El glaç i el molí d’Avencó a finals del segle XVII

El 2 de setembre de 1682, Eulàlia Font i Avancó, dona d’un notari de Manresa, com a hereva de mas Avencó, arrendava per un any a Benet Escat, moliner de Tagamanent, el molí fariner de l’Avencó, amb les seves basses. Ella li deixava els arreus que hi havia al molí, amb la promesa que l’arrendatari els tornaria en bon estat al final del contracte. Aquest contracte presenta un gran interès, perquè en ell s’estableix:

Item que si a cas la resclosa de dit molí se espatlla vos dit Banet Escat la tingau de adobar no haventhi de posar mes de sis jornals de manobra, y si mes jornals se hauran de menester tots los demes tinga de fer jo dicta Eulària Font y Avanco. Item que en cas que sia menester fer tota de nou la resclosa vos dit Escat no hajau de posar mes que dits sis jornals aixi com si fos espatllada ferse lo demes per compa (sic) mia dicta Eularia Font i Avanco. Item que tingau obligació vos dit Escat de tenir escurat el rech de dit moli y tenirli en condret dit temps durant y a la fi dell deixarlo ben escurat a us de bon moliner. Item que vos dit Escat tingau obligació de escurar la mitat de la bassa y durant dit temps haja de fer llosar los tallants de dit molí a vostros gastos y despesass. Item que al temps de empouar lo glas pugan los empouadors empoar de la bassa de dit moli sens contradictio alguna de vos dit Escat y pugan detenir la Aiga sera menester pera empoar ans de arribar a la de dit molí.”

dscn0784

L’arrendatària també es reserva el dret que li molin tot el que necessiti per al gasto de casa seva i de la seva família. Perquè l’arrendatari hi pugui viure, li deixa la Cambra Nova del mas Avencó, junt amb tota l’hospederia de casa. El preu d’aquest arrendament era de 40 lliures (20 per la mare de déu de setembre i les altres 20 per pasqua de resurrecció).

D’altra banda, el 7 de setembre de 1682 Pau Picanyol, pagès de Moià, va signar una àpoca (factura) al botiguer Ambrós Febrer de Centelles per valor de poc més de 29 lliures per la feina de “embollar in puteum glacieri dicti masi Avanco” i 27 lliures més per “depuar (sic) lo glas en dit pou” i cobrir de gleva el pou, tasques a les quals havia dedicat tres mesos i 22 dies.

 

Anuncis

Les Queredes

Les Queredes

Les Queredes

Es tracta d’una casa, avui totalment enrunada, que es troba sota el cingle de les Queredes (per sobre del nivell de l’església de Sant Martí del Congost) (41º 47′ 274 – 002º 15′ 496 – 615).

Etimològicament, aquest topònim fa referència a una roca o penyal, segurament el caos que rodeja el lloc, provocat per la regressió del cingle.

Tot i la vegetació, que ha envaït el lloc, encara s’evidencien els límits de la construcció: es tractava d’un edifici no massa gran, que semblaria estar format per tres cambres. De tota manera, només una anàlisi arqueològica permetria tenir-ne més detalls. A la banda nord es conserven dos petits contraforts que es mantenen dempeus mentre els murs que aguantaven han acabat caient.

Uns vint metres al sud-est de la casa hi ha una petita mina, actualment molt abandonada tot i que encara se’n recull una mica d’aigua. La casa estava rodejada d’alguns camps i feixes que s’estenien cap al torrent de les Fontetes, de poca extensió i limitats per les grans roques que formen el lloc.

Al costat est de la casa, a un metre de la paret, apareix un petit refugi buidat sota d’un gran bloc. De tota manera, no sembla haver tingut cap ús especial, tant per la seva situació com per les seves característiques (és molt petit).

Les Queredes en una foto antiga

Les Queredes, a la dreta

El Pastoret d’Aiguafreda

amades_aiguafreda

El dia quatre de juny [de 1932] ens arribem fins a Aiguafreda per tal d’interrogar un vell pastor, sonador de flabiol, de qui ens havia parlat el nostre amic Antoni Gallardo, el qual ens havia dit que sabia tocar i ballar algunes danses i ballets populars.

L’homenet ens rep amb gran atenció i amb alegria que l’anéssim a veure i donéssim importància a les cosetes que ell sabia. Es diu Albert Cruells Aragay. Tota la seva vida ha estat pastor i és conegut per tota la contrada pel Pastoret d’Aiguafreda. Durant una temporada havia fet de traginer i en una altra de teixidor amb els antics telers a mà, avui perduts. És molt parlador i sap una munió de coses, de costums, dites i història local, però el que no sap pas tant com ens pensàvem i nosaltres desitjaríem són balls de faisó popular, puix que si bé coneix moltes tonades de dansa, són de balls vuitcentistes ja decadents i no típics. Ens fa sentir la tonada de la dansa que també ens balloteja i que no és altra que el ball conegut per la Mussuliana, com també ell anomena. Així mateix ens toca i balla el Patapuf, el qual ens diu que va ésser importat a Aiguafreda fa una quarantena d’anys i que li va ensenyar a tocar i ballar una senyora barcelonina. Ell l’ha tocat moltes vegades en plaça, puix que el poble el va adoptar, i ell mateix ensenyà a ballar-lo. La coreografia no ofereix cap particularitat ni diferència notable de les que ja coneixem, per la qual cosa no la vàrem transcriure. Ens toca també dues tonades diferents del ball de les gitanes, que també havia estat ballat a Aiguafreda per Carnestoltes. Una que servia per a la cercavila o volta pel poble de la colla i una altra per al ball en la plaça. Ens fa sentir també el Ballet de Déu del Figueró, que havia tocat moltes vegades amb el seu flabiol fins no fa pas gaires anys. De tonades de dansa no n’hi podem pas recollir cap més, puix que el seu gran repertori el formen un llarg programa de balls nous inaprofitables per al nostre cas.

L’interroguem si sap cançons i ens canta un bon nombre de nadales, però totes ens són ja conegudes. Esprement molt la cosa, aconseguim fer-li cantar una variant de la Passió sagrada i unes caramelles típiques.

Al nostre interrogat li sap greu que fem el recull a casa seva, puix que tem que, si qualque vianant sent tocar el flabiol, pot deturar-se i fer córrer la veu pel poble, i és reuneixi gent a escoltar-lo. Ens convida a fer el recull en uns camps de conreu de la seva propietat, vora el poble i en plena natura. Va bé, puix que l’escena quedarà millor emmarcada i resultarà més poètica. Ens costa trobar el lloc a propòsit per aposentar-nos. Per fi el trobem al seu gust, puix que ens deixem portar. És de cara al sol, això ja no ens va tan bé. Sonant, parlant i escrivint, el sol tomba; gràcies a Déu que no ens bat a la cara, però el Pastoret no es troba bé sense el sol i ens fa marxar per a posar-nos altra vegada de fit a fit del sol. Ens fa mudar de lloc tres o quatre vegades per la mateixa raó, fent-nos encarar sempre amb el sol, que a ell tant li plaïa i a nosaltres tant ens molestava. La circumstància de trobar-nos al camp no ens va pas privar d’espectadors, comentaristes i burletes, que el vell pastor, sense gaires contemplacions, va esquivar a cops de roc.

L’alegria del bon home per haver-lo volgut escoltar i haver-li escrit el que tocava no tingué punt de ponderació, i perquè estiguéssim també nosaltres ben contents ens obsequià amb uns manats de raves i uns enciams que ell mateix ens va collir i que ens vam emportar per força, puix que si no ho haguéssim fet s’hauria ben disgustat.

La mort del Matagossos (versió oficial)

HA SIDO CAPTURADO EN TAGAMANENT UN BANDIDO AUTOR DE VARIOS ASESINATOS

vanguardia_matagossos

A continuación el gobernador hizo referencia al reciente servicio llevado a cabo por las fuerzas de la Guardia Civil de Ayguafreda que consiguieron localizar y cercar en el lugar denominado “Pujol” del término municipal de Tagamanent, al bandido Pedro Serra Pou, alias “Matagossos”.
Este sujeto, que merodeaba por los montes desde 1943, es autor del asesinato de un criado de la casa de campo “La Figuera” y del colono de la misma Miguel Martín. También es el autor de la colocación de un artefacto en la casa de Francisco Grau de La Abella, y  últimamente perpetró el asesinato de otra persona al arrojar, el día 16 de agosto último, en un baile público de Ayguafreda, un explosivo, suceso en el que también resultaron quince heridos.

– Ese bandido –siguió diciendo el señor Baeza– al enfrentarse ahora con la Guardia Civil entabló un tiroteo durante el cual resultó gravemente herido. Trasladado a Ayguafreda, falleció, no sin antes confesarse autor de los hechos citados.

El gobernador terminó su conversación con los periodistas, encomiando el celo de las fuerzas de la Guardia Civil.

La Vanguardia, 5 de novembre de 1947, p. 7

Més informació:
http://www.bubok.es/libros/235971/Matagossos
http://aventuraliteraria.net/2014/10/16/la-guerra-de-silencis-2/

???????

Fons de barraca a la solella de l’Aragall

Barraca de l'Aregall-Casanoves

Barraca de l’Aregall-Casanoves

Es troba entre Casanoves i can Serra de l’Arca, lleugerament per sota (41º 46’ 455- 002º 15’ 803 – 613), al municipi d’Aiguafreda.

