Montgrony

Segons Narcís Camós, la marededeu de Montgrony va ser trobada per uns pastors que cuidaven les vaques del comte de Mataplana, Galzeran de Pinós, quan es varen adonar que dos toros estaven gratant a les proximitats d’una font. Avisat el comte, la va voler dur a la capella de Sant Joan, al costat del seu castell. Tot i això, la imatge va tornar al lloc on havia estat trobada. En veure això, el comte li va fer aixecar una capella.

Segons el mateix Camós, un escrit a la mateixa font deia que la imatge havia estat trobada junt a una campana. Actualment, només n’he pogut llegir una part: “Es se trobada Nra Sora de Mogrony anomenada de la llet e aqsta fo ab una ca pana que … par 1627 Galzera de Pin om”. (Si us interessa el tema, sapigueu que Camós transcriu la inscripció completa)

També Camós ens recorda que en construir-se la font l’any 1627 s’hi va col·locar una imatge de la mare de déu que té la peculiaritat de treure aigua per les mamelles. Aquest gravat també incloïa la campana, que en el moment que Camós la va visitar estava instal·lada a l’ermita i servia per protegir les rodalies del mal temps.

La marededeu de la Llet de Mogrony

Com era d’esperar, l’aigua de la font servia per donar llet a les parteres, que només havien de rentar-se el pit amb la que sortia per la font. Es diu que un home ho va voler provar, i que abans d’arribar a Ripoll ja es va notar els pits plens de llet. Per “curar-se’n” va haver de fer un donatiu al santuari i anar-hi descalç.

Llegendes? Segur que sí.

Però en tot cas, també toponímia.

Segons Joan Coromines, la forma genuïna no seria Montgrony sinó Mogrony, que sembla que derivaria del llatí mucronio, ‘mugró’, i la forma Montgrony correspondria a una assimilació a la paraula mont, ‘muntanya’.

No és l’única vegada en què la toponímia i la llegendística es toquen, precisament a Mo(nt)grony!

Anuncis

El Pastoret d’Aiguafreda

amades_aiguafreda

El dia quatre de juny [de 1932] ens arribem fins a Aiguafreda per tal d’interrogar un vell pastor, sonador de flabiol, de qui ens havia parlat el nostre amic Antoni Gallardo, el qual ens havia dit que sabia tocar i ballar algunes danses i ballets populars.

L’homenet ens rep amb gran atenció i amb alegria que l’anéssim a veure i donéssim importància a les cosetes que ell sabia. Es diu Albert Cruells Aragay. Tota la seva vida ha estat pastor i és conegut per tota la contrada pel Pastoret d’Aiguafreda. Durant una temporada havia fet de traginer i en una altra de teixidor amb els antics telers a mà, avui perduts. És molt parlador i sap una munió de coses, de costums, dites i història local, però el que no sap pas tant com ens pensàvem i nosaltres desitjaríem són balls de faisó popular, puix que si bé coneix moltes tonades de dansa, són de balls vuitcentistes ja decadents i no típics. Ens fa sentir la tonada de la dansa que també ens balloteja i que no és altra que el ball conegut per la Mussuliana, com també ell anomena. Així mateix ens toca i balla el Patapuf, el qual ens diu que va ésser importat a Aiguafreda fa una quarantena d’anys i que li va ensenyar a tocar i ballar una senyora barcelonina. Ell l’ha tocat moltes vegades en plaça, puix que el poble el va adoptar, i ell mateix ensenyà a ballar-lo. La coreografia no ofereix cap particularitat ni diferència notable de les que ja coneixem, per la qual cosa no la vàrem transcriure. Ens toca també dues tonades diferents del ball de les gitanes, que també havia estat ballat a Aiguafreda per Carnestoltes. Una que servia per a la cercavila o volta pel poble de la colla i una altra per al ball en la plaça. Ens fa sentir també el Ballet de Déu del Figueró, que havia tocat moltes vegades amb el seu flabiol fins no fa pas gaires anys. De tonades de dansa no n’hi podem pas recollir cap més, puix que el seu gran repertori el formen un llarg programa de balls nous inaprofitables per al nostre cas.

L’interroguem si sap cançons i ens canta un bon nombre de nadales, però totes ens són ja conegudes. Esprement molt la cosa, aconseguim fer-li cantar una variant de la Passió sagrada i unes caramelles típiques.

Al nostre interrogat li sap greu que fem el recull a casa seva, puix que tem que, si qualque vianant sent tocar el flabiol, pot deturar-se i fer córrer la veu pel poble, i és reuneixi gent a escoltar-lo. Ens convida a fer el recull en uns camps de conreu de la seva propietat, vora el poble i en plena natura. Va bé, puix que l’escena quedarà millor emmarcada i resultarà més poètica. Ens costa trobar el lloc a propòsit per aposentar-nos. Per fi el trobem al seu gust, puix que ens deixem portar. És de cara al sol, això ja no ens va tan bé. Sonant, parlant i escrivint, el sol tomba; gràcies a Déu que no ens bat a la cara, però el Pastoret no es troba bé sense el sol i ens fa marxar per a posar-nos altra vegada de fit a fit del sol. Ens fa mudar de lloc tres o quatre vegades per la mateixa raó, fent-nos encarar sempre amb el sol, que a ell tant li plaïa i a nosaltres tant ens molestava. La circumstància de trobar-nos al camp no ens va pas privar d’espectadors, comentaristes i burletes, que el vell pastor, sense gaires contemplacions, va esquivar a cops de roc.

