El molí Subterrani dels Hostalets de Balenyà?

Antoni Pladevall va escriure que els molins de Vall-ossera (Seva-Hostalets de Balenyà) eren els més antics de la comarca, i que apareixien documentats l’any 953, a causa de la donació a la catedral de Vic d’un alou que contenia dos molins amb els seus cap-recs. Després de situar el molí Nou i el molí Vell de Vall-ossera, aquest autor afegeix que “més avall hi ha encara els indicis d’un altre molí“. Ignorem a quin molí es referia, però no sembla que fes referència al que volem comentar.

En tot cas, el cert és que deu anys més tard (963) tenia lloc la venda d’unes cases i altres coses (corts, terres, vinyes i horts), en terme de Seva. Les afrontacions de tot el que es venia eren les següents: “de orientis in ibso Castellare, de meridie in ibso Brullo, et de occiduo ad ibso molino subterraneo, de circi in Pugolo Regio.”

subterrani1

De totes aquestes afrontacions, la més clara és la que fa referència al Pugolo Regio, que seria Pujolric, identificat normalment amb Balenyà, i que els documents situen a prop de Vall-ossera. D’altra banda, podria ser que el Castellare fes referència al castell del Fitó o d’Esparreguera. Tot i que sembla que el Brullo hauria de ser l’actual nucli del municipi del Brull, res no ho permet afirmar amb seguretat.

Si Pujolric i el castell del Fitó marquessin pel nord i per l’orient l’espai venut, podria ser que el molino subterraneo estigués situat més o menys cap al gorg Negre o el gorg Blanc.

El cert és que l’espai entre els dos gorgs és avui dia pràcticament inaccessible i cal ser una mica Indiana Jones per apropar-s’hi. Tampoc els gorgs no existeixen, donat que han estat reomplerts de sediments. Ara bé, quan s’arriba just a sobre del salt del gorg Negre, a escassos metres de l’estimball i a tocar del llit del torrent, es troben les restes del carcabà d’un molí. No ens fem massa il·lusions, perquè res no en delata uns orígens massa llunyans ni sembla que hagués tingut una part subterrània.

De tota manera, l’espai sembla que ha estat envaït pels enderrocs que provenen de la propera pedrera d’en Xuclà, per on és de suposar que es produïa l’accés. El lloc on es troba el molí és un tros de riera amb el sòl pràcticament esmolat per l’aigua, inaccessible tant per dalt com per baix a causa dels dos saltants que hi fa el torrent (es pot triar entre rapelar-ne un o escalar l’altre). Al capdamunt dels dos salts res no indica la presència de cap tipus de resclosa, que en tot cas hauria d’haver estat a la zona més o menys planera que hi ha entre els dos. Tampoc no queda cap evidència de la possible bassa ni de cap de les parets de l’obrador.

Un detall interessant és el fet que el molí era situat just a sobre del segon salt, de manera que no aprofitava els 10 m de desnivell que aquest li hauria proporcionat (i tampoc la vintena del salt superior). Tot fa pensar que era un molí molt petit i de rodets, o sigui, de roda horitzontal.

La part més impressionant que en queda és el carcabà, que fa 2,40 m de llarg i 1,15 d’amplada, amb una falsa volta d’arc rebaixat. Està parcialment tallat a la roca mare (la part inferior). A 60 cm del final apareix un encaix tallat al terra de 20 cm d’amplada per 1,40 de llargada, situat just a sota del forat per on passava l’arbre del molí. Aquí hi havia el banc, que era on s’aguantava el dau que sostenia tot el conjunt de les moles; a la paret sud del carcabà, hi ha dos encaixos picats a la paret i una regata vertical que segurament contenia el pany. Sobre la rampa del molí s’observa una antiga mola trencada, que podria fer un metre de diàmetre.

El que queda de l’obrador fa una llargada de sis metres. Junt amb el carcabà arriba als 2,50 m d’altura, comptant-hi la part inferior de la paret exterior de l’obrador. No s’observa cap ancoratge a la paret, ni res que permeti entendre com era l’edifici (ni tan sols la seva planta).

