiars sembla que hauria fet aparèixer alguns dels emboscats, mentre les terrasses de la Casa Blanca s’omplien de dones dones encarcerades esperant ser dutes a Barcelona o que els seus familiars decidissin lliurar-se als poders de l’estat.

És possible que la Casa Blanca no pugui ser comparable a les tristament cèlebres txeques de Barcelona, però hi ha un detall fins a cert punt inquietant: Alfons Laurencic va ser executat al juliol de 1939 acusat, entre altres coses, de ser el dissenyador d’algunes de les txeques de Barcelona. Tot i que aquesta trista figura mereixeria un article més llarg, diguem només que durant el seu consell de guerra, a preguntes del seu advocat defensor, quan aquest li va demanar si les tortures que s’aplicaven a la txeca barcelonina de Vallmajor eren originals o si s’havien copiat d’algun altre lloc, l’acusat va dir que durant una visita algú li va dir que els maons de la cel·la no eren prou junts per fer mal als seus ocupants si es volien moure i que algú va dir que “En la Blanca están mucho más juntos”. Quan l’advocat li va demanar si això de la Blanca era una txeca, Laurencic va tirar pilotes enfora i va dir que no coneixia cap presó amb aquest nom.

Una de les txeques dissenyades per Laurencic

¿Podria ser que aquesta txeca Blanca fos situada a Sant Martí de Centelles, a tocar de l’estació del tren, dins de la urbanització de l’Oller? Cadascú que en pensi el que vulgui, nosaltres, personalment, no ho tenim gens clar.

En tot cas, el cert és que per la Casa Blanca de Sant Martí varen passar persones procedents de llocs tan llunyans com Bigues, Grions, Ripoll, Sant Celoni, Sant Llorenç Savall, Viladrau i possiblement també de Santa Maria d’Oló, tot i que sembla que el seu abast era més aviat comarcal i que aquests casos serien els menys nombrosos.

Si en voleu saber més detalls, podeu consultar aquest llibre.

I també veure el següent vídeo

A.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.España

Anuncis

3 pensaments sobre “La Casa Blanca de l’Abella

  1. Molt interessant Francesc. El meu avi de Tona, també fou un emboscat i com a conseqüència la meva iaia i una germana seva van ser represaliades i enviades a Barcelona, en un convent on les van tenir empresonades. Seria interessant saber si van passar per aquesta casa.. Hi haurià alguna manera per saber-ho?

    1. No ho crec. El que sí que existeix, i està digitalitzat, és la llista de les dones que varen estar a la presó de dones de Barcelona (ara no recordo com es deia). Jo crec que també hi havia tingut alguna parenta llunyana.

  2. Molt interessant, Francesc.
    El meu pare – Miquel Pujol i Romeu i el seu germà ( el meu oncle) Josep Pujol i Romeu de la casa de Vilageliu de Tona, estaven amagats a casa quan els guardies d’assalt els van anar a buscar. Mai els haguessin trobat, però el Josep feia poc que s’havia casat i estva embarassada la sava dona.. Les pressions i les pallisses a l’avi no van tenir resultat, però el simulacre de’execució de la jove embarassada, va fer que els amagats fossin detinguts. Van estar – comk a m´nim quatre dies a la Casa Blanca. Després van anar a la Model i els van castigar a anar al front de l’Ebre el Josep i al Miquel a Treballs forçats. Poble Espanyol, Exseminari i d’allà a Omells de Na Gaia, etc… tots dos se’n van sortir… però no sé en quina època vam estar a la casa Blanca. Sempre a mans del SIM. Hi ha alguna llista, algun resistre d’entrda o sortida?
    Perdona l’atracament, però no sóc del ram d’història i tot se’m fa una muntanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.