Corral del Purgatori

Es troba en el punt 31T x=441416 y=4623425, sobre el sot de Vall-llossera, a Tagamanent, just quan la pista que duu a les runes de ca la Tona fa la seva darrera corba, pràcticament al final de tot.

Es tracta d’un tancat molt petit, de 4 metres de llarg per 2,50 d’ample, que presenta una entrada a la zona oriental. El mur està trencat en la seva part sud-oest, a causa de l’obertura de la pista esmentada. Les parets fan 50 cm de gruix i se’n conserva una altura d’un metre.

A la banda nord, hi ha una petita barraca, feta també de pedra seca, amb una coberta de lloses, però de dimensions molt reduïdes (amplada a la part de baix, 56 cm, però a la part de dalt 32; altura 100 cm i fondària 113 cm). Per les mides, difícilment es devia tractar d’una barraca dedicada a acollir persones. La casa més propera es troba a cinc minuts, i no sembla formar part de cap conjunt de tancats.

Més informació.

 

La Torre i la Bastona (Moià)

A l’extrem sud del serrat de la Torre, mirant a llevant, en terme de Moià, es troben les restes d’un antic mas. El que es pot veure correspon a les restes d’un mur a recer d’un petit penya-segat, encarades al sud-est. En algun lloc arriben a tenir un metre de gruix i estan fetes amb pedres poc treballades relligades amb fang.

Semblen dibuixar diversos espais que podrien correspondre a una casa o edifici. No sembla que puguin tenir un origen natural, i la proximitat al topònim “la Torre” fa pensar que es tractés d’un antic mas. El conjunt fa més de 12 x 17 m, tot i que està molt emboscat.

Els actuals propietaris de la Grossa ens confirmen l’existència d’aquest mas, el seu nom i el seu emplaçament.

A nivell documental sabem que en un capbreu de l’any 1500 que es conserva a l’arxiu municipal de Moià, Francesc de Vilatarçana, de Sant Vicenç de Calders, confessa tenir el Cortó de Sellers, àlies de la Torra (sic), constituït dins de la parròquia de Moià, amb 4 peces de terra. Totes aquestes terres limiten amb un mas anomenat la Torra,
A banda d’aquest fet, altres topònims actualment encara existents ens ajuden a identificar aquest mas com les restes que descrivim, per exemple el fet que una de les terres tingués a ponent els honors de la Bastona i a tramuntana el camí ral que va de Vic a Manresa.

Tot i que en el lloc on es creu que havia estat emplaçada la masia de la Bastona actualment no s’hi evidencia pràcticament res, només una acumulació de pedres i un petit fossat, els habitants de la Grossa ho han rebut per via familiar. Es diu que la mestressa de la Grossa havia nascut en aquest mas, al segle XIV.

El mas de la Bastona apareix encara en un capbreu de Santa Maria de Moià de l’any 1479, quan el declara Francesc de Vilatersana. També se’n parla en un capbreu de l’any 1500.

 

El poblat de Palomera (Saldes)

Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.

Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.

Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.

L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.

El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.

Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.

El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.

Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.

Les trumferes de Peguera

Al nord-oest del poble de Peguera (el Berguedà), just a la banda de darrere del penyal que arrecera el poble, hi ha una quinzena d’estructures semisubterrànies que servien per guardar les patates de llavor. N’hi he vist dues tipologies, i vistes des de lluny semblen grans talperes amb una entrada normalment a la banda de ponent.

El poble de Peguera

Tal com diu Ramon Soler, a l’hivern el conjunt quedava completament tancat i, per tant, soterrat. L’objectiu era evitar que els tubercles es glacessin.

L’agrònom Josep M. Soler i Coll, l’any 1944, va posar per escrit els motius del fracàs d’aquesta especialització: segons ell, els barcelonins estaven acostumats i satisfets amb les patates de l’Institut Beauvais —anomenades del bufé—, però va ser l’aparició d’un virus el que va arruinar aquest negoci a Gósol i Peguera.

Vista exterior de les trumferes de Peguera
Una trumfera ensorra permet veure com era el seu interior

Si en voleu saber més, podeu mirar això.

Corrals de la vall de Santa Fe

La vall de Santa Fe és avui dia coberta d’una impressionant fageda que amaga també alguns roures. Sabem que les fages eren aprofitades per alguns animals, fonamentalment ovelles i porcs, com a aliment, de manera que els animals eren duts a aquesta mena de boscos perquè poguessin pasturar.

L’any 1777 es va vendre a carta de gràcia un «empriu de glans, fages y hervas» a Santa Fe del Montseny, o sigui, tal com deia el propietari, «(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage» en un espai concret:

«dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa

És en aquest espai que hem trobat diverses restes que podrien correspondre a corrals de porcs. A prop del pla del Forn hi ha set estructures que tenen la característica comuna de ser petits tancats arredossats al costat de blocs de pedra, fets amb pedra seca de no massa altura. Actualment estan molt malmesos, però es pot observar que no fan més de 5 o 6 metres de diàmetre i que tenen forma arrodonida. Curiosament, a la zona del pla de Mulladius sembla que les restes que apareixen correspondrien a cabanes, que, de tota  manera, no tindrien cap relació amb les primeres construccions.