 

Molí de Buida-sacs

A Clariana de Cardener, a tocar del pont de Buida-sacs (s’hi arriba des del quilòmetre 66 de la C-55), es conserven les restes del molí de Buida-sacs.

Molí de Buida-sacs

Molí de Buida-sacs

Segons diverses fonts, es tractaria d’una construcció del segle XII o XIII, i el Mapa de Patrimoni de Catalunya diu que “Hi ha una referència testamentària relativa a aquest molí: Engúncia llega “ipsos molinos que ibis unt subtus Cleriana”“.

detallcreus

Tot i que el seu estat és deplorable, encara es conserva la sala de les moles, coberta amb una volta lleugerament apuntada, i la porta de mig punt que permetia accedir-hi. Es conserva també un tram de l’escala de cargol que permetia pujar al primer pis, on hi havia l’habitatge dels moliners, del qual pràcticament no es conserva res.

Escala de caragol

Escala de caragol

El molí havia de tenir tres moles, tenint en compte que hi ha tres cups arrodonits. La part del carcabà és la que està en més mal estat, i la mina ni es veu.

És una llàstima el seu estat de degradació, perquè no fa massa anys encara era pràcticament sencer, com ho prova aquesta fotografia que extraiem de l’Enciclopèdia Catalana

Més informació

 

 

 

 

El pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Que el glaç es va posar de moda al segle XVII és una realitat històrica que no admet cap mena de dubte. En aquest context, es varen fer pous en indrets gairebé impensables, com és el cas que ens ocupa.

Documentalment sabem que el 30 de juny de 1618, un tribunal de la Inquisició va fer saber a Pere Saleta i Planell, un pagès de Tona que era  familiar de la Inquisió, que aquell dia el seu veí, Joan Benet Vall-llobera, també familiar de la Inquisició, havia anat al Sant Ofici en nom de Gaspar Vallovera i del seu fill Joan Benet, amos del mas Vall-llobera de Tona, i de la seva dona Aldonça, dient que havien venut a carta de gràcia a Pere Saleta i Planell un camp i un tros de terra en part plantada i en part boscosa, “(…) con un pozo de hielo en el lugar nombrado Puig de Sanct Valentin de pertinencias de dicho mas Vallobera (…)”. Un cop restituït el capital, el problema era que els demandats no li volien tornar la possessió d’aquells béns, raó per la qual els Vall-llobera havien acudit a la institució que podia posar pau entre ambdós veïns (ABEV, ACF, F/10, fol. 120-122).

Sobre aquest pou –o un altre molt proper– sabem que el 26 de febrer de 1673, Joan Servet, serrador de Castellterçol, confessava que havia rebut de Josep Blanc, rector de Tona, i de Pere Planell, pagès hereu de mas Planell de Tona, pagant a parts iguals, la quantitat de 17 lliures i quatre sous per 34 jornals per serrar fusta “per posar al pou del glas de Vallobera” (ABEV, Balenyà, R/3, fol. 122).

Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Restes del pou de glaç de Vall-llobera (Tona)

Per tant, resulta clar que a Vall-llobera (Tona) hi havia hagut, com a mínim, un pou de glaç que estaria tocant al serrat de Sant Valentí, segurament a la riera de Sant Cugat. Després de buscar-lo infructuosament, finalment –gràcies a la informació d’un bon amic– hem pogut localitzar les restes d’un possible pou, que es troben a la riba esquerra del torrent de Sant Cugat de Gavadons, al sud del Prat de la Barroca, on encara es conserva parcialment. El lloc és molt brut i emboscat, i del pou només se’n conserva una part del mur, però sembla que no hi ha dubte. De tota manera, no es descarta que n’hi hagués hagut un altre una mica més amunt (més a prop de Sant Valentí).