L’alegria del bon home per haver-lo volgut escoltar i haver-li escrit el que tocava no tingué punt de ponderació, i perquè estiguéssim també nosaltres ben contents ens obsequià amb uns manats de raves i uns enciams que ell mateix ens va collir i que ens vam emportar per força, puix que si no ho haguéssim fet s’hauria ben disgustat.

Hostal de l'Arengada

Rep aquest nom un gran pedra que es troba al nord del Pou, al costat del camí. Aprofitant la roca es va construir un petit refugi per al bestiar que feia servir el pastor del Pou. Es diu que un carnisser de Centelles, de reputació una mica bruta, utilitzava aquest indret per pelar les ovelles mortes que després venia com a carn fresca en el seu establiment.

La Bauma dels Lladres

Tot i que no hem pogut comprovar la veracitat de la seva existència, donem a conèixer una llegenda que fa referència a una cova situada a ponent de Sant Martí de Centelles.

Es troba en el cingle, a ponent de l’església de Sant Martí de Centelles, penjada en una lleixa a mitja paret. S’hi arriba pel camí que puja des de la font del Rector fins al Fabregar. Cal deixar el camí passats uns camps (segurament ja desapareguts). Queda just davant la Caseta.

Aquí es refugiaven sis o set lladres, que es dedicaven a robar per les cases de les rodalies. Per escarmentar-los, un dia es va fer una batuda i s’hi acostà un grup de persones del poble. Davant de l’acció, els lladres varen marxar i, conforme anaven fugint, els varen anar matant un a un.

Aquests fets haurien tingut lloc abans de la guerra, potser al 1700, diuen. Segons l’àvia del nostre informant, un dels lladres es va escapar i el varen matar al carrer de les Comptesses. Un dels assassins li va agafar els pantalons. Més endavant, els familiars del mort, acusats de robar per les rodalies, es defensaren dient que els lladres eren els altres, fins al punt que un d’ells duia fins i tot les calces d’un dels suposats lladres.

La Ciutat de Cartagena

Aquest és el gran misteri del curs superior del riu Rossinyol. En una llista de les cases ocupades de Sant Martí, de 1808, apareixen diverses cases noves, algunes de nom ben curiós (com la Casa Nova de Monti Video). També apareix una masia dita Roca del Salt i una barraca del Cartagena.

La veu popular parla d’un lloc dit Ciutat de Cartagena, que el mapa de l’editorial Alpina, en la seva darrera edició, situa entre el torrent de l’Aliguer i el del Mas Blanc, d’una manera molt imprecisa. De tota manera, l’edició de 1959 anomena sot de l’Horta el que avui dia porta el nom del Mas Blanc. A mig sot, per sobre del torrent i a llevant d’aquest, indica el topònim Roca de Sau i poc més al nord tres edificis en runes. En una edició dels anys vuitanta, al costat d’aquests edificis en runes apareix el topònim “La Ciutat”.

Creiem que el que la tradició oral anomena Ciutat de Cartagena es trobaria en aquest lloc i que hauria tingut el seu origen en aquella barraca que es documenta per primer cop al 1808.

De tota manera, seguint la pista que remunta el torrent, un cop es passa la Bomba (és un edifici amb un motor que recollia l’aigua del torrent en un petit embassament), l’antic camí de carro, que aquí es conserva força bé, fa un revolt i ateny un pla on hi ha les restes d’una casa (41º 44’ 375 – 002º 12’ 472 – 647), en principi solitària. Al principi crèiem que es tractava d’una de les construccions de la Ciutat de Cartagena, però situat sobre el mapa es troba una mica massa al nord.

Aquest casa, de la qual no podem precisar el nom, està en molt mal estat de conservació i amb prou feines s’endevinen els murs que la delimiten. Es tracta d’una estructura de 13 m de llarg per 5,50 m d’ample, que no presenta evidències de cap obertura ni coberta, situada just al costat del camí de carro, fet amb pedra i fang. La tipologia correspon a la mateixa de la Casanova de la Vall, descrita aquí.

La bomba de mà del torrent de can Corpus

Es diu que a la cinglera que baixa del torrent que can Corpus, una mica més amunt de la Tosquera del Pujol, hi havia una cova on, entre dues pedres, hi havia una bomba de mà sense explotar. Tot i que l’havien intentada fer petar de diverses maneres (amb foc,m per exemple), mai no ho havien aconseguit. Un dia, una torrentada s’ho va endur tot per davant i se suposa que la bomba encara deu parar per aquelles raconades.

La por a Sant Martí

Diuen que el jovent de Sant Martí que anava a Centelles per divertir-se, després de la guerra, quan tornava a casa de vespre, per allà a sota les Comes, els sortia la por. Un dia varen decidir posar-hi remei.

Quan la tartana amb què pujaven tots plegats va haver passat l’indret, després que els aparegués la por, un dels nois, que s’havia quedat enrere expressament, va veure un llum que pujava cap a la rectoria. Com ja ho tenia previst, li va tirar un tret, no se sap si de sal o de balins (segurament de balins).

El cas és que el dia següent, a cal metge (el doctor Roldán) es varen trobar amb el mossèn, el rector Martí Morera, amb tot el cul ple de balins. Quan el metge li demanà què li havia passat, aquest va dir que caçant se li havia disparat l’arma i l’havia ferit a les cuixes. Però el metge va dir que no podia ser, que si hagués estat una escopetada des de tan a prop hi tindria un gran forat, i no un escampall tan gran de balins.

Hi ha qui assegura que aquesta escena la varen veure alguns testimonis que en podrien donar fe.

També es diu que al forn de la masia de la Serra hi sortia por.