Quirze Parés i el pantà de Sau

Quirze Parés i Ganyet (1909-1993) ha passat a la història, com aquell qui diu, de puntetes. De puntetes i com ell volia, discretament. Però potser ja va sent hora que, sigui on sigui, l’emprenyem una mica i el traguem de l’anonimat. Estiuejant durant dècades a Centelles, gairebé ningú s’ha recordat mai de la seva figura (o si se n’han recordat, ho han dissimulat molt bé). Hi va rodar pel·lícules, amb la implicació de molts veïns i veïnes, en va fer un documental i va escriure un text sobre el rodatge d’una pel·lícula que ha quedat inèdit. Oh, déu meu!, per ser centellenc s’ha de ser de Centelles! I Quirze Parés era nascut a Sant Boi i vivia a Barcelona.

En fi, potser per això, sembla que a Quirze Parés se l’hagin estimat més al Collsacabra, terreny de moltes de les seves estades de recerca, de moltes embardissades buscant balmes, molins, ruïnes i ruïnetes… Malgrat tot, i sense saber-ho, Quirze Parés s’ha convertit en un referent per a alguns de nosaltres. Què no donaríem, alguns, per compartir alguna de les seves embardissades i poder fruir de la seva prosa decimonònica i rimbombant, altrament dita infumable?

 

 

 

 

Publicat tot l’inventari de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Francesc Roma i Casanovas publica l’Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Inventari d’Aiguafreda

L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.

Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.

L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.

Inventari de Tagamanent

L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).

Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/

Inventari del Brull, Centelles, Collsuspina, Hostalets de Balenyà i Seva

Inventari de Castellcir, Castellterçol i Sant Martí de Centelles

Inventari del Figaró

Inventari de Sant Quirze Safaja

Casa Vella del Corral

Corral

Mur de contenció del Corral

Segons la veu popular, entre el Corral de la Rovira i el Morro de Porc (41º 47’ 084 – 002º 12’ 053 – 949) hi havia hagut una casa que va desaparèixer quan es va desprendre el cingle sota el qual s’arrecerava. Es diu que hi varen morir set persones i que set taüts varen sortir cap a Centelles per ser enterrats al seu cementiri. Segons la veu popular encara s’hi veuen restes de l’edifici i a la paret uns petits forats que eren els encaixos de les bigues.

El cert és que per sota de la pista es troba un mur de 22 m de llarg i una alçada que arriba als 4,5 m, que permet una gran explanada avui dia trencada per la pista. A la banda de ponent presenta dos petits contraforts i a la de llevant un altre de més gran. Més a ponent s’evidencien uns grans blocs que haurien caigut de la cinglera, però no sembla que haguessin d’afectar la suposada casa. Al costat de llevant, la pista ha fet malbé l’antic camí que s’enfilava per una portella de curt recorregut; encara queden uns metres de la base de l’antic camí empedrat. Del que no hem sabut veure cap evidència és dels encaixos de les bigues.

Font del Ferro

Font del Ferro

Font del Ferro

Es troba al costat de la Llavina, a tocar del torrent i pocs metres més amunt del pont peatonal que creua el torrent (41º 47’ 149 – 002º 13’ 848 – 474).

Uns graons permeten accedir a la font, on hi ha dos rajos. Un d’aigua convencional i un altre, a vegades sec, d’aigua ferruginosa (es troba dins una petita fornícula).

La font en si no té cap interès especial, però històricament va ser un dels llocs de Centelles vinculats al turisme que va intentar ser explotat comercialment a principis del segle XX. Aquesta font havia estat analitzada abans de 1910, igual com les de la font de la Llavina i de la Font Calenta, intentant descobrir les seves propietats terapèutiques. A més a més, es va intentar construir un establiment de banys a la Llavina.[1] L’intent d’explotació de l’aigua, però, va fracassar a causa de les dificultats per conservar aquesta en bones condicions un cop embotellada.[2]


[1] BAGÈS, Benet:  “Centelles, estació d’estiu”. La Veu de Catalunya, 8 d’abril de 1910, p. 2.

