Els “mosales” d’Escartín (Osca)

Escartín és un poble abandonat del municipi de Broto (Sobrepuerto, Osca). El BOE del 10 de gener d’aquest 2019 inclou la seva declaració com a bé d’interès cultural, amb motiu del sistema de bancals, casetes i “mosals” construïts en pedra seca que acull.

Escartín

Els mosals apareixen documentats en un article signat per José Acín a la revista dels Amigos de Serrablo (Serrablo, 160, any 2011).[1] Segons aquest autor, n’hi hauria 8, tot i que altres autors parlen de 9, situats sobre uns turons a tocar del poble, i es tracta de “recintos levantados especialmente para el ordeño de las ovejas, derivando de esta actividad dicha denominación, ya que en aragonés la acción de ordeñar se denomina muir”.

Mosal

Sembla ser que els altres pobles del Sobrepuerto no presenten aquesta mena de construccions i no sembla que fos present en gaire altres llocs. A la gent d’Escartin, antigament, se’ls anomenava “comequesos”, en relació a l’activitat que es duia a terme en aquests mosals.

Els d’Escartín “Consisten en grandes cercas de piedra, muros levantados sin ningún tipo de argamasa –piedra seca– y de gran grosor, con la forma de una U alargada y con unas medidas aproximadas de 30/40 metros de largo por 4/5 de ancho, a excepción del sito en la punta del cerro, más redondeado para acoplarse al terreno.”

Mosal

En aquests llocs es duien les ovelles per munyir-les: un cop introduïdes al recinte, eren apretades al màxim per immobilitzar-les. Un cop quietes, s’agafaven una per una i s’anaven munyint. A la zona que quedava oberta, es col·locava una cleda o tanca de fusta corredora, que s’anava fent córrer amb l’objectiu d’immobilitzar els animals (donat que les ovelles, un cop munyides, eren alliberades una a una). Per evitar que la pressió dels animals fes saltar la tanca, aquesta es col·locava de biaix. En total, diu Acín, feien falta quatre persones: dues per munyir i dues per manipular la cleda.

El BOE que comentava anteriorment fa una referència a un treball signat per Rivas (2004) en què es fa referència a documentació del segle XVI on ja es parla de disposicions que prohibeixen fer malbé els musares i obliguen a la reconstrucció a qui els destruís.

Una fornícula enmig de la paret d’un “mosal”

Aquests “mosals” es feien servir a finals de la primavera i principis d’estiu, quan el bestiar pasturava a les rodalies del poble. Als matins, s’entrava en aquests recintes per munyir els animals. Acabat el període d’elaboració del formatge, els mosals havien quedat plens d’excrements, que eren apropfitats per llaurar i fer-los servir com a camps de conreu (al voltant d’Escartín pràcticament no hi ha terra conreable).


[1] http://www.serrablo.org/revista/160/escartin-los-mosales-y-el-queso

Anuncis

El corral dels Porcs d’Enveig

El treball de Christine Rendu sobre la muntanya d’Enveig segueix sent avui dia un referent inqüestionable en l’estudi del patrimoni de l’alta muntanya.

D’entre tots els indrets que va treballar i excavar, n’hi ha un d’especial: el lloc 61, conegut també com el corral dels Porcs. Les dades que se’n tenen són pràcticament inexistents, i es troba a faltar que Rendu no n’hagués fet una excavació o un sondeig, com a mínim per poder-lo datar. De fet, en el seu llibre ni tan sols no n’ofereix la topografia.

Tal com diu, el topònim deixa pocs dubtes sobre la funció a què estava dedicat: s’hi guardava un ramat comunitari de porcs durant l’estiu, que quedaven a càrrec d’un porquer. Més enllà d’això, ni una sola dada.

De tota manera, Rendu contextualitza aquest corral de porcs dient que l’estivatge dels porcs en ramats ha estat una pràctica constatada en espais de prats humits i pinedes clares de tota la Cerdanya.De fet, a finals del segle XVIII tinc referències documentals d’aquesta pràctica a Coma de Vaca, al Ripollès.

Com es veu al gràfic que en vaig fer a cuita-corrents, el corral tenia tres espais clarament delimitats, amb una superfície aproximada de 700 metres quadrats. A la banda nord quedava tancat per un penya-segat de pedra. Presentava dues estructures més o menys quadrades, una segurament coberta i l’altra possiblement, descoberta. A la part de fora segurament hi havia una barraca de planta rodona, que avui dia està completament esfondrada i coberta totalment per la vegetació.

Si us interessa, el podeu trobar amb el codi 669 de la Wikipedra.

