Montgrony

Segons Narcís Camós, la marededeu de Montgrony va ser trobada per uns pastors que cuidaven les vaques del comte de Mataplana, Galzeran de Pinós, quan es varen adonar que dos toros estaven gratant a les proximitats d’una font. Avisat el comte, la va voler dur a la capella de Sant Joan, al costat del seu castell. Tot i això, la imatge va tornar al lloc on havia estat trobada. En veure això, el comte li va fer aixecar una capella.

Segons el mateix Camós, un escrit a la mateixa font deia que la imatge havia estat trobada junt a una campana. Actualment, només n’he pogut llegir una part: “Es se trobada Nra Sora de Mogrony anomenada de la llet e aqsta fo ab una ca pana que … par 1627 Galzera de Pin om”. (Si us interessa el tema, sapigueu que Camós transcriu la inscripció completa)

També Camós ens recorda que en construir-se la font l’any 1627 s’hi va col·locar una imatge de la mare de déu que té la peculiaritat de treure aigua per les mamelles. Aquest gravat també incloïa la campana, que en el moment que Camós la va visitar estava instal·lada a l’ermita i servia per protegir les rodalies del mal temps.

La marededeu de la Llet de Mogrony

Com era d’esperar, l’aigua de la font servia per donar llet a les parteres, que només havien de rentar-se el pit amb la que sortia per la font. Es diu que un home ho va voler provar, i que abans d’arribar a Ripoll ja es va notar els pits plens de llet. Per “curar-se’n” va haver de fer un donatiu al santuari i anar-hi descalç.

Llegendes? Segur que sí.

Però en tot cas, també toponímia.

Segons Joan Coromines, la forma genuïna no seria Montgrony sinó Mogrony, que sembla que derivaria del llatí mucronio, ‘mugró’, i la forma Montgrony correspondria a una assimilació a la paraula mont, ‘muntanya’.

No és l’única vegada en què la toponímia i la llegendística es toquen, precisament a Mo(nt)grony!

El Trull de la riera Golarda

Més avall dels Gorgs Blaus, a la riba esquerra de la riera Golarda i en terme de Monistrol de Calders, es troba una cinquantena de forats rodons tallats a les ribes pedregoses del torrent. Gairebé tots els forats, excepte un gran encaix que segurament aguantava una passera de fusta, són rodons, amb unes mides que oscil·len entre els 11 i els 20 cm de diàmetre.

S’hi evidencien dos antics recs i dues rescloses. D’una se’n conserven els ancoratges al mig del llit del torrent. De l’altra no en queda res.

És molt interessant una estructura que tendeix a ser rectangular i delimitada per forats rodons molt petits (11 cm de diàmetre), que es troba a la banda nord de la Golarda.

trull

A la banda esquerra hi ha les restes dels dos recs, que passem per una zona que semblaria haver estat treballada, on hi ha el que semblaria haver estat l’ancoratge d’un trull d’oli. De tota manera, seria un molí mogut a sang, cosa que fa molt difícil de compaginar la presència dels dos recs (que s’uneixen justament allà) amb aquest trull mogut per un animal. Podria ser que aquí hi hagués hagut un molí.

trull_monistrol

El molí Subterrani dels Hostalets de Balenyà?

Antoni Pladevall va escriure que els molins de Vall-ossera (Seva-Hostalets de Balenyà) eren els més antics de la comarca, i que apareixien documentats l’any 953, a causa de la donació a la catedral de Vic d’un alou que contenia dos molins amb els seus cap-recs. Després de situar el molí Nou i el molí Vell de Vall-ossera, aquest autor afegeix que “més avall hi ha encara els indicis d’un altre molí“. Ignorem a quin molí es referia, però no sembla que fes referència al que volem comentar.

En tot cas, el cert és que deu anys més tard (963) tenia lloc la venda d’unes cases i altres coses (corts, terres, vinyes i horts), en terme de Seva. Les afrontacions de tot el que es venia eren les següents: “de orientis in ibso Castellare, de meridie in ibso Brullo, et de occiduo ad ibso molino subterraneo, de circi in Pugolo Regio.”

subterrani1

De totes aquestes afrontacions, la més clara és la que fa referència al Pugolo Regio, que seria Pujolric, identificat normalment amb Balenyà, i que els documents situen a prop de Vall-ossera. D’altra banda, podria ser que el Castellare fes referència al castell del Fitó o d’Esparreguera. Tot i que sembla que el Brullo hauria de ser l’actual nucli del municipi del Brull, res no ho permet afirmar amb seguretat.

Si Pujolric i el castell del Fitó marquessin pel nord i per l’orient l’espai venut, podria ser que el molino subterraneo estigués situat més o menys cap al gorg Negre o el gorg Blanc.

El cert és que l’espai entre els dos gorgs és avui dia pràcticament inaccessible i cal ser una mica Indiana Jones per apropar-s’hi. Tampoc els gorgs no existeixen, donat que han estat reomplerts de sediments. Ara bé, quan s’arriba just a sobre del salt del gorg Negre, a escassos metres de l’estimball i a tocar del llit del torrent, es troben les restes del carcabà d’un molí. No ens fem massa il·lusions, perquè res no en delata uns orígens massa llunyans ni sembla que hagués tingut una part subterrània.

