El Solei del Vinyet

Pujant cap al Clot de la Mora (Tagamanent), per la pista que hi arriba des de la riera d’Avencó, passem pel costat d’un lloc anomenat els Castanyers del Rector.

Aquest lloc antigament s’anomenava el Solei del Vinyet, i com ja us podeu imaginar, hi havia una o diverses vinyes. Documentalment sabem que aquesta vinya més tard es va convertir en castanyerars.[1]

L’any 1673, Bartomeu Codina cedeix a Josep Codina unes peces de terra i li dóna permís per “(…) ut domun edificity in ea (…)”, és a dir, per construir-hi una casa. La documentació de l’època assenyala que aquestes terres estaven sota el domini del comte de Centelles i que el torrent també es deia del Llançar (“torrente dicto del Llansar ho del Vinyet”; “a circio cum torrente del llansar”).[2]

El 1674 Jaume Clot estableix a Josep Codina del mas Brull de Sant Martí d’Aiguafreda una vinya al Solei del Vinyet, a rabassa morta. És la vinya de Aspra, en la qual, com en altres de la zona, s’explota la vinya i es planten alhora cereals, com deixa veure clarament el fet que en aquest cas es pactés que en Codina tindria franca la palla que en tragués.[4] El mateix any s’estableix una altra vinya a un bracer de Sant Martí del Brull.

En aquest lloc ja fa temps que hi tenia localitzades tres barraques. Però amb motiu d’inventariar-les per a la Wikipedra (codis 22051, 22052 i 22053) hi he tornat.

Situació de les cabanes al Solei del Vinyet

La primera té planta quadrada i fa 2,50 m de costat. Com que els murs fan 60 cm, l’espai interior és aproximadament d’1,90 m de costat. Està feta, com les altres dues, amb pedres poc o gens desbastades, utilitzant una mica de fang o terra per relligar-les. També en els tres casos només se’n conserven els primers centímetres de les filades (en aquest cas, fins a 75 cm).

La segona cabana també es pot considerar pràcticament quadrada, donat que fa 2 x 2,25 m, amb una altura màxima, a la paret nord, on hi havia el marge, d’1,50 m. El gruix de la paret fa entre 60 i 80 cm, depenent de cada cas. La porta, situada al sud, feia 80 cm d’amplada i just pel davant hi passava un camí delimitat per un mur de pedra.

La cabana 3 està en pitjors condicions i en aquest cas no té una forma definida, tot i que tendeix a ser rodona. Fa 2,80 m de llargada per 1,70 d’amplada. Està orientada a ponent.


[1] La Móra, St. Cebrià, I/2. Vegeu també el censal de l’hereu Parera sobre una “pessa de terra que te dit parera al solei del vinyet que es demunt los castanyers de la rectoria y del clot”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.

[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.

[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/2.

La Jaça dels Frares

A la Jaça dels Frares no s’hi acostuma a passar… El curs superior del Freser és un rosari d’estructures ramaderes i residencials de diferents èpoques, sobretot vinculades amb la producció ramadera. Són ben conegudes i divulgades les estructures de Coma de Vaca, que han estat objecte d’un curós treball de recerca arqueològica dut a terme per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

Passat el gran orri que es troba a mig camí, s’arriba a un seguit de cabanes i tancats al costat d’un antic pluviòmetre. Més amunt hi ha els Aigols Podrits, un lloc que va ser estudiat pel ja esmentat ICAC. Però just a sobre del pluviòmetre (al nord-oest), uns 250 m per sobre hi ha una tartera que rep el nom de Jaça dels Frares. En el seu extrem nord, es troben dues barraques. La primera és ben visible des de qualsevol punt de la tartera, i la segona queda a uns trenta metres, però costa una mica més de veure.

Són dues barraques que es conserven completes, però no s’hi veu cap evidència d’estructura ramadera (?). Una mica més amunt, en direcció a una balma molt visible, hi ha les restes d’una tercera cabana, aquest cop completament ensorrada. I a la part superior, hi ha la balma, que també va ser protegida amb un petit muret. Tot plegat, amb una gran vista sobre el Gra de Fajol i el coll de la Marrana.

Al sud de les barraques, quan ja s’acaba la tartera, hi ha altres estructures arrodonides que no es pot precisar què eren, però que en tot cas no són naturals.

Si voleu saber-ne més coses, podeu mirar la pàgina de la wikipedra.

Corral del Purgatori

Es troba en el punt 31T x=441416 y=4623425, sobre el sot de Vall-llossera, a Tagamanent, just quan la pista que duu a les runes de ca la Tona fa la seva darrera corba, pràcticament al final de tot.

Es tracta d’un tancat molt petit, de 4 metres de llarg per 2,50 d’ample, que presenta una entrada a la zona oriental. El mur està trencat en la seva part sud-oest, a causa de l’obertura de la pista esmentada. Les parets fan 50 cm de gruix i se’n conserva una altura d’un metre.

A la banda nord, hi ha una petita barraca, feta també de pedra seca, amb una coberta de lloses, però de dimensions molt reduïdes (amplada a la part de baix, 56 cm, però a la part de dalt 32; altura 100 cm i fondària 113 cm). Per les mides, difícilment es devia tractar d’una barraca dedicada a acollir persones. La casa més propera es troba a cinc minuts, i no sembla formar part de cap conjunt de tancats.

Més informació.

 

La Torre i la Bastona (Moià)

A l’extrem sud del serrat de la Torre, mirant a llevant, en terme de Moià, es troben les restes d’un antic mas. El que es pot veure correspon a les restes d’un mur a recer d’un petit penya-segat, encarades al sud-est. En algun lloc arriben a tenir un metre de gruix i estan fetes amb pedres poc treballades relligades amb fang.

Semblen dibuixar diversos espais que podrien correspondre a una casa o edifici. No sembla que puguin tenir un origen natural, i la proximitat al topònim “la Torre” fa pensar que es tractés d’un antic mas. El conjunt fa més de 12 x 17 m, tot i que està molt emboscat.

Els actuals propietaris de la Grossa ens confirmen l’existència d’aquest mas, el seu nom i el seu emplaçament.

A nivell documental sabem que en un capbreu de l’any 1500 que es conserva a l’arxiu municipal de Moià, Francesc de Vilatarçana, de Sant Vicenç de Calders, confessa tenir el Cortó de Sellers, àlies de la Torra (sic), constituït dins de la parròquia de Moià, amb 4 peces de terra. Totes aquestes terres limiten amb un mas anomenat la Torra,
A banda d’aquest fet, altres topònims actualment encara existents ens ajuden a identificar aquest mas com les restes que descrivim, per exemple el fet que una de les terres tingués a ponent els honors de la Bastona i a tramuntana el camí ral que va de Vic a Manresa.

Tot i que en el lloc on es creu que havia estat emplaçada la masia de la Bastona actualment no s’hi evidencia pràcticament res, només una acumulació de pedres i un petit fossat, els habitants de la Grossa ho han rebut per via familiar. Es diu que la mestressa de la Grossa havia nascut en aquest mas, al segle XIV.

El mas de la Bastona apareix encara en un capbreu de Santa Maria de Moià de l’any 1479, quan el declara Francesc de Vilatersana. També se’n parla en un capbreu de l’any 1500.

 

El poblat de Palomera (Saldes)

Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.

Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.

Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.

L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.

El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.

Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.

El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.

Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.

Corrals de la vall de Santa Fe

La vall de Santa Fe és avui dia coberta d’una impressionant fageda que amaga també alguns roures. Sabem que les fages eren aprofitades per alguns animals, fonamentalment ovelles i porcs, com a aliment, de manera que els animals eren duts a aquesta mena de boscos perquè poguessin pasturar.

L’any 1777 es va vendre a carta de gràcia un «empriu de glans, fages y hervas» a Santa Fe del Montseny, o sigui, tal com deia el propietari, «(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage» en un espai concret:

«dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa

És en aquest espai que hem trobat diverses restes que podrien correspondre a corrals de porcs. A prop del pla del Forn hi ha set estructures que tenen la característica comuna de ser petits tancats arredossats al costat de blocs de pedra, fets amb pedra seca de no massa altura. Actualment estan molt malmesos, però es pot observar que no fan més de 5 o 6 metres de diàmetre i que tenen forma arrodonida. Curiosament, a la zona del pla de Mulladius sembla que les restes que apareixen correspondrien a cabanes, que, de tota  manera, no tindrien cap relació amb les primeres construccions.

