Trull del castell d’Almudèfer

El castell d’Almudèfer es troba en terme de Caseres, al límit de la Terra Alta, just a sobre del riu Algars. La documentació el situa al segle XIII. Si us interessa el tema, en trobareu informació a la Catalunya Romànica i a la Wikipèdia.

Dalt del turó apareixen les restes del castell, complementades amb les d’una torre de planta més o menys quadrada que es troben al seu llevant. Just als peus de la torre, tallada en una roca, trobem el que la bibliografia descriu com una cisterna.

El trull del castell d’Almudèfer

Sense poder-hi posar la mà al foc, tot sembla, però, que es tracta d’un trull per fermentar el vi. L’estructura fa 3,20 m de llargada per 2,10 d’amplada, i té una profunditat d’1,80 m. L’existència a la part inferior d’un forat per buidar-ne el contingut fa pensar en una boixa com les que es feien en els trulls o tines de vi. D’altra banda, la presència a la part superior de sis encaixos situats en parelles, que semblarien haver aguantat una estructura de fusta, sembla indicar que es tractava d’un brescat (superfície sobre la qual es trepitjava el raïm, de manera que el most queia directament a l’interior del trull).

Anuncis

La Grallera (Torre-serona)

Les restes d’aquest mas, o segurament torre, com s’anomenaven per aquesta zona aquesta mena de construccions a l’alta edat mitjana, podria tenir els seus orígens en el món andalusí (una almúnia). Està documentat que en aquell moment la gent s’hi referia com a “Torre Grallera”.

Una de les primeres referències escrites apareix l’any 1177, i al segle XVII ja estava despoblat (tot i això, sembla que s’hauria despoblat arran de la crisi baixmedieval).

Actualment se’ns presenta com una estructura tallada a la roca, alçada un parell de metres del nivell basal, i d’11 m x 9 m. Per accedir-hi cal pujar per uns graons, al capdamunt dels quals s’identifica el lloc on hi havia hagut la porta (amb una possible polleguera al terra). Les vores del rectangle varen ser retallades per fonamentar-hi els murs que delimitaven la torre, que actualment no existeixen, potser perquè eren fets de tàpia o perquè les pedres que els haurien constituït s’haurien reaprofitat per a altres usos. A l’extrem nord de la base, hi trobem una cisterna, amb un canal que ha estat descrit com un sobreeixidor, tot i que també podria haver estat el canal que recollia les aigües de pluja provinents del sostre.

Se sap que al costat de l’edifici hi havia hagut unes sitges excavades al terra, avui dia desaparegudes. També es té constància d’altres construccions o habitatges a les rodalies, però actualment pràcticament han desaparegut.

Més informació.

Grialó (Artesa de Segre)

Grialó és un castell documentat al segle XI, com també se suposa que seria de la mateixa data l’ermita dedicada a Sant Miquel, tots dos actualment en un estat deplorable i en ruïnes. Podria ser que el castell tingués precedents andalusins.

Ja fa temps que sabem que a les rodalies del castell hi havia hagut alguns trulls per produir vi. Concretament, entre l’església i els castell apareix una estructura de gairebé tres metres i mig de llarg i més de tres d’amplada que podria considerar-se dedicada a la producció de vi, donat que posseeix una boixa a la banda de ponent (aquesta part no s’ajusta a una cisterna). De fet, documentalment sabem que l’any 1068 es feia donació d’una vinya al capellà de Sant Miquel.

Trull o tina a Grialó

Per sota d’aquesta tina en trobem una altra de més petita, també quadrangular, però aquest cop sense boixa. En aquest sentit se sembla força als trulls del castell de Bensa, que no queden massa lluny.

Així mateix, al vessant sud, apareix una estructura tallada parcialment a la roca, però tancada amb parets de carreus regulars (actualment trencada per la meitat), que podria correspondre a una cisterna, tot i que no es descarta que fos un altre trull.

Fins aquí el que sabíem. Ara bé, en una visita recent han aparegut fins a set possibles trulls més.

A llevant del castell, a mitja costa, es troba un antic camí que passa per sobre d’un penya-segat que amb prou feines fa dos metres de desnivell. A caire de cingle apareix un primer trull esventrat, amb una llargada de 2,20 m. Deu metres més a llevant, a la part inferior del cingle, hi ha una pica quadrangular, tallada en una roca, que queda just a sota d’una boixa tapada. Del que seria la tina o el trull, no n’hi ha cap evidència, senyal que està colmatat de sediments. Set metres més a llevant hi ha una altra tina tapada, com a mínim així ho indica la boixa que es troba a mitja paret. A uns vuit metres hi trobem un trull que es troba sencer i pràcticament net, tot i que alguns elements vegetals han crescut al seu interior. Fa 3,20 m x 1,60 m, amb una profunditat de 80 cm. A la part inferior, penjat a mitja paret, però accessible des del peu del cingle, es troba un capelló on va a parar la boixa. Aquest capelló té una altra boixa, de manera que el vi, un cop fermentat, queia dins d’una primera cavitat, i després era recollit en bots o algun tipus de portadora.

Capelló i boixa

Quatre metres més a llevant d’aquest cup, se’n troba un altre de cúbic (2 m de llarg x 1,25 m d’amplada, tot i que era més ample, perquè està trencat per la banda sud). Les restes que falten al cup es troben a peu de cingle. Dos metres més a llevant encara hi ha una boixa dins d’un capelló, tot i que sembla que la tina està totalment tapada per sediments.

Finalment, 40 m més a llevant es troba un bloc que fa 70 cm d’altura, tallat fins a donar-li forma de gran cavitat arrodonida, amb un diàmetre exterior d’1,60 m i d’1,10 a l’interior. L’altura interior és de 45 cm. A la banda sud-est, aquest element presenta un rebaix que deixa passar els líquids que s’hi poguessin contenir.

Interpreto aquesta element com un funyador o piador, on era trepitjar el raïm abans de posar-lo dins dels trulls o tines que no estan massa lluny. Un cop fermentat el most, aquest passava poc a poc a la pica tallada en pedra que hem vist o bé al decantador-capelló excavat a la paret, d’on era recollit i dut a la seva destinació.

Cup de pedra

En total, sembla que hi havia 7 tines o trulls diferents, tot i que alguns estan tapats, i que en podrien aparèixer de nous si algun dia s’excavés l’indