Una possible premsa en algun racó del Collsacabra

En un altre lloc ja vaig intentar demostrar la presència de l’elaboració de vi al Collsacabra, segurament ja en època medieval.

Darrerament ha aparegut aquesta possible base de trepit i elaboració de most, que si es confirma que és el que se suposa, no hauria presentat premsa pròpiament dita, En aquest sentit, estaria en la línia d’algunes estructures descrites per la zona, però seria força més clara.

El conjunt està construït sobre un gran bloc de gres, relativament fàcil de treballar. A part de la zona arrodonida de trepit (una mica més d’un metre de diàmetre), en destaca el rec per on s’escorria el most. Uns antics graons permetien pujar al cim del monòlit.

El conjunt es complementa amb algunes regates i cassoletes de difícil interpretació.

 

Anuncis

Les tombes del Noguer (Collsacabra)

Que a prop del Noguer hi havia unes tombes antropomorfes tallades a la roca, era força sabut. Tot i això, no sempre s’havien pogut trobat (1).

Però quan el Jordi me’n va indicar l’emplaçament exacte i matemàtic, ja no vaig tenir excusa.

La sorpresa va venir en comprovar que en una d’elles, hi ha una mena de regates i unes cassoletes tallades a la roca. I, per sorpresa, vàrem descobrir que la tomba està connectada per la seva part superior a dues regates que recorren el sòl rocallós, una més evident, que sembla resseguir el perfil de la roca, i una que talla més pel dret. Ben mirades, no tenen sentit ni per allunyar l’aigua de la tomba, ni per conduir-la-hi. O sigui, que queda el camp obert a considerar-les unes regates rituals.

Per la part inferior, on estarien els peus del difunt, apareix una regata més marcada i no tan llarga, que connecta amb una cassoleta de forma quadrada i continua fins a una segona cassoleta arrodonida.

 

Nota 1 – Diu l’inventari de patrimoni arqueològic de la Generalitat de Catalunya:

Tomba o tombes (ja que una d’elles es troba molt desdibuixada) escavades a la roca, de tipus antropomorf. La tomba que es conserva en més bon estat fa uns 2,2 metres de llargada, i d’amplada de cap/espatlles/peus amida 30/60/26 cm respectivament. S’observen uns forats circulars que fan pensar en una possible construcció de fusta ara inexistent. També hi ha unes creus que molt bé podrien ésser d’èpoques més recents.

Durant la visita efectuada a aquest lloc el setembre de 1993 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica d’Osona, no va ser possible localitzar les tombes.

 

 

Coves de Ribes

Més o menys al quilòmetre 126 de la N-260, al límit sud de Ribes de Freser, es troben les coves de Ribes (dites a vegades de la Corba). Es tracta d’un conjunt de cavitats excavades a la roca calcària que tenen, com a molt, una trentena de metres de recorregut (en trobareu la topografia, aquí).

Podria ser que fos en aquest punt on al segle IX es varen aturar les tropes sarraïnes en el seu atac contra Narbona. Les primeres notícies documentals, però, són del segle XII, i se’n perd la pista al XV, tot i que sabem que en l’onada de pesta de 1650-1652 s’hi va situar una porta que impedia la circulació de persones i mercaderies, fins al punt que la farga de Campdevànol va haver d’aturar-se per manca de matèria primera per treballar.

Al segle XVI, la crònica aragonesa de Jerónimo Zurita hi fa referència dient que eren dues roques situades a banda i banda del riu, a un tret de pedra de distància, i que només s’hi podia pujar per uns graons. Aquesta descripció sembla indicar que Zurita coneixia l’indret, però no ho puc afirmar.

Coves de la banda occidental

Jeroni Pujades (1609) també en parla amb força deteniment i ens aporta informacions interessants, com ara que en un costat hi ha quatre coves mentre a l’altre només n’hi ha una. De les primeres diu que tenen unes fustes travessades a mode de baranes, perquè no caiguin els qui s’hi aboquen. A l’altre costat (llevant), “(…) se ve una cueva que tiene garita de cal y canto, cuyas claraboyas o troneras , que acá llamamos espilleras, se descubren hasta nuestros días. Estaba esta garita cubierta de tablas y maderas, mostrando su duración o perpetuidad, y debieron de ser de gruesas teas o incorruptibles enebros: hoy no se halla camino, senda ni subida para estas cuevas, ni hay quien pueda decir lo que allá se esconde.” Pujades continua amb altres detalls d’interès però que avui dia no es reconeixen o han desaparegut.

Quan es va publicar la Catalunya Romànica (volum dedicat al Ripollès) es va dir que no es podia precisar què en quedava, perquè calia pujar-hi escalant. De tota manera, encara s’hi reconeixia, a la banda de llevant, diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten  i que permeten pensar en un sòl o base artificial. Tal com deia Pujades, no s’hi veu manera d’accedir-hi, perquè està situada just a sobre d’un petit balmat, i aquesta morfologia no sembla haver estat afectada per la construcció de la via del ferrocarril (que queda just a sota).

Estructura penjada a la banda oriental

A la banda occidental, es descrivia el camí d’accés tallat en part a la roca, i amb un aparell de caràcter medieval. Vist des de fora, sembla que la part final del sòl d’aquesta cova estigui fet amb grans lloses tallades, disposades en forma semicircular.

Tal com es veu en les imatges adjuntes, dins d’aquesta cova hi ha una mena de dipòsit pràcticament quadrat, d’un parell de metres de costat, que té la peculiaritat que no toca el terra de la cavitat, sinó que s’hi pot passar per sota. Semblaria correspondre a una cisterna per recollir aigua de pluja, tot i que actualment està completament seca. Al final de la galeria (a la que s’accedeix pel camí penjat, com ja he dit) s’obre una gran boca, on hi ha una mena de paret que tanca parcialment la cavitat i que podria ser que presentés una mena de matacà. Just a sobre, en un lloc aparentment inaccessible, es troba una gran biga de fusta penjada uns tres o quatre metres més amunt (es veu des de la carretera i sembla que correspon a una de les baranes que cita Pujades). A l’interior de la cavitat hi ha altres marques que indiquen la presència humana.

Pel que fa a la cavitat de la banda oriental, avui dia accessible per una curta via d’escalada artificial, no em puc dir res més que el que mostren les imatges, donat que encara no hi he pogut ascendir.

La Pedra Cavallera de Cabacés

Ja fa anys que en Ricard va descobrir el conjunt de la Pedra Cavallera, als afores de Cabacés.

Es tracta d’una agulla de conglomerat, amb una franja calcària que li fa com de barret, que s’aixeca amb prou feines uns sis metres del terra. De tota manera, resulta inaccessible per tots els seus costats. Per arribar al cim cal fer una petita escalada, no gens fàcil.

Un cop a dalt de tot, es troben un seguit de forats rodons de 7-8 cm de diàmetre i uns 13 cm de profunditat que ressegueixen el perímetre de mitja agulla, a escassos centímetres del caient. Tot fa pensar que es tracta dels encaixos per aguantar alguna estructura de fusta, com la que es va descriure al Castellar de Granera. També, com allà, apareixen dos encaixos al centre que suggereixen que es podria haver aguantat una coberta, segurament d’elements vegetals o fusta.

Sabem que Cabacés és un lloc d’origen aràbic, quan rebia el nom d’Avincabasser.