El conjunt R-19 i H-21 de Casesnoves

Per molt que a l’edat mitjana el clima fos més càlid que l’actual, encara no deixa de sorprendre’m un poblament a 2.200 m d’altura, en ple parc d’Aigüestortes. El conjunt està format per una dotzena de cabanes i un nombre més gran de tancats, i ha estat estudiat i descrit pel grup d’arqueologia de muntanya de la UAB. És fàcil trobar-ne informació a la xarxa.

Casesnoves

Quan hi vaig fer la visita l’estiu de 2019, em va cridar l’atenció un conjunt format per una cabana i un corral que queden pràcticament al sud del conjunt, lleugerament més alt que la resta del poblat, però independent dels altres habitatges i corrals (que com es veu al croquis, estaven tots enganxats entre ells).

L’habitatge feia unes mides interiors de 3,70 x 2 m, i en algun lloc arribava als dos metres i mig d’altura. Tenia una porta, actualment enderrocada, a la banda oest. A l’interior encara es conserven diverses fornícules (50x30x50 cm aprox.) i en un racó podria haver-hi hagut la llar de foc.

Adossat hi havia un corral, amb una única entrada de 55 cm d’amplada i uns 70 cm d’altura, amb un petit llindar pla. Tot i que és de forma irregular, la paret més llarga fa 13 m de costat. Podria haver-hi un accés a la banda nord, però tan sols de 30 cm d’amplada.

Les datacions que s’han fet en altres indrets del poblat donen unes datacions del segle XII-XIII, i una dubtosa del XV, que es considera que correspondrien al moment del seu abandonament.

Planimetria del Despoblat de Casesnoves amb els codis dels recintes (Gassiot 2016c; Garcia Casas et al. 2015).

 

Els “mosales” d’Escartín (Osca)

Escartín és un poble abandonat del municipi de Broto (Sobrepuerto, Osca). El BOE del 10 de gener d’aquest 2019 inclou la seva declaració com a bé d’interès cultural, amb motiu del sistema de bancals, casetes i “mosals” construïts en pedra seca que acull.

Escartín

Els mosals apareixen documentats en un article signat per José Acín a la revista dels Amigos de Serrablo (Serrablo, 160, any 2011).[1] Segons aquest autor, n’hi hauria 8, tot i que altres autors parlen de 9, situats sobre uns turons a tocar del poble, i es tracta de “recintos levantados especialmente para el ordeño de las ovejas, derivando de esta actividad dicha denominación, ya que en aragonés la acción de ordeñar se denomina muir”.

Mosal

Sembla ser que els altres pobles del Sobrepuerto no presenten aquesta mena de construccions i no sembla que fos present en gaire altres llocs. A la gent d’Escartin, antigament, se’ls anomenava “comequesos”, en relació a l’activitat que es duia a terme en aquests mosals.

Els d’Escartín “Consisten en grandes cercas de piedra, muros levantados sin ningún tipo de argamasa –piedra seca– y de gran grosor, con la forma de una U alargada y con unas medidas aproximadas de 30/40 metros de largo por 4/5 de ancho, a excepción del sito en la punta del cerro, más redondeado para acoplarse al terreno.”

Mosal

En aquests llocs es duien les ovelles per munyir-les: un cop introduïdes al recinte, eren apretades al màxim per immobilitzar-les. Un cop quietes, s’agafaven una per una i s’anaven munyint. A la zona que quedava oberta, es col·locava una cleda o tanca de fusta corredora, que s’anava fent córrer amb l’objectiu d’immobilitzar els animals (donat que les ovelles, un cop munyides, eren alliberades una a una). Per evitar que la pressió dels animals fes saltar la tanca, aquesta es col·locava de biaix. En total, diu Acín, feien falta quatre persones: dues per munyir i dues per manipular la cleda.

El BOE que comentava anteriorment fa una referència a un treball signat per Rivas (2004) en què es fa referència a documentació del segle XVI on ja es parla de disposicions que prohibeixen fer malbé els musares i obliguen a la reconstrucció a qui els destruís.

Una fornícula enmig de la paret d’un “mosal”

Aquests “mosals” es feien servir a finals de la primavera i principis d’estiu, quan el bestiar pasturava a les rodalies del poble. Als matins, s’entrava en aquests recintes per munyir els animals. Acabat el període d’elaboració del formatge, els mosals havien quedat plens d’excrements, que eren apropfitats per llaurar i fer-los servir com a camps de conreu (al voltant d’Escartín pràcticament no hi ha terra conreable).


[1] http://www.serrablo.org/revista/160/escartin-los-mosales-y-el-queso