Can Castellví i can Ximet (Olèrdola)

Al voltant de can Ximet i can Castellví, a les cingleres que els arreceren, apareixen tot un seguit de vestigis d’ocupació propis dels segles X-XV, amb zones d’habitació, de transformació de productes agraris i d’emmagatzematge d’aquesta producció.

Alguns edificis presenten murs fets amb opus spicatum i alguns encaixos a les parets, escales excavades a la roca, ancoratges de pilars de fusta o forats per encastar les bigues dels sostres (amb les seves regates per evitar els regalims). També s’hi troben diverses sitges i cisternes excavades a la roca.

Pel que fa als aspectes productius, cal esmentar la presència de dos antics molins de sang sobredimensionats pel que seria la producció de farina o oli per al consum d’una única casa. Algunes sitges servien per emmagatzemar alguns productes, segurament cereals.

Per saber-ne molt més.

Anuncis

Celler de les Coromines

En terme d’Aguilar de Segarra, però ja tocant a l’Anoia, hi ha un lloc conegut des de sempre amb el nom de les roques dels Moros. Actualment, però, li diuen el jaciment de Coromines, tot i que aquesta no és, ni de bon tros, la casa més propera, donat que es troba a ponent de cal Marietes.

En un petit marge, avui dia pràcticament invisible perquè es troba en el marge d’un camp ple de vegetació, es va construir un petit edifici d’uns 40 metres quadrats. Aprofitava en part la paret d’un balma, i amb alguns blocs de pedra i unes bigues repenjades a la paret s’hi va construir aquesta petita obra que no sembla que hagués estat habitada.

A la part de sobre, hi ha un parell de piques de decantació (o potser tines), la base de trepig i una premsa de vi, al costat d’un contrapès de la mateixa premsa. Tot plegat es podria remuntar al segle X, si no abans, segons les excavacions arqueològiques que s’hi varen fer.

A tocar d’aquest lloc hi ha un conjunt de 4 tombes i un forat més gran que es pensa que podria ser un carner. No massa  més lluny, en direcció a cal Marietes, apareix una altra codina amb 7 tombes més excavades a la roca.

Tombes de Coromines

Puig Pedrós

A Aguilar de Segarra, al nord de cal Girald, s’aixeca aquest turó de 638 m d’altura, format per mitja dotzena d’agulles de gres. El conjunt, a l’alta edat mitjana, havia estat tancat amb un mur que enllaçava les diferents agulles. A més a més, dalt d’una d’elles es troben les restes (fonaments) d’una torre de planta quadrada, i al seu costat d’una de rodona. A la primera, posteriorment, es va construir un aljub per recollir l’aigua. En una tercera agulla també es troba un altre d’aquests aljubs.

Encaixos de les bigues dels sostres dels habitatges

A nivell del sòl, criden l’atenció els diversos conjunts d’encaixos que permeten identificar els llocs on es trobaven els primitius edificis. En una d’aquestes agulles, concretament la situada més al sud, a la banda de migdia, per sobre d’un petit balmat, encara s’observa una regata de forma triangular que insinua un primitiu sostre. Semblaria que aquesta edificació hagués quedat just a fora del perímetre emmurallat.

Premsa de vi

També quedava fora, just a l’extrem sud-oriental, una antiga premsa de vi, que tot i estar força malmesa encara ens permet identificar-hi el fonyador (mig trencat) i els ancoratges que aguantaven l’estructura de fusta. Hi ha també dos clots allargats tallats al terra, que han estat identificats com a tombes infantils, però que, per la seva posició, semblarien correspondre més aviat a parts dels ancoratges de l’esmentada premsa.

Aljub sobre una de les agulles

 

El castell de Grevalosa?

Grevalosa és un poble de l’actual municipi de Castellfollit del Boix (Bages). El centre se suposa que havia estat al voltant d’un castell que no se sap on para, però que deuria ser no massa lluny de Sant Miquel o de Santa Cecília. Des de l’explanada de Santa Cecília es veuen diversos marges i masies abandonades, però més a llevant, uns quatre-cents metres diu un cartell, trobem Sant Miquel. Es tracta d’una obra preromànica del s.IX, que estava formada per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat (rectangular).  
  Més endavant, l’edifici es va reformar (finals del segle X o començaments del s.XI) i s’hi varen construir un parell d’arcs diafragmàtics, que dividien l’edificació en tres estretes naus. Més al sud es troba l’ermita de Santa Cecília, que és posterior, tot i mantenir l’essència medieval. I encara més a ponent, dalt de la carena, s’alcen les runes d’uns murs força grans, fets amb pedres ben treballades i escairades, que ocupen un petit turonet que sembla tenir una mena de vall al voltant. Podria ser que es tractés de les runes del castell de Gravelosa, documentat per primer cop el 990.  
  No massa lluny del castell, dalt de la mateixa carena, i més a llevant, apareix un antic trull d’oli o bé un molí de sang tallat parcialment a la pedra.  
  Com es veu a la imatge superior, es tracta d’una pedra arrodonida d’uns dos metres de diàmetre, sobre la qual s’ha excavat un cercle rodó de 95 cm de diàmetre, amb un forat interior que servia per sostenir un eix de fusta (13 cm de diàmetre i 14 de fons). A la banda sud, hi ha un tall que sembla que feia les funcions de broc, però no s’acaba d’entendre la seva funció. També sembla que hi hagués hagut altres forats més petits que haurien aguantat altres pals rodons, però actualment estan molt desgastats. Al voltant d’aquest roc, encara s’endevina un vall per on una o diverses persones feien rodar la mola (si hagués estat un animal, hauria de ser molt petit). A tocar d’aquest trull, sota el penya-segat de la banda sud, apareix una paret feta amb grans carreus treballats i desgastats pel pas del temps. Segurament es tractava d’una masia abandonada, o d’una dependència més del mateix castell. El vídeo següent mostra amb una mica més de detalls aquest indret:

