La Torre i la Bastona (Moià)

A l’extrem sud del serrat de la Torre, mirant a llevant, en terme de Moià, es troben les restes d’un antic mas. El que es pot veure correspon a les restes d’un mur a recer d’un petit penya-segat, encarades al sud-est. En algun lloc arriben a tenir un metre de gruix i estan fetes amb pedres poc treballades relligades amb fang.

Semblen dibuixar diversos espais que podrien correspondre a una casa o edifici. No sembla que puguin tenir un origen natural, i la proximitat al topònim “la Torre” fa pensar que es tractés d’un antic mas. El conjunt fa més de 12 x 17 m, tot i que està molt emboscat.

Els actuals propietaris de la Grossa ens confirmen l’existència d’aquest mas, el seu nom i el seu emplaçament.

A nivell documental sabem que en un capbreu de l’any 1500 que es conserva a l’arxiu municipal de Moià, Francesc de Vilatarçana, de Sant Vicenç de Calders, confessa tenir el Cortó de Sellers, àlies de la Torra (sic), constituït dins de la parròquia de Moià, amb 4 peces de terra. Totes aquestes terres limiten amb un mas anomenat la Torra,
A banda d’aquest fet, altres topònims actualment encara existents ens ajuden a identificar aquest mas com les restes que descrivim, per exemple el fet que una de les terres tingués a ponent els honors de la Bastona i a tramuntana el camí ral que va de Vic a Manresa.

Tot i que en el lloc on es creu que havia estat emplaçada la masia de la Bastona actualment no s’hi evidencia pràcticament res, només una acumulació de pedres i un petit fossat, els habitants de la Grossa ho han rebut per via familiar. Es diu que la mestressa de la Grossa havia nascut en aquest mas, al segle XIV.

El mas de la Bastona apareix encara en un capbreu de Santa Maria de Moià de l’any 1479, quan el declara Francesc de Vilatersana. També se’n parla en un capbreu de l’any 1500.

 

El poblat de Palomera (Saldes)

Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.

Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.

Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.

L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.

El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.

Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.

El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.

Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.

Les trumferes de Peguera

Al nord-oest del poble de Peguera (el Berguedà), just a la banda de darrere del penyal que arrecera el poble, hi ha una quinzena d’estructures semisubterrànies que servien per guardar les patates de llavor. N’hi he vist dues tipologies, i vistes des de lluny semblen grans talperes amb una entrada normalment a la banda de ponent.

El poble de Peguera

Tal com diu Ramon Soler, a l’hivern el conjunt quedava completament tancat i, per tant, soterrat. L’objectiu era evitar que els tubercles es glacessin.

L’agrònom Josep M. Soler i Coll, l’any 1944, va posar per escrit els motius del fracàs d’aquesta especialització: segons ell, els barcelonins estaven acostumats i satisfets amb les patates de l’Institut Beauvais —anomenades del bufé—, però va ser l’aparició d’un virus el que va arruinar aquest negoci a Gósol i Peguera.

Vista exterior de les trumferes de Peguera
Una trumfera ensorra permet veure com era el seu interior

Si en voleu saber més, podeu mirar això.

Corrals de la vall de Santa Fe

La vall de Santa Fe és avui dia coberta d’una impressionant fageda que amaga també alguns roures. Sabem que les fages eren aprofitades per alguns animals, fonamentalment ovelles i porcs, com a aliment, de manera que els animals eren duts a aquesta mena de boscos perquè poguessin pasturar.

L’any 1777 es va vendre a carta de gràcia un «empriu de glans, fages y hervas» a Santa Fe del Montseny, o sigui, tal com deia el propietari, «(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage» en un espai concret:

«dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa

És en aquest espai que hem trobat diverses restes que podrien correspondre a corrals de porcs. A prop del pla del Forn hi ha set estructures que tenen la característica comuna de ser petits tancats arredossats al costat de blocs de pedra, fets amb pedra seca de no massa altura. Actualment estan molt malmesos, però es pot observar que no fan més de 5 o 6 metres de diàmetre i que tenen forma arrodonida. Curiosament, a la zona del pla de Mulladius sembla que les restes que apareixen correspondrien a cabanes, que, de tota  manera, no tindrien cap relació amb les primeres construccions.

Els “mosales” d’Escartín (Osca)

Escartín és un poble abandonat del municipi de Broto (Sobrepuerto, Osca). El BOE del 10 de gener d’aquest 2019 inclou la seva declaració com a bé d’interès cultural, amb motiu del sistema de bancals, casetes i “mosals” construïts en pedra seca que acull.

