Casa troglodítica a la Llitera

Fa temps que dono voltes i hi dono voltes tot buscant construccions 100% troglodítiques. Fa alguns anys vaig trobar una barraca amb estable i tot a prop de Montsó:

I ara he trobat una cosa semblant a tocar de Tamarit de Llitera, de mides semblants però que en aquest cas sembla més propi d’una casa que no d’una barraca:


De tota manera, em diuen que aquest darrer cas es tracta d’un eremitori ben documentat…

Si en sabeu alguna, us agrairé que m’ho feu saber

Anuncis

Molera subterrània a la Palma de Cervelló

No fa massa s’ha publicat un llibre sobre els picapedrers i molers de Cervelló, en una edició patrocinada per l’ajuntament d’aquest municipi del Baix Llobregat. Arran d’aquest fet, vaig decidir acostar-me fins a la Palma, a visitar una d’aquestes pedreres que té la peculiaritat que, en part, es va explotar sota terra.

El lloc és a tocar de la carretera (31T x=412180 y=4585405), però l’accés és complicat si no es fa directament des d’aquesta mateixa. Abans d’entrar a la pedrera pròpiament dita, trobem una barraca de pedra seca, amb volta de falsa cúpula i porta de llinda plana. És només el primer plat, perquè de seguida arribem a la pedrera, que en el seu extrem nord presenta una cavitat subterrània, tallada en els gresos vermellosos.

Molera del Pla de les Moles (la Palma de Cervelló)

La galeria no deu tenir més de deu metres de profunditat i potser uns trenta d’amplada, però està dividida per la meitat per una gran columna que fa les funcions d’aguantar el sostre. A la banda de ponent és on millor es poden veure les marques dels picapedrers, que ens indiquen la funció a què havia estat destinada aquesta part del jaciment.

Detall de la molera de la Palma de Cervelló

Us proposem fer una lectura d’aquest document. Si, un cop feta la lectura, sabeu alguna cosa sobre aquestes “corones”, us estaré molt agraït.

Us deixo també un document que parla de l’ofici de picapedrer i moler: el trobareu aquí.

Molera de la Pallisa (Marçà, Priorat)

Al sud-est de Marçà (el Priorat), a tocar de la riera de Marçà, hi ha l’àrea recreativa de la Pallissa. Aquí, la riera es pot travessar per un pont, i just a la riba sud es veu tota una gran explanada de gresos vermellosos.

Mola a mig tallar a Marçà

El primer que en crida l’atenció és el fet que hi ha moltes evidències del seu ús com a pedrera. I, més concretament, com a molera d’on s’extreien pedres d’esmolar. Les seves mides varien, però no sembla que en cap cas se superin els 60 centímetres.

Es tracta d’una explotació força extensa i molt intensa, que podria ser que es remuntés a l’edat mitjana, tot i que no en tenim cap confirmació documental. Caldria un estudi històric i arqueològic documentat.

Moles a la molera de Marçà

Molera de los Colls Rojos (Bellmunt del Priorat)

Al cim de los Colls Rojos, a la banda sud-est, s’aixeca un petit penya-segat calcari. Un camí recorre aquesta aresta i dalt de tot es troba una mola de molí a mig desbastar. Fa aproximadament un metre i mig d’amplada.

No massa lluny, just al caire del penya-segat, i al sud de l’anterior, hi ha una altra mola, aquesta vegada de 80 cm de diàmetre, que només està començada a desbastar.

A part d’això, hi ha altres evidències que hi havia hagut una pedrera d’on s’haurien extret altres elements. I, baixant la carena en direcció nord, el camí passa pel costat d’una fita dreta, que té tot l’aspecte de ser un menhir.

Els colomers de Vilanoveta

Vilanoveta és famosa per formar part del front del Segre durant la Guerra Civil. Però gairebé ningú no es recorda dels seus colomers medievals (ningú, excepte en Jordi Mir, segons diuen).

Colomer de Vilanoveta

Sant Pere de Vilanoveta era una església situada dalt d’un turó que domina el riu de Carreu. Formava part del terme de Vilanova de Pessonada o Mas de Vilanova, i sabem que l’any 1553 hi havia 10 llars habitades. Algunes d’aquestes es trobaven a les costes del que avui s’anomenen els Casalots, on encara es veuen algunes runes.

Al sud-est de l’ermita, penjats enmig d’un cingle impressionant, es troben les restes de tres colomers d’origen medieval.

Del primer pràcticament només en queda un tros de mur, mentre que el segon encara té tota l’estructura dempeus. El darrer torna a tenir només una paret, però sembla que era el mes gran i el de més fàcil accés.

Interior del segon colomer

Aquests colomers es varen construir sota del penya-segat, de manera que no necessitaven construir-hi cap sostre, i que la part de sota era feta amb una estructura de pedres que dibuixaven una sòcol d’un pam d’altura. Les parets, amb els nínxols dels nius, són fetes de tàpia (fang compactat i assecat).

Els colomers són fàcils de trobar, però el seu accés és una mica més complicat, tot i que amb una mica de sang freda s’hi pot arribar sense cap ajuda artificial.

Eremitori del Tormo del Frare

El Tormo és una petita paret de gres vermell, accessible des de la seva banda de ponent per una curta escala amb uns graons molt desgastats. Un cop a dalt trobem una tomba antropomorfa, reutilitzada com a cisterna, de la qual surt un rec tallat a la pedra que va a parar a una segona cavitat també tallada a la roca (potser era una altra tomba).

Eremitori del Tormo del Frare (la Vilella Alta, Priorat)
Eremitori del Tormo del Frare

Si avancem pel cim cap a llevant, amb molt de compte, podrem baixar a una nova cavitat i hi trobarem dues petites coves. La primera és oberta i no presenta cap indici de paret que la tanqui, mentre la segona té un mur que l’aïlla de l’exterior.

En diversos llocs es troben algunes creus, com per exemple dins de la balma obrada, o just a l’inici de l’escala. Aquest fet ha dut a pensar que es tractés d’un complex eremític d’època visigòtica.

A la cara nord, gairebé a la base, hi ha una doble balma que presenta un ràfec per impedir l’entrada d’aigua. Des d’aquí, un camí permet pujar al cim, però en un revolt, just quan apareix la roca vermella, trobem un ampli canal tallat a la roca. Just aquí hi ha un regueró de forma arrodonida que s’aboca a un petit marge, que podria haver estat un forn de ginebre o una base de trepig de raïm.

El Montsant és una de les muntanyes sagrades catalanes, i sabem que històricament hi ha hagut diversos eremites en aquest espai. Aquests s’hi haurien instal·lat fins i tot abans de l’arribada dels cartoixans d’Escaladei, el 1194.

Alguns d’aquests eremitoris es convertiren en santuaris. Els que no, amb l’edat moderna, esdevingueren molt populars.