La “Roca Caballera” de Calaceit

A uns tres o quatre quilòmetres de Calaceit (Terol), enmig d’uns camps d’ametllers, s’aixeca la Roca Caballera que, segons la tradició oral, tindria a la seva part inferior un altar on els templers s’haurien reunit i fet missa. Com a prova s’esmenten unes creus que encara es veuen sobre la superfície d’aquest altar.

El suposat altar dels templers

Així mateix, una sèrie de forats a la part superior han dut alguns estudiosos a pensar que es podria tractar d’un calendari solar. Ho podeu veure aquí. També es parla de rituals i sacrificis que farien rajar la sang de les ofrenes fins a la gran cassoleta central (font).

Cassoletes rituals

Jo no tinc ni idea de què podia haver estat. L’única cosa que sé és que algunes de les representacions que s’han fet de la roca, no responen a la realitat. I, per tant, les interpretacions deuen ser igualment poc fiables.

La paret de Fontilles

Fontilles és un sanatori situat a la Vall de Laguar (Marina Alta). Va ser creat pel jesuïta Carles Ferri l’any 1909, per confinar dins del seu recinte els malalts de lepra.

Estàtua dedicada al pare Ferri, fundador de l’establiment

Des de lluny encara es divisa la muralla de la que està envoltat, de 3.513 metres, que es va començar a construir el 1923, perquè els pobles del voltant volien tenir  confinats els malalts. La muralla es va acabar en 1930.

Edifici de l’hospital

 

De lluny, encara es veu perfectament el mur que protegia els veïns d’una possible infecció. I, com es veu a la fotografia superior, presentava de tant en tant una mena de torres rodones amb dues finestres espitllerades per poder vigilar els interns.

Les Covetes dels Moros (Bocairent)

Es troben a Bocairent (Vall d’Albaida), en una paret propera al poble orientada al sud-oest.

Es tracta del grup de coves-finestra artificial més conegut de la zona, tot i que n’hi ha altres exemples.

Vista general de les Covetes

Es tracta d’unes cavitats artificials obertes a la paret amb forma de finestra, i actualment és un dels recursos turístics de la vila.

El conjunt està format per més de cinquanta finestres, algunes no acabades. Estan disposades en tres o quatre pisos irregulars, i sembla que en origen no estaven connectades les unes amb les altres, ja que la majoria disposen d’ancoratges per lligar una escala de corda per enfilar-s’hi. Avui dia, però, estan interconnectades entre elles, de manera que es pot seguir un traçat laberíntic (i així et conviden a visitar-les, com si fos un joc: cal trobar la continuació, indicada per escales i cordes en els llocs més complicats).

Detall d’una de les finestres, amb una corda per entendre com funcionava l’escala d’accés

Avui dia s’hi entra per una còmoda escala metàl·lica, però encara són visibles els antics graons per on es podia arribar fins a la boca més baixa d’una d’elles.

Les cambres, quasi totes de planta aproximadament rectangular i variables quant a mesures (2,5×3 m. i 2,5x 4 m., com a mitjana), no presenten sitges ni elements destacables, i solament unes quantes tenen dipòsits o compartiments oberts, diu la pàgina web del lloc.

Interior d’una de les covetes

Aquestes cavitats han estat interpretades de maneres molt diverses, des de graners a coves sepulcrals, passant per oratoris visigòtics. Avui dia, però, el guia ens explica que el més raonable sembla que siguin antics graners i cambres de refugi de persones i béns. Les possibilitats de datació són molt poques, atès que no hi ha aparegut cap vestigi arqueològic ni cap inscripció. Tot i això, el Museu Arqueològic d’Ontinyent creu que es tractava de graners-magatzems de seguretat, realitzats en època andalusina (hispano-àrab), que servirien a determinades comunitats camperoles de les proximitats, molt probablement d’ascendència berber. Sembla que és un model de graner traslladat del nord d’Àfrica (els tazaghin de l’alt Atles, per exemple).

Correspondrien a un moment molt precís, probablement entre els segles X-XI.

Més informació. I més. I un molt bon article.

Connexions “modernes”