El poblat de Palomera (Saldes)

Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.

Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.

Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.

L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.

El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.

Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.

El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.

Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.

Corrals de la vall de Santa Fe

La vall de Santa Fe és avui dia coberta d’una impressionant fageda que amaga també alguns roures. Sabem que les fages eren aprofitades per alguns animals, fonamentalment ovelles i porcs, com a aliment, de manera que els animals eren duts a aquesta mena de boscos perquè poguessin pasturar.

L’any 1777 es va vendre a carta de gràcia un «empriu de glans, fages y hervas» a Santa Fe del Montseny, o sigui, tal com deia el propietari, «(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage» en un espai concret:

«dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa

És en aquest espai que hem trobat diverses restes que podrien correspondre a corrals de porcs. A prop del pla del Forn hi ha set estructures que tenen la característica comuna de ser petits tancats arredossats al costat de blocs de pedra, fets amb pedra seca de no massa altura. Actualment estan molt malmesos, però es pot observar que no fan més de 5 o 6 metres de diàmetre i que tenen forma arrodonida. Curiosament, a la zona del pla de Mulladius sembla que les restes que apareixen correspondrien a cabanes, que, de tota  manera, no tindrien cap relació amb les primeres construccions.

Orris de Taüll

La història comença quan anant a visitar el corral de Pedrenys (construït als anys cinquanta del segle passat, sorpresa!) em vaig trobar l’amo del tros. Vàrem estar parlant de pletes, corrals, orris, usos i costums de la vall, etc. Vaja, que vaig perdre una excursió, però vaig poder verificar moltes coses interessants. Entre elles, la següent.

Vista general dels orris de Taüll

Entre el camí dels Solanells, el barranc de les Costes i la carretera que puja a l’estació de Boí-Taüll, just per sobre de la carretera, hi ha una dotzena de construccions que ningú no sap què són, però que el meu informant pensa que eren orris. Diu, això sí, que altres persones creuen que són “coses del temps de la guerra”.

En tot cas, queda clar que són construccions artificials, que responen totes a una mateixa estructura tipològica.

Aquestes dotze estructures tenen forma rectangular, i estan orientades d’est a oest. Normalment no fan més de 15 m de llarg, tot i que algun en tenia 20 i altres no arriben als 10 metres. L’amplada oscil·la entre els 2,50 m i el metre i mig.

No hi ha cap indici que permeti pensar que havien tingut cap tipus de coberta, i en algun cas excepcional sembla que hi hauria hagut una cabana annexa, tocant a la paret principal (orris 5 i 6). Aquesta podria haver tingut alguna mena de sostre.

Les parets són fetes de grans blocs de pedra granítica, alguns aprofitats in situ, però altres degudament posats al lloc convenient. Els murs de la banda nord estan pràcticament enganxats al marge, i no acostumen a sobresortir del nivell del sòl. En canvi, a la part sud, eren autèntics murs de pedra seca de fins a 80 cm o un metre de gruix. En algun cas hi ha fornícules al mur nord: el més destacat és l’orri número 11, que tot i estar molt deteriorat, presenta una fornícula de 50 x 50 cm i un metre de profunditat.

Totes aquestes estructures presenten indicis clars d’haver tingut una obertura a la banda est o, excepcionalment, sud-est. Quan era una entrada sense llinda tenim amplades d’1,20 m a l’orri 2, però quan a la porta hi havia alguna mena de llinda que es conservi les mides són: 1 m d’altura x 0,60 d’amplada (orri 5) i 60-65 cm d’amplada (orri 6). Eren, per tant, passos relativament estrets.

Feta aquesta descripció, cal dir que es tracta de construccions artificials, fetes aprofitant el pendent i els materials rocosos del lloc i descobertes. La seva forma és rectangular i de poca amplada (com a molt 2,5 m). Tenen una porta d’accés a la banda est, que a vegades deixava un pas molt petit sota una llinda de pedra (1 x 0,60 m). No tenien coberta.Creiem que es tractaria d’una forma avançada dels orris que, com el que apareix a les Carranques (a poc més de dos quilòmetres en línia recta i a poca més altura), consistien només en una munyidora allargada (en aquest cas, 30 m de llarg per 2,70 d’amplada). També a la vall de Nyiri hi ha un cas semblant (25 m de llarg per 2 d’amplada, amb un pas sota dintell que comunica amb un espai arrodonit de 4 metres).

Com en aquests dos casos, al costat de l’entrada, en alguns exemplars constatem la presència de possibles cabanes o estructures construïdes, possiblement amb la funció de munyir el bestiar.

Pel que fa a la cronologia, res no es pot avançar. El fet que la gent del lloc no ho conegui i que fins i tot en doni interpretacions diferents sembla suggerir que es varen deixar d’utilitzar en un passat força reculat. De tota manera, semblen construccions més pròpies de l’edat moderna que no de la contemporània.

El conjunt R-19 i H-21 de Casesnoves

Per molt que a l’edat mitjana el clima fos més càlid que l’actual, encara no deixa de sorprendre’m un poblament a 2.200 m d’altura, en ple parc d’Aigüestortes. El conjunt està format per una dotzena de cabanes i un nombre més gran de tancats, i ha estat estudiat i descrit pel grup d’arqueologia de muntanya de la UAB. És fàcil trobar-ne informació a la xarxa.

