El pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Que el glaç es va posar de moda al segle XVII és una realitat històrica que no admet cap mena de dubte. En aquest context, es varen fer pous en indrets gairebé impensables, com és el cas que ens ocupa.

Documentalment sabem que el 30 de juny de 1618, un tribunal de la Inquisició va fer saber a Pere Saleta i Planell, un pagès de Tona que era  familiar de la Inquisió, que aquell dia el seu veí, Joan Benet Vall-llobera, també familiar de la Inquisició, havia anat al Sant Ofici en nom de Gaspar Vallovera i del seu fill Joan Benet, amos del mas Vall-llobera de Tona, i de la seva dona Aldonça, dient que havien venut a carta de gràcia a Pere Saleta i Planell un camp i un tros de terra en part plantada i en part boscosa, “(…) con un pozo de hielo en el lugar nombrado Puig de Sanct Valentin de pertinencias de dicho mas Vallobera (…)”. Un cop restituït el capital, el problema era que els demandats no li volien tornar la possessió d’aquells béns, raó per la qual els Vall-llobera havien acudit a la institució que podia posar pau entre ambdós veïns (ABEV, ACF, F/10, fol. 120-122).

Sobre aquest pou –o un altre molt proper– sabem que el 26 de febrer de 1673, Joan Servet, serrador de Castellterçol, confessava que havia rebut de Josep Blanc, rector de Tona, i de Pere Planell, pagès hereu de mas Planell de Tona, pagant a parts iguals, la quantitat de 17 lliures i quatre sous per 34 jornals per serrar fusta “per posar al pou del glas de Vallobera” (ABEV, Balenyà, R/3, fol. 122).

Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Per tant, resulta clar que a Vall-llobera (Tona) hi havia hagut, com a mínim, un pou de glaç que estaria tocant al serrat de Sant Valentí, segurament a la riera de Sant Cugat. Després de buscar-lo infructuosament, finalment –gràcies a la informació d’un bon amic– hem pogut localitzar les restes d’un possible pou, que es troben a la riba esquerra del torrent de Sant Cugat de Gavadons, al sud del Prat de la Barroca, on encara es conserva parcialment. El lloc és molt brut i emboscat, i del pou només se’n conserva una part del mur, però sembla que no hi ha dubte. De tota manera, no es descarta que n’hi hagués hagut un altre una mica més amunt (més a prop de Sant Valentí).

Riera amunt, també tenim documentada l’existència d’un altre pou, que considerem que podria ser de neu, a les rodalies del Solà. Ho sabem per un document del 21 d’abril de 1630, en el qual Bernat Solà, pagès de Sant Cugat de Gavadons, venia a Antoni Prat, sutori de Caldes de Montbui, un pou de neu situat al mas Solà, amb la condició que el deixaria buit i despedit per Tots Sants. En Solà es comprometia a posar un home per ajudar els traginers a carregar el glaç. El preu de la neu era de 100 lliures, que es pagarien en tres vegades: 35 lliures l’1 de maig, 40 lliures per Sant Joan i 25 lliures per la Mare de Déu d’agost (ABEV, Castellterçol, R/7, fol. 118v.).

Finestra al mas Solà (Muntanyola)

Finestra al mas Solà (Muntanyola)

Cabana del Parany (Collsuspina)

Cabana del Parany, a Collsuspina

Cabana del Parany, a Collsuspina

Es troba al capdamunt del tot del torrent del Gai, a sota d’on la carena es divideix per anar al Pol o al Parany (41º 49’ 716 – 002º 09’ 280 – 1018). Localització.

Barraca aèria de 3,50 m de diàmetre exterior, de planta rodona i coberta amb lloses planes subjectades per bigues de fusta. Actualment ensorrada. Les parets són fetes de pedra i fang i la porta es troba orientada al sud. A la banda de llevant, a l’interior, hi ha una petita fornícula. L’altura màxima arriba a 1,60 m.

Publicat tot l’inventari de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Francesc Roma i Casanovas publica l’Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Inventari d’Aiguafreda

L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.

Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.

L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.

Inventari de Tagamanent

L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).

Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/

Inventari del Brull, Centelles, Collsuspina, Hostalets de Balenyà i Seva

Inventari de Castellcir, Castellterçol i Sant Martí de Centelles

Inventari del Figaró

Inventari de Sant Quirze Safaja

Creu de terme de Collsuspina

L’inici de la història del poble de Collsuspina gira al voltant d’aquesta creu de terme. A prop seu, l’any 1550, es va construir l’hostal de Collcespina, l’actual restaurant Can Xarina que es veu al fons de la foto. La creu indicava la partió dels termes de les parròquies de Balenyà i Tona.

Segons el mapa arqueològic de Catalunya és de base circular i està formada per grans dovelles. Una columneta de forma octogonal sosté un recipient de forma també octogonal on hi ha una font. D’altres petites columnes, del mateix tall geomètric, és van superposant disminuint la seva grandària en l’alçada per acabar amb una creu de pedra amb material treballat propi de la comarca. Al voltant hi ha un banc de pedra amb un respatller fet de ferro forjat. En una placa es pot llegir:

Creu del terme que marcava la divisòria dels antics termes municipals de Tona i de Balenyà i de les parròquies de Sant Fruitós de Balenyà i Sant Cugat de Gavadons“.

Pedro de Sant Cugat de Gavadons

Pedró de Sant Cugat de Gavadons

Pedró de Sant Cugat de Gavadons

Sant Cugat de Gavadons (41º 50’ 780 – 002º 10’ 459 – 1030) és un edifici romànic del segle XII, tot i que la primera referència de l’església és del 968. Més endavant fou coneguda com Sant Cugat de Coll-sa-sima. Sembla que s’hi varen fer reformes al segle XVI i al segle XIX el campanar d’espadanya va ser substituït per una torre quadrada (aquesta ampliació encara s’evidencia avui dia).

Avui dia és un mirador privilegiat de tots els encontorns. Entre el mirador i l’església hi ha un pedró, format per una gran pedra arrodonida d’1,60 m de diàmetre i 25 cm de gruix, elevada sobre una altra pedra que li dóna l’aparença d’una taula.

A la perifèria del pedró, a la part superior, hi ha gravades les inicials dels quatre punts cardinals (N, E, S i O), tot i que estan mal orientats (hi ha uns 45º de diferència). El centre de la taula està ocupat per un forat rodó de 20 cm de diàmetre que la travessa totalment. A la banda de llevant hi ha un altre forat, que també travessa tota la pedra, però aquest té forma ovalada i un diàmetre màxim de 18 cm. Finalment, a la part nord hi ha un rectangle excavat, que no arriba a travessar tota la pedra, de 40 cm per 30 cm de costat.

És possible que el forat central rodó servís per aguantar una creu, però, quina funció feien la resta?

Els Tres Roures

Els Tres Roures

Els Tres Roures

A l’oest de can Jordà s’estén una gran roureda que continua a l’altra banda de la carretera. A l’angle sud-est hi ha tres grans exemplars de roure, el més gran dels quals arriba als 4 m de diàmetre a la part baixa (41º 49’ 530 – 002º 11’ 104 – 917).

Tot i l’espectacularitat d’aquests tres exemplars, l’important és el conjunt, que està força ben conservat i permet tenir una visió força didàctica del que seria una roureda ben gestionada.

A tocar dels roures hi ha una estructura que no hem pogut identificar (41º 49’ 554 – 002º 11’ 104 – 921).

Font de la Pollosa

Es troba just a l’entrada de la Guixera del Garet, sota la carretera N-141C (41º 49’ 580 – 002º 11’ 484 – 917).

La font es troba al final d’un conducte fet amb pedres treballades de 4 m de llarg, 1,10 m d’ample i 1,60 m d’altura, amb volta d’arc rebaixat. Dues inscripcions que es troben sobre el raig de la font permeten situar una mica la seva cronologia: la primera data és 1899. Posteriorment, un altre gravat que diu “1951 OP” ens indica que aquell any el servei d’obres públiques la va arranjar. És probable que fos en eixamplar la carretera que aquesta quedés en la posició actual.

Aparentment sembla una font de mina, amb una aixeta i un sobreeixidor més elevat, l’aigua dels quals és conduïda cap a la Guixera. El terra és fet amb lloses planes treballades i a la banda de llevant hi ha un petit canal que condueix l’aigua cap a fora, tot i que actualment l’interior està inundat per l’acumulació de sediments a l’entrada.