La Casa dels Frares

Casa dels Frares
Casa dels Frares

Restes d’una construcció que es troben en el camí que va de l’Onyó a Sant Miquel del Fai (41º 42’ 406 – 002º 11’ 870 – 598). Fan 6 metres d’ample per uns 8 de llarg, tot i que aquesta darrera dada caldria verificar-la. Sembla que a la banda est, la que dóna al camí, hi havia una petita finestra, avui pràcticament tapada. A l’oest hi ha unes runes que podrien correspondre a la planta rodona d’una cabana.

Els murs fan 55 cm de gruix i estan fets amb pedres treballades relligades amb fang. Crida l’atenció la mida de les pedres que es troben aproximadament a un metre del terra.

Pladevall (2009; 110) documenta aquesta masia com a mínim al 1882, tot i que segurament era anterior.

Refugi dels Sots

Interior del refugi dels Sots
Interior del refugi dels Sots

Després de passar pel costat de la cabana del coll de Pedra Dreta (vegeu pàgina 302), el camí travessa el torrent de la Font del Boix. El refugi es troba a la riba dreta del torrent, just per sobre del seu curs, i a uns vint metres de la pista (41º 43’ 780 – 002º 14’ 418 – 581). L’espai, avui emboscat, era format antigament per una sèrie de feixes, de les quals encara es conserven els murs de pedra seca que les contenien. Les feixes pujaven fins arribar als cingles de pedres rogenques que hi ha més amunt.

Es tracta d’un refugi que es va construir utilitzant l’espai que hi ha entre dos grans blocs calcaris caiguts del cingle superior. L’espai que quedava entre ells va ser cobert per donar-li un sostre, mentre que l’obertura de la banda nord presenta un petit mur de pedra seca que deixa un espai a manera de finestra. S’hi accedeix per un espai entre els dos blocs de 40 cm d’ample per 1,20 m d’alçada, tot i que de formes força irregulars, situat al sud-est.

Té planta triangular, amb unes mides de 2,80 m x 2,30 m x 3,10 m i una alçada màxima d’1,70 m (de tota manera, és pràcticament impossible està dret al seu interior). Al costat, en un altre roc desprès hi ha un altre petit balmat que no sembla haver estat utilitzat.

Font del Pollancre

Font del Pollancre
Font del Pollancre

Es troba entre Bellavista Nova i el pla de Barnils, per sobre de la pista (41º 43’ 727 – 002º 13’ 691 – 865). L’aigua neix en una esquerda de la roca i és recollida en una petita cisterna. Just a sota hi ha una bassa de construcció recent que en recull l’aigua.

Antigament, aquesta aigua baixava cap al torrent de les Roquetes, on era recollida per un rec que la duia per la banda nord del torrent fins a una bassa (41º 43’ 808 – 002º 13’ 492 – 791). En realitat és una presa d’un parell de metres d’alçada i un de gruix, formada per un doble mur. La resta de la bassa és feta també de pedra seca i fa uns 10 o 12 metres de diàmetre. Aquesta zona figura en els mapes antics com els Horts de Bellavista, horts que evidentment eren regats amb l’aigua d’aquesta bassa i que avui dia han desaparegut convertits en conreus de secà.

Font del Boix

Es troba al sud de Bellavista Vella i apareix ben indicada en el mapa de l’editorial Alpina (41º 43’ 838 – 002º 14’ 036 – 802); de tota manera, estava més a prop de can Rumbeia. Es tracta d’una font de cisterna, que recull l’aigua en un dipòsit, del qual surt mitjançant una aixeta metàl·lica. Quan l’aigua sobreïx es forma una bassa just al davant i arriba fins i tot a deixar l’aixeta submergida.

Segons Enric Garcia-Pey (2007; 49) és feta de pedra picada i “(…) de tant d’entrar-hi els càntirs, es va anar esmolant i fa un call fondo”. De fet, es tracta d’una font amb pedra seca que té una pedra picada com a llavi exterior. Aquesta pedra presenta una part corbada que és on se suposa que s’hauria gastat de passar-hi els càntirs, un extrem que considerem poc creïble.

Balma sobre Sant Pere de Bertí

Balma sobre Sant Pere
Balma sobre Sant Pere de Bertí

El mapa de l’editorial Alpina indica un forat dels Moros sota el pla de les Escorces, que no hem pogut localitzar. Una mica més a ponent, però, hi ha una balma de poca profunditat que ofereix un refugi precari, però que no hi ha cap dubte que s’ha utilitzat amb aquesta funció en algun moment. La vista sobre el Vallès i la parròquia de Bertí és realment espectacular.

Barnils

Llinda de Barnils
Llinda plana de fusta de Barnils

Barnils va ser una de les grans cases de la parròquia de Bertí, situada en un lloc privilegiat, just al nord de l’església parroquial (41º 43’ 463 – 002º 13’ 723 – 876).

Aquest mas apareix ja citat en el fogatge de 1497; en el de 1553 hi resideix un francès de nom Domenjo (Pladevall, 2009; 109-110). Acabada la crisi baixmedieval, sembla que el mas Barnils inicia la conquesta de la zona: el 10 de juliol de 1584, Joan Omet i Francesc Català, arrendadors d’una heretat de Montserrat Casademunt, que vulgarment s’anomena heretat de Barnils, donen  a preufet a Toni Esglésies, de Sant Miquel de Sesperxes, tots els formingons de la rompuda que acabende comprar a Casademunt, amb la condició que Toni Iglesias els ha de “(…) cobrir, coure y escampar y aspedrar dita artiga y adobar les dites pedres en paret (…)” a costa seva.[1]

Pel que es veu actualment, era una masia de dos pisos, amb el portal a la banda sud-oest, on hi ha una llinda plana de fusta, emmarcada per un ribet fet amb maons cuits. A simple vista no s’endivina cap inscripció a la llinda, però podria ser que hi apareguessin els números 763. 

La coberta seria a dos vessants i paral·lela a la façana principal. El pis superior, com a mínim algunes estances, presenten les parets arrebossades; les cantoneres estan fetes amb pedres ben escairades i tallades.

A la banda sud-oest hi ha un corral de dimensions considerables amb un pilar central conservat pràcticament del tot. La coberta, però, està ensorrada.


[1] ABEV, Bertí, Sant Pere, R/1.

 

Can Rosso

Can Rosso
Can Rosso

D’aquesta masia que apareix documentada a finals del segle XIX no en queda pràcticament res. Les seves restes es troben entre can Rumbeia i can Volant, sota la pista i per sobre del camí, enmig d’unes feixes pràcticament cobertes de bardisses (41º 43’ 617 – 002º 14’ 066 – 836). El mapa dels Cingles de Bertí de l’editorial Alpina la situa força correctament, tot i que uns metres al sud. Si accedeix més fàcilment des del camí que no des de la pista.

A l’abandonament de la masia sembla que caldria afegir-hi el fet que un gran bloc procedent de més amunt (segurament en el moment d’obrir o eixamplar la pista) va acabar d’enderrocar el que havia quedat dempeus. Al costat d’alguns murs, s’han trobat restes de maons i terrassa cuita. De tota manera, sense una intervenció arqueològica no es pot apreciar ni l’estructura de la casa. Segurament corresponia a un mas més petit que can Volant i, possiblement, can Rumbeia.