 

Esquema del corral dels Porcs

 

 

 

 

Orri a la vall de Nyiri (Pallars S.)

foto1
foto2
foto3
croquis

Dades generals i localització

  • Autor fitxa: Francesc Roma i Casanovas
  • Municipi: la Guingueta d’Àneu (Pallars Sobirà)
  • Data registre: 9/8/2019
  • Paisatge: Altes Nogueres
  • Codi: 608
  • Coordenades: X: 348887 Y: 4727225.1

Construcció

  • Tipologia: Elements que formen el relleu i el paisatge rural
  • Nom de l’element: Orri
  • Estat: Enderroc petit
  • Restaurada: No

Descripció

Pleta, munyidora i dues cabanes, una dins i l’altra fora de la pleta

Corrals i cabana de Coma de Vaca

A Coma de Vaca (el Ripollès), a llevant del Torreneules, per sobre del riu de Coma de Vaca, a uns 2.100 m d’altura, es troba una agrupació de tancats de formes circulars i d’entre 15 i 25 metres quadrats, que s’ha dit que podrien haver servit per a l’estabulació de porcs.

Restes de Coma de Vaca

Les recerques arqueològiques dutes a terme en els darrers anys indiquen que es tracta d’una agrupació de tancats circulars de dimensions mitjanes (entre 15 i 25 m²) de cronologia indeterminada, adossats els uns amb els altres. Es creu que podien haver servit com a espais per a l’estabulació de porcs.

A pocs es troba una cabana construïda en pedra seca de forma rectangular amb una superfície d’uns 20 m² construïda amb grans blocs directament sobre el substrat morrènic.

Les excavacions arqueològiques varen permetre datar l’origen de l’ocupació d’aquest espai durant el neolític, però amb una important fase romana. Es creu que podria haver estat una petita granja d’estiu. En les properes entrades intentaré parlar d’altres evidències en sentits semblants, tot i que la morfologia del lloc no suggereix la cria de porcs.

Del que no hi ha cap dubte és que aquestes pastures ja eren explotades al segle X, quan varen ser donades al monestir de Sant Joan de les Abadesses (any 961), i que al segle XII passarien a mans de Santes Creu. Però, per al que a mi m’interessa, val la pena fer esment del fet que l’any 1715, en una venda de la muntanya de Coma de Vaca, encara es parlava de «los tossinos que vos dit comprador eo los vostres forsan fareu anar a pexer las herbas de dita montanya».

Per tant, és segur que en algun lloc de Coma de Vaca, al segle XVIII, es portaven els porcs per a engreixar amb les herbes d’aquesta muntanya.

Quatre-cents anys de la mort de la Payrona

Avui fa exactament quatre-cents anys de la mort de la Payrona, la bruixa de Centelles.

Tal dia com avui, de fa quatre segles, la varen trobar morta a la presó de la vila després de sis mesos de captiveri, perquè l’havien acusada de donar i prendre golls (una malaltia que es manifesta amb la inflamació del coll). La seva detenció es va produir en un clima d’histèria que es va manifestar en l’execució de diverses dones a Granollers dies abans.

Dibuix de Lluís Sardà

La Payrona era una dona gran, sola i vídua, d’origen francès: la candidata ideal per ser acusada de bruixeria.

Es diu que va morir de mort natural, però va morir just entre la lectura de la sentència i l’execució d’aquesta. Havia estat condemnada a rebre una sèrie d’assots i a ser desterrada, però no hi va ser a temps.

La seva mort va dur un gran maldecap a mossèn Bolló, perquè ell la coneixia i l’havia confessada mentre era a la presó. Com que també havia combregat, sabia amb certesa que era catòlica. I, com a catòlica, tenia dret a un enterrament al cementiri parroquial.

Ara bé, en el moment que la Payrona va ser morta, el “poble” de Centelles es va presentar al rector i li va dir que no la podia enterrar al cementiri, perquè on havien enterrat bruixes s’havien produït pedregades.

Mossèn Bolló, agafat entre el seu deure com a rector i l’opinió del poble, va decidir consultar-ho al bisbe de Vic. De seguida va rebre l’ordre del seu vicari, que li ordenava d’enterrar-la en terra sagrada, perquè era clar que era cristiana, però això sí, que ho fes amb cautela.

Dibuix de Lluís Sardà

I així va ser: la Payrona va ser enterrada al cementiri de Sant Antoni de les Codines. D’aquesta manera quedaven totes les parts més o menys contentes.

Copio a continuació la transcripció de les notes històriques que se’n conserven:

Die 20 de juny 1619 fonch soterrada en lo sementiri de la Iglesia de S. Antoni de las Codinas na Payrona del regna de França [molt vella], la qual apres que ague estat capturada en la presó de la vila mes de 6 mesos per bruxa y perque sols ague prova en lo proces de que avia donats y llevats golls la sententiaren a assots y desterro y apres de llegida la sententia un mati la trobaren morta en la preso, y aci no rebe sagraments, ni feu testament. Era molt vella – y perquè aquest any se han sentenciadas is sentencian a mort cada die moltas Bruxas en Catalunya y en particular en lo bisbat de Vich dita Peyrona stava en esta suspita y ahi la avem soterrada alli ab cauthelam. Anima eig requiescat in pace. Amen. Antes de la preso savia confessat y combregat en Valldeneu y stant assi tambe avia confessat.”