Riera amunt, també tenim documentada l’existència d’un altre pou, que considerem que podria ser de neu, a les rodalies del Solà. Ho sabem per un document del 21 d’abril de 1630, en el qual Bernat Solà, pagès de Sant Cugat de Gavadons, venia a Antoni Prat, sutori de Caldes de Montbui, un pou de neu situat al mas Solà, amb la condició que el deixaria buit i despedit per Tots Sants. En Solà es comprometia a posar un home per ajudar els traginers a carregar el glaç. El preu de la neu era de 100 lliures, que es pagarien en tres vegades: 35 lliures l’1 de maig, 40 lliures per Sant Joan i 25 lliures per la Mare de Déu d’agost (ABEV, Castellterçol, R/7, fol. 118v.).

Finestra al mas Solà (Muntanyola)

Finestra al mas Solà (Muntanyola)

El molí d’en Camp, un molí guixer

En un manual notarial de la parròquia de Centelles hem trobat l’arrendament fet per Pau Camp, de Riells del Fai, al seu fill Miquel, el 18 de setembre de 1721, d’un molí fariner amb una mola  farinera i una altra de guixera i dues feixes de terra. En aquest arrendament es va pactar que el fill “puga traurer guix de qualsevol part de la heretat de dit arrendador y de alla ahont ell te facultat de arrencarlo sens contradiccio alguna de dit Pau Camp” ni dels seus. A més a més, també acordaven que podia agafar llenya de la propietat, sense poder tallar-ne cap alzina ni roure i sense poder-se  enfilar en aquests arbres per esporgar-los (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).

Mig any més tard, el 27 de juliol de 1722, a la capella del Remei de Caldes de Montbui, el mateix Pau Camp venia a Miquel Camp i a Vicenç Camp, fills seus, un molí fariner “et de guix“, amb les moles i altres aparells, basses, rescloses i recs i els emprius corresponents. Tot fa pensar que es tracta del mateix molí, ja que la venda no tindria efecte fins que acabés un arrendament que els havia fet de deu anys de durada, i que el pare el que estava fent era traspassar-ne la propietat als fills abans de perdre el molí per uns deutes que sembla que no podia satisfer.

Sabem que aquest molí limitava amb el riu Tenes a orient i per tant corresponia al que encara avui dia s’anomena molí de can Camp, a tocar de la Parada i de la masia de can Camp. Com en el cas anterior, també en aquesta venda es va pactar que els compradors i els seus hereus “pugan fer y arrencar guix en la mia heretat y pendrer llenya de aquella pera coure dit guix tractant los arbres a us y costum de bon pages” (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).

 

El molí d’en Camp (Riells dels Fai)

Una primera visita al lloc ha permès descobrir una primera guixera al sud de la casa, en un espai on hi ha les restes d’una antiga barraca que segons el mapa de l’IGCC es diu barraca de les Roques Blanques, segurament per l’aflorament del guix que s’observa a la fotografia. Del que de moment no tenim cap indici és de cap possible forn de guix a les rodalies.

Detall de la Guixera de Roques Blanques

Detall de la Guixera de Roques Blanques

Molí Vell de Passerell (Moià)

Situat just a sota de la masia de Passerell, a la riba esquerra de la riera del mateix nom.

Era un molí de planta rectangular de dos pisos, amb obrador i diverses dependències que fan pensar que també servia com a habitatge per als moliners. Es conserva en bon estat la paret de la bassa i el pou (tapat per la vegetació). A l’interior del carcabà podem observar la canal de fusta per on arribava l’aigua. Aquesta, quan sortia de la mina, era recollida per un nou canal que es troba a sota d’un edifici de planta rectangular, que fa pensar en un segon molí (possiblement draper?). A l’obrador encara hi ha una mola sobirana; s’hi accedia per una àmplia porta de llinda plana, sense cap inscripció.

Segurament l’aigua li arribava per un rec que comença uns 400 m al nord, i que a mig recorregut presenta una desviació que passava per l’aqüeducte que descrivim en el proper punt.

Per saber-ne més.

El molí Nou de Passerell