Té una planta rectangular d’aproximadament 3,5 m x 2,5 m, orientada al sud-oest, on sembla que hi hauria hagut una porta. El sostre estava format per una volta de mig punt o rebaixada, feta amb grans blocs de pedra calcària. A l’extrem nord-oriental hi ha una fornícula excavada a la tartera sobre la qual està construïda. Semblaria que hagués estat una construcció adossada a un marge.

Un maqui de Sant Martí

Julià Boix Corachán va ser un vaquer de Sant Martí de Centelles que vivia al carrer Nou. El seu pare, Francesc Boix Argemí, en el moment d’haver d’anar al servei militar va marxar a França i no va tornar a Espanya fins que es va proclamar la república; per aquest motiu, el seu fill Julià havia nascut a Chateauneuf de Marsella (vers 1918).
Tant el pare com el fill varen formar part del comitè revolucionari del poble durant la Guerra Civil. En el consell de guerra que es va fer en contra seva, en Julià va ser acusat de ser

“(…) patrullero al estallar el Glorioso Movimiento Nacional, interviniendo en detenciones y en el asesinato de los vecinos Melchor Castellar y Francisco Sentías Fábregas y los dos hijos de este último llamados Francisco y José Sentias Encío, hechos que realizaron en unión de otros milicianos forasteros (…)”.

Tot i això, Boix Corachán va dir que abans de la Guerra no havia pertangut a cap partit, però que en esclatar el conflicte es va enrolar a la CNT i va marxar voluntari al front amb la columna Maurín. Hi va estar tres mesos i en va tornar, però quan li va tocar anar al front va fer valer la seva qualitat de súbdit francès per no reincorporar-se (en una altra declaració va dir que un cop tornat del front va ser detingut per les autoritats roges, però alliberat per ser francès). La seva madrina, una jornalera que residia a Barcelona, nascuda en un poble de Castelló, va declarar que el seu fillol

“(…) durante el dominio marxista sufrió por no querer ir al frente un año y medio de Prisión en el Castillo de Montjuic y después durante algún tiempo permaneció en un campo de concentración, y al salir del mismo continuó residiendo en el pueblo de San Martín de Centellas”.

En el consell de guerra també va declarar que no havia format part del comitè revolucionari de l’Abella, però que havia estat sovint a la seva seu perquè li havien donat el “empleo de encargado de una pequeña granja con diferentes clases de animales, propiedad de dicho comité”. Habitualment no duia armes, tot i que n’havia fet servir en alguna guàrdia que el comitè li havia encarregat de fer. La Guàrdia Civil i l’Ajuntament l’acusaren de ser espia al servei del comitè i d’actuar en els assassinats en contra dels Sentias o de Melcior Castellar.

El cas de Boix Corachán és molt interessant, perquè ens ensenya que, acabada la guerra sobre el paper, la lluità va continuar per a algunes d’aquestes persones: exiliat a França, Boix Corachán es va incorporar a la Unión Nacional a Perpinyà, d’on el dugueren a Elna per fer una instrucció militar de catorze dies de durada. Després, en un grup de seixanta, els dugueren a Saillagossa, on els donaren un fusell, dues bombes de mà i vitualles. La nit del 23 al 24 de setembre de 1944 varen travessar la frontera pel Ripollès sota les ordres d’un tal Martillo i tot i que de manera passiva –segons deia– l’acusat va participar en el grup que va desarmar un escamot de 33 soldats que anaven en el camió (en aquesta acció reberen l’ajut d’un altre grup de 70 homes armats comandats per Josep Mas Tió). Després els dividiren en grups de vuit i a ell li tocava anar cap a les muntanyes de Vallfogona, però va desertar i amagar l’arma. Un grup de soldats el va trobar per la carretera i el va detenir junt amb altres.
Aquest intent d’invasió organitzat pel Partit Comunista a la clandestinitat és anterior a l’operació Reconquista de España que va tenir lloc l’octubre següent a la Vall d’Aran, però podria ser que es tractessin d’unes maniobres de distracció de la gran ofensiva que en aquells dies ja estava totalment planificada. El cas és que la sort d’aquests guerrillers va ser més aviat dolenta: Cándido Juárez, un brigada que va participar en aquelles maniobres, explicava que

De todo el grupo de 50 que habíamos pasado sólo nos quedamos siete, y el día de Nochebuena de 1944 nos detuvieron en Aiguafreda (Barcelona)”.

Boix Corachán va tenir una altra mena de sort: havent estat detingut per les seves activitats armades, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó (18 de maig de 1945). Però per les causes que tenia pendents de la seva època de patruller va ser condemnat a mort i executat a garrot el 15 de febrer de 1946, a les set del matí, al pati de la presó Model de Barcelona.

Si en voleu saber més, potser us interessa això.