Aquest any sa aguda gran persecutio de bruxas en Cathalunya que ni san penjadas casi ininidad. En Granollers 9 ab una vegada.[i]

[i] ABEV, Centelles, Santa Coloma, Q/1.

 

En la presó de la vila se ha morta de mort natural una dona anomenada Payrona, la qual stava capturada per Bruxa, y vist lo proces lo Jutge la avia sententiada li donassen assots y desterro, y llegida la sentencia ses morta ab fama de ser bruxa, per lo qual lo Poble se inquieta y separa en que no sia soterrada en esta parroquia perque diu que alli hont ha[n] soterradas Bruxas cau pedra. Y aci yo sibe veie no hia sufficient causa peraque li sia negada la sepultura eclesiàstica totavia per satisfer al poble he tingut a be acudir a vm perquè al peu desta, o altrament, proveesca lo que tinch de fer en esta ocasió, del qual rebre merce. Guarde Crist a vm.” Centelles, 29 de juny de 1619 [segurament era el dia 19]. Damià Bolló rector de Centelles.

Al marge diu: “Dit die de 20 de juny 1619 fonch soterrada dita Peyrona en lo sementiri de S. Antoni de las Codinas de dita parª“.

A sota respon Antoni Vallespir, oficial i vicari general del bisbe de Vic: “Sr. Rector ja estic mirant lo procés de vm y (…) en lo dela bruixa pus no la havian sententiada a mort senyal es que no era lo cas provat y aixi no deixe de donarli terra sagrada que no ens apar seli pugua negar [totaixi per major satisfactio se informara del proces y si tenia rosari, creu y bulla y si rebuts los sagraments y si te tot aixo no se li pot negar] Ntro Sr. Vic, 20 de juny de 1619.[i]

[i] ABEV, Centelles, Santa Coloma, D/3.



 

Trull del castell d’Almudèfer

El castell d’Almudèfer es troba en terme de Caseres, al límit de la Terra Alta, just a sobre del riu Algars. La documentació el situa al segle XIII. Si us interessa el tema, en trobareu informació a la Catalunya Romànica i a la Wikipèdia.

Dalt del turó apareixen les restes del castell, complementades amb les d’una torre de planta més o menys quadrada que es troben al seu llevant. Just als peus de la torre, tallada en una roca, trobem el que la bibliografia descriu com una cisterna.

El trull del castell d’Almudèfer

Sense poder-hi posar la mà al foc, tot sembla, però, que es tracta d’un trull per fermentar el vi. L’estructura fa 3,20 m de llargada per 2,10 d’amplada, i té una profunditat d’1,80 m. L’existència a la part inferior d’un forat per buidar-ne el contingut fa pensar en una boixa com les que es feien en els trulls o tines de vi. D’altra banda, la presència a la part superior de sis encaixos situats en parelles, que semblarien haver aguantat una estructura de fusta, sembla indicar que es tractava d’un brescat (superfície sobre la qual es trepitjava el raïm, de manera que el most queia directament a l’interior del trull).

La Grallera (Torre-serona)

Les restes d’aquest mas, o segurament torre, com s’anomenaven per aquesta zona aquesta mena de construccions a l’alta edat mitjana, podria tenir els seus orígens en el món andalusí (una almúnia). Està documentat que en aquell moment la gent s’hi referia com a “Torre Grallera”.

Una de les primeres referències escrites apareix l’any 1177, i al segle XVII ja estava despoblat (tot i això, sembla que s’hauria despoblat arran de la crisi baixmedieval).

Actualment se’ns presenta com una estructura tallada a la roca, alçada un parell de metres del nivell basal, i d’11 m x 9 m. Per accedir-hi cal pujar per uns graons, al capdamunt dels quals s’identifica el lloc on hi havia hagut la porta (amb una possible polleguera al terra). Les vores del rectangle varen ser retallades per fonamentar-hi els murs que delimitaven la torre, que actualment no existeixen, potser perquè eren fets de tàpia o perquè les pedres que els haurien constituït s’haurien reaprofitat per a altres usos. A l’extrem nord de la base, hi trobem una cisterna, amb un canal que ha estat descrit com un sobreeixidor, tot i que també podria haver estat el canal que recollia les aigües de pluja provinents del sostre.

Se sap que al costat de l’edifici hi havia hagut unes sitges excavades al terra, avui dia desaparegudes. També es té constància d’altres construccions o habitatges a les rodalies, però actualment pràcticament han desaparegut.

Més informació.