De tota manera, l’espai sembla que ha estat envaït pels enderrocs que provenen de la propera pedrera d’en Xuclà, per on és de suposar que es produïa l’accés. El lloc on es troba el molí és un tros de riera amb el sòl pràcticament esmolat per l’aigua, inaccessible tant per dalt com per baix a causa dels dos saltants que hi fa el torrent (es pot triar entre rapelar-ne un o escalar l’altre). Al capdamunt dels dos salts res no indica la presència de cap tipus de resclosa, que en tot cas hauria d’haver estat a la zona més o menys planera que hi ha entre els dos. Tampoc no queda cap evidència de la possible bassa ni de cap de les parets de l’obrador.

Un detall interessant és el fet que el molí era situat just a sobre del segon salt, de manera que no aprofitava els 10 m de desnivell que aquest li hauria proporcionat (i tampoc la vintena del salt superior). Tot fa pensar que era un molí molt petit i de rodets, o sigui, de roda horitzontal.

La part més impressionant que en queda és el carcabà, que fa 2,40 m de llarg i 1,15 d’amplada, amb una falsa volta d’arc rebaixat. Està parcialment tallat a la roca mare (la part inferior). A 60 cm del final apareix un encaix tallat al terra de 20 cm d’amplada per 1,40 de llargada, situat just a sota del forat per on passava l’arbre del molí. Aquí hi havia el banc, que era on s’aguantava el dau que sostenia tot el conjunt de les moles; a la paret sud del carcabà, hi ha dos encaixos picats a la paret i una regata vertical que segurament contenia el pany. Sobre la rampa del molí s’observa una antiga mola trencada, que podria fer un metre de diàmetre.

El que queda de l’obrador fa una llargada de sis metres. Junt amb el carcabà arriba als 2,50 m d’altura, comptant-hi la part inferior de la paret exterior de l’obrador. No s’observa cap ancoratge a la paret, ni res que permeti entendre com era l’edifici (ni tan sols la seva planta).

 

Molí de Buida-sacs

A Clariana de Cardener, a tocar del pont de Buida-sacs (s’hi arriba des del quilòmetre 66 de la C-55), es conserven les restes del molí de Buida-sacs.

Molí de Buida-sacs

Molí de Buida-sacs

Segons diverses fonts, es tractaria d’una construcció del segle XII o XIII, i el Mapa de Patrimoni de Catalunya diu que “Hi ha una referència testamentària relativa a aquest molí: Engúncia llega “ipsos molinos que ibis unt subtus Cleriana”“.

detallcreus

Tot i que el seu estat és deplorable, encara es conserva la sala de les moles, coberta amb una volta lleugerament apuntada, i la porta de mig punt que permetia accedir-hi. Es conserva també un tram de l’escala de cargol que permetia pujar al primer pis, on hi havia l’habitatge dels moliners, del qual pràcticament no es conserva res.

Escala de caragol

Escala de caragol

El molí havia de tenir tres moles, tenint en compte que hi ha tres cups arrodonits. La part del carcabà és la que està en més mal estat, i la mina ni es veu.

És una llàstima el seu estat de degradació, perquè no fa massa anys encara era pràcticament sencer, com ho prova aquesta fotografia que extraiem de l’Enciclopèdia Catalana

Més informació

 

 

 

 

Forn de cal Bernoi

A escassos metres al nord-est de cal Bernoi (Clariana de Cardener, 31T x=386194 y=4646009), just a tocar de la carretera, es troba un forn excavat al terra de dimensions espectaculars (uns 5 m de llargada per 2,5 m d’amplada, amb una alçada d’1,80 m). Les cantonades són força arrodonides i a la part final hi ha una xemeneia de 20 cm de diàmetre i com a mínim un metre de recorregut (està tapada).

Interior del forn

Interior del forn

Possiblement l’aspecte més interessant sigui el fet de tenir la data de 1714 gravada al seu interior, que podria correspondre a l’any de la seva construcció. No sembla que s’hagi fet funcionar, perquè no s’hi troben evidències d’haver-s’hi fet foc.

data

Tot i que en un principi vàrem pensar que es tractava de forns de pega, cada vegada m’inclino més a pensar que eren forns de fer carbonet.

 

Xup del Bou (Taradell)

Està situat a llevant de la masia del Bou (31T  x=442605  y=4636192), i la millor manera per accedir-hi és per la carena que acaba a l’Enclusa.

La construcció és oberta a ponent i té una planta amb forma de vano (dues parets que es tallen en angle recte i la resta corbada. Una petita porta, que antigament havia estat tapada, permet accedir a l’interior, totalment ocupat per aigua, mitjançant dos graons volats. L’alçada total és de 3,10 m. la coberta és feta amb dues grans lloses extretes del mateix lloc, actualment partides.

bou1

 

bou2

Xup de la Riba (Oristà)

Es troba a l’entrada de la masia de la Riba, just al portal que tanca l’accés a la finca. S’hi pot accedir des del quilòmetre 13,8 de la carretera B-433 (31T  x=420125  y=4643836).

sasserra3

Antoni Griera va dir que un xup era un dipòsit per guardar aglans amb aigua. En aquest cas, es tracta d’una estructura de planta quasi rectangular, orientada a sud. La coberta interior és de mig punt i s’accedeix a l’interior (que està un metre per sota del nivell del terreny) mitjançant dos petits graons. L’alçada màxima és de 2,60 m i a la porta, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1756.

sasserra1sasserra2

sasserra4

sasserra5