Escartín

Els mosals apareixen documentats en un article signat per José Acín a la revista dels Amigos de Serrablo (Serrablo, 160, any 2011).[1] Segons aquest autor, n’hi hauria 8, tot i que altres autors parlen de 9, situats sobre uns turons a tocar del poble, i es tracta de “recintos levantados especialmente para el ordeño de las ovejas, derivando de esta actividad dicha denominación, ya que en aragonés la acción de ordeñar se denomina muir”.

Mosal

Sembla ser que els altres pobles del Sobrepuerto no presenten aquesta mena de construccions i no sembla que fos present en gaire altres llocs. A la gent d’Escartin, antigament, se’ls anomenava “comequesos”, en relació a l’activitat que es duia a terme en aquests mosals.

Els d’Escartín “Consisten en grandes cercas de piedra, muros levantados sin ningún tipo de argamasa –piedra seca– y de gran grosor, con la forma de una U alargada y con unas medidas aproximadas de 30/40 metros de largo por 4/5 de ancho, a excepción del sito en la punta del cerro, más redondeado para acoplarse al terreno.”

Mosal

En aquests llocs es duien les ovelles per munyir-les: un cop introduïdes al recinte, eren apretades al màxim per immobilitzar-les. Un cop quietes, s’agafaven una per una i s’anaven munyint. A la zona que quedava oberta, es col·locava una cleda o tanca de fusta corredora, que s’anava fent córrer amb l’objectiu d’immobilitzar els animals (donat que les ovelles, un cop munyides, eren alliberades una a una). Per evitar que la pressió dels animals fes saltar la tanca, aquesta es col·locava de biaix. En total, diu Acín, feien falta quatre persones: dues per munyir i dues per manipular la cleda.

El BOE que comentava anteriorment fa una referència a un treball signat per Rivas (2004) en què es fa referència a documentació del segle XVI on ja es parla de disposicions que prohibeixen fer malbé els musares i obliguen a la reconstrucció a qui els destruís.

Una fornícula enmig de la paret d’un “mosal”

Aquests “mosals” es feien servir a finals de la primavera i principis d’estiu, quan el bestiar pasturava a les rodalies del poble. Als matins, s’entrava en aquests recintes per munyir els animals. Acabat el període d’elaboració del formatge, els mosals havien quedat plens d’excrements, que eren apropfitats per llaurar i fer-los servir com a camps de conreu (al voltant d’Escartín pràcticament no hi ha terra conreable).


[1] http://www.serrablo.org/revista/160/escartin-los-mosales-y-el-queso

El corral dels Porcs d’Enveig

El treball de Christine Rendu sobre la muntanya d’Enveig segueix sent avui dia un referent inqüestionable en l’estudi del patrimoni de l’alta muntanya.

D’entre tots els indrets que va treballar i excavar, n’hi ha un d’especial: el lloc 61, conegut també com el corral dels Porcs. Les dades que se’n tenen són pràcticament inexistents, i es troba a faltar que Rendu no n’hagués fet una excavació o un sondeig, com a mínim per poder-lo datar. De fet, en el seu llibre ni tan sols no n’ofereix la topografia.

Tal com diu, el topònim deixa pocs dubtes sobre la funció a què estava dedicat: s’hi guardava un ramat comunitari de porcs durant l’estiu, que quedaven a càrrec d’un porquer. Més enllà d’això, ni una sola dada.

De tota manera, Rendu contextualitza aquest corral de porcs dient que l’estivatge dels porcs en ramats ha estat una pràctica constatada en espais de prats humits i pinedes clares de tota la Cerdanya.De fet, a finals del segle XVIII tinc referències documentals d’aquesta pràctica a Coma de Vaca, al Ripollès.

Com es veu al gràfic que en vaig fer a cuita-corrents, el corral tenia tres espais clarament delimitats, amb una superfície aproximada de 700 metres quadrats. A la banda nord quedava tancat per un penya-segat de pedra. Presentava dues estructures més o menys quadrades, una segurament coberta i l’altra possiblement, descoberta. A la part de fora segurament hi havia una barraca de planta rodona, que avui dia està completament esfondrada i coberta totalment per la vegetació.

Si us interessa, el podeu trobar amb el codi 669 de la Wikipedra.

 

Esquema del corral dels Porcs

 

 

 

 

Orri a la vall de Nyiri (Pallars S.)

foto1
foto2
foto3
croquis

Dades generals i localització

  • Autor fitxa: Francesc Roma i Casanovas
  • Municipi: la Guingueta d’Àneu (Pallars Sobirà)
  • Data registre: 9/8/2019
  • Paisatge: Altes Nogueres
  • Codi: 608
  • Coordenades: X: 348887 Y: 4727225.1

Construcció

  • Tipologia: Elements que formen el relleu i el paisatge rural
  • Nom de l’element: Orri
  • Estat: Enderroc petit
  • Restaurada: No

Descripció

Pleta, munyidora i dues cabanes, una dins i l’altra fora de la pleta