[2] LLAVINA i VERDAGUER, Jordi: “El molí de la Llavina” a PLADEVALL i FONT, A.; LLAVINA i VERDAGUER, J.: Els molins del terme senyorial de Centelles. 500 anys del Molí de la Llavina (1497-1997). Centelles, Ajuntament de Centelles i Centre d’Estudis Centellecs, 1997. P. 36.

El Gorg Negre

El Gorg Negre

El Gorg Negre tal com el veié J. Renart (1920)

Situat en el torrent de Vall-llossera, a prop de la seva confluència amb el Congost (41º 48’ 001 – 002º 14’ 066 – 478), els gorgs Blau i Negre varen ser indrets de reconegut interès turístic durant el segle XX. Ja a mitjan segle XIX, el diccionari de Pascual Madoz (1845) parlava del Gorg Negre i en deia:

Este barranco y olla profunda, formada por el agua del riachuelo, que se desprende de alta cascada, es notable por su aspecto pintoresco, y por la vejetacion diferente de la general, nada notable de término”.[1]

El 26 de setembre de 1920, l’artista Joaquim Renart, que estiuejava a Centelles, hi va fer una excursió i va escriure:

El Gorg Negre sembla a posta per a un conte de fades o per a una rondalla d’Apeles (sic) Mestres. Un salt d’aigua caient per entre dues muntanyes de pedra calcària, escarpades i majestuoses,  i l’aigua anant a morir en un gran estany on ningú no pot apropar-se i l’emmarcament del qual el forma una accidentada i gran catifa de verdor. Ça i enllà de la catifa, grossos pedrams caiguts de la cinglera moblen el mirador de Gorg Negre[2]

El llibre de Carles Albesa Postals del Montseny/2 reprodueix una postal d’aquest indret i ens consta que no és l’única que es va fer.

Després de tota aquesta informació, l’estat actual de l’indret només ens pot dur a una reflexió sobre la cobdícia i la desídia humanes…


[1] Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” de Pascual Madoz. Barcelona, Curial, 1985. Vol. I, p. 436-437.

[2] Renart, Joaquim, Centelles. Sabadell, Editorial Ausa, [1990] , p. 8 i 10.

Font del Bufí

Taula a la font del Bufí

Taula a la font del Bufí

Sobre el torrent de la Llavina, a ponent de l’Ollic, a l’extrem occidental dels camps (41º 46’ 779 – 002º 13’ 681 – 560).

Es tracta d’una font actualment una mica abandonada però que encara compleix amb les seves funcions. L’aigua actualment es recull en un petit edifici tancat amb un forrellat amb les dates de 1973 i 1990 gravades en el ciment del seu arrebossat.  L’aigua raja en una aixeta metàl·lica.

Al costat de la font hi ha una pedra de planta quadrada (de 80 cm de costat i 60 cm d’altura), tallada amb tascons, que fa les funcions de taula. Al seu costat, tres pedres més baixes permeten seure còmodament. A la cara que dóna al torrent de la taula hi ha un gravat que diu “17 8 1936”.

Estructura prop de l’Ollic

Es troba uns tres-cents metres a l’oest de l’Ollic, i per sota d’aquesta casa, a l’inici d’uns camps, i al nord-est de la font del Bufí, en una petita carena rocallosa coberta pel bosc, a tocar d’una pista que puja a l’Ollic (41º 46’ 814 – 002º 13’ 737 – 569).

Es tracta d’una estructura que no sembla correspondre a cap conjunt de feixes d’ús agrari, sinó més aviat a un edifici que podria tenir entre 10 i 15 metres de costat, i murs força gruixuts. Algunes de les pedres que formaven les parets eren força grans. El mal estat en què es troba dificulta fins i tot la presa de mesures de l’estructura. Crida l’atenció l’aparició d’algunes peces de teula d’un color molt clar (aparentment degut al fet d’haver estat fetes amb fang d’aquell mateix indret).

Pladevall (1987; 71) parla de l’Ollic com una vil·la rural documentada l’any 898, composta per almenys dos masos, el superior i l’inferior, que després del segle XIV es varen reduir a un sol mas (que al 1553 es deia l’Ollic del Bosc). Podrien aquestes restes correspondre a l’Ollic inferior?