Casesnoves

Quan hi vaig fer la visita l’estiu de 2019, em va cridar l’atenció un conjunt format per una cabana i un corral que queden pràcticament al sud del conjunt, lleugerament més alt que la resta del poblat, però independent dels altres habitatges i corrals (que com es veu al croquis, estaven tots enganxats entre ells).

L’habitatge feia unes mides interiors de 3,70 x 2 m, i en algun lloc arribava als dos metres i mig d’altura. Tenia una porta, actualment enderrocada, a la banda oest. A l’interior encara es conserven diverses fornícules (50x30x50 cm aprox.) i en un racó podria haver-hi hagut la llar de foc.

Adossat hi havia un corral, amb una única entrada de 55 cm d’amplada i uns 70 cm d’altura, amb un petit llindar pla. Tot i que és de forma irregular, la paret més llarga fa 13 m de costat. Podria haver-hi un accés a la banda nord, però tan sols de 30 cm d’amplada.

Les datacions que s’han fet en altres indrets del poblat donen unes datacions del segle XII-XIII, i una dubtosa del XV, que es considera que correspondrien al moment del seu abandonament.

Planimetria del Despoblat de Casesnoves amb els codis dels recintes (Gassiot 2016c; Garcia Casas et al. 2015).

 

Els “mosales” d’Escartín (Osca)

Escartín és un poble abandonat del municipi de Broto (Sobrepuerto, Osca). El BOE del 10 de gener d’aquest 2019 inclou la seva declaració com a bé d’interès cultural, amb motiu del sistema de bancals, casetes i “mosals” construïts en pedra seca que acull.

Escartín

Els mosals apareixen documentats en un article signat per José Acín a la revista dels Amigos de Serrablo (Serrablo, 160, any 2011).[1] Segons aquest autor, n’hi hauria 8, tot i que altres autors parlen de 9, situats sobre uns turons a tocar del poble, i es tracta de “recintos levantados especialmente para el ordeño de las ovejas, derivando de esta actividad dicha denominación, ya que en aragonés la acción de ordeñar se denomina muir”.

Mosal

Sembla ser que els altres pobles del Sobrepuerto no presenten aquesta mena de construccions i no sembla que fos present en gaire altres llocs. A la gent d’Escartin, antigament, se’ls anomenava “comequesos”, en relació a l’activitat que es duia a terme en aquests mosals.

Els d’Escartín “Consisten en grandes cercas de piedra, muros levantados sin ningún tipo de argamasa –piedra seca– y de gran grosor, con la forma de una U alargada y con unas medidas aproximadas de 30/40 metros de largo por 4/5 de ancho, a excepción del sito en la punta del cerro, más redondeado para acoplarse al terreno.”

Mosal

En aquests llocs es duien les ovelles per munyir-les: un cop introduïdes al recinte, eren apretades al màxim per immobilitzar-les. Un cop quietes, s’agafaven una per una i s’anaven munyint. A la zona que quedava oberta, es col·locava una cleda o tanca de fusta corredora, que s’anava fent córrer amb l’objectiu d’immobilitzar els animals (donat que les ovelles, un cop munyides, eren alliberades una a una). Per evitar que la pressió dels animals fes saltar la tanca, aquesta es col·locava de biaix. En total, diu Acín, feien falta quatre persones: dues per munyir i dues per manipular la cleda.

El BOE que comentava anteriorment fa una referència a un treball signat per Rivas (2004) en què es fa referència a documentació del segle XVI on ja es parla de disposicions que prohibeixen fer malbé els musares i obliguen a la reconstrucció a qui els destruís.

Una fornícula enmig de la paret d’un “mosal”

Aquests “mosals” es feien servir a finals de la primavera i principis d’estiu, quan el bestiar pasturava a les rodalies del poble. Als matins, s’entrava en aquests recintes per munyir els animals. Acabat el període d’elaboració del formatge, els mosals havien quedat plens d’excrements, que eren apropfitats per llaurar i fer-los servir com a camps de conreu (al voltant d’Escartín pràcticament no hi ha terra conreable).


[1] http://www.serrablo.org/revista/160/escartin-los-mosales-y-el-queso

El “cementiri” de Sant Segimon

Fa uns quants anys, mentre fèiem el treball sobre les cavitats de la vall de Sant Segimon (Montseny), varen anar a parar a una estructura de forma arrodonida, tancada amb un mur de pedra i amb restes d’una barraca en un dels extrems. Més tard hi vàrem tornar per poder-lo identificar i catalogar adequadament.

Mur exterior del “cementiri” de Sant Segimon

Està inclòs a la Wikipedra amb el codi 617 d’altres construccions.

  • Coordenades: X: 447150.8 Y: 4629712.9
  • Altitud: 1239

Fa 13*12 m, amb una barraca de 2*2 al sud-oest. En el punt màxim el mur del corral arriba a 1,40m. Està fet amb porfirs i té una forma més aviat quadrangular.

Avui dia no hi ha cap evidència que es tracti d’un cementiri, i més aviat sembla ser un corral.