Orris de Taüll

La història comença quan anant a visitar el corral de Pedrenys (construït als anys cinquanta del segle passat, sorpresa!) em vaig trobar l’amo del tros. Vàrem estar parlant de pletes, corrals, orris, usos i costums de la vall, etc. Vaja, que vaig perdre una excursió, però vaig poder verificar moltes coses interessants. Entre elles, la següent.

Vista general dels orris de Taüll

Entre el camí dels Solanells, el barranc de les Costes i la carretera que puja a l’estació de Boí-Taüll, just per sobre de la carretera, hi ha una dotzena de construccions que ningú no sap què són, però que el meu informant pensa que eren orris. Diu, això sí, que altres persones creuen que són “coses del temps de la guerra”.

En tot cas, queda clar que són construccions artificials, que responen totes a una mateixa estructura tipològica.

Aquestes dotze estructures tenen forma rectangular, i estan orientades d’est a oest. Normalment no fan més de 15 m de llarg, tot i que algun en tenia 20 i altres no arriben als 10 metres. L’amplada oscil·la entre els 2,50 m i el metre i mig.

No hi ha cap indici que permeti pensar que havien tingut cap tipus de coberta, i en algun cas excepcional sembla que hi hauria hagut una cabana annexa, tocant a la paret principal (orris 5 i 6). Aquesta podria haver tingut alguna mena de sostre.

Les parets són fetes de grans blocs de pedra granítica, alguns aprofitats in situ, però altres degudament posats al lloc convenient. Els murs de la banda nord estan pràcticament enganxats al marge, i no acostumen a sobresortir del nivell del sòl. En canvi, a la part sud, eren autèntics murs de pedra seca de fins a 80 cm o un metre de gruix. En algun cas hi ha fornícules al mur nord: el més destacat és l’orri número 11, que tot i estar molt deteriorat, presenta una fornícula de 50 x 50 cm i un metre de profunditat.

Totes aquestes estructures presenten indicis clars d’haver tingut una obertura a la banda est o, excepcionalment, sud-est. Quan era una entrada sense llinda tenim amplades d’1,20 m a l’orri 2, però quan a la porta hi havia alguna mena de llinda que es conservi les mides són: 1 m d’altura x 0,60 d’amplada (orri 5) i 60-65 cm d’amplada (orri 6). Eren, per tant, passos relativament estrets.

Feta aquesta descripció, cal dir que es tracta de construccions artificials, fetes aprofitant el pendent i els materials rocosos del lloc i descobertes. La seva forma és rectangular i de poca amplada (com a molt 2,5 m). Tenen una porta d’accés a la banda est, que a vegades deixava un pas molt petit sota una llinda de pedra (1 x 0,60 m). No tenien coberta.Creiem que es tractaria d’una forma avançada dels orris que, com el que apareix a les Carranques (a poc més de dos quilòmetres en línia recta i a poca més altura), consistien només en una munyidora allargada (en aquest cas, 30 m de llarg per 2,70 d’amplada). També a la vall de Nyiri hi ha un cas semblant (25 m de llarg per 2 d’amplada, amb un pas sota dintell que comunica amb un espai arrodonit de 4 metres).

Com en aquests dos casos, al costat de l’entrada, en alguns exemplars constatem la presència de possibles cabanes o estructures construïdes, possiblement amb la funció de munyir el bestiar.

Pel que fa a la cronologia, res no es pot avançar. El fet que la gent del lloc no ho conegui i que fins i tot en doni interpretacions diferents sembla suggerir que es varen deixar d’utilitzar en un passat força reculat. De tota manera, semblen construccions més pròpies de l’edat moderna que no de la contemporània.

El conjunt R-19 i H-21 de Casesnoves

Per molt que a l’edat mitjana el clima fos més càlid que l’actual, encara no deixa de sorprendre’m un poblament a 2.200 m d’altura, en ple parc d’Aigüestortes. El conjunt està format per una dotzena de cabanes i un nombre més gran de tancats, i ha estat estudiat i descrit pel grup d’arqueologia de muntanya de la UAB. És fàcil trobar-ne informació a la xarxa.

Casesnoves

Quan hi vaig fer la visita l’estiu de 2019, em va cridar l’atenció un conjunt format per una cabana i un corral que queden pràcticament al sud del conjunt, lleugerament més alt que la resta del poblat, però independent dels altres habitatges i corrals (que com es veu al croquis, estaven tots enganxats entre ells).

L’habitatge feia unes mides interiors de 3,70 x 2 m, i en algun lloc arribava als dos metres i mig d’altura. Tenia una porta, actualment enderrocada, a la banda oest. A l’interior encara es conserven diverses fornícules (50x30x50 cm aprox.) i en un racó podria haver-hi hagut la llar de foc.

Adossat hi havia un corral, amb una única entrada de 55 cm d’amplada i uns 70 cm d’altura, amb un petit llindar pla. Tot i que és de forma irregular, la paret més llarga fa 13 m de costat. Podria haver-hi un accés a la banda nord, però tan sols de 30 cm d’amplada.

Les datacions que s’han fet en altres indrets del poblat donen unes datacions del segle XII-XIII, i una dubtosa del XV, que es considera que correspondrien al moment del seu abandonament.

Planimetria del Despoblat de Casesnoves amb els codis dels recintes (Gassiot 2016c; Garcia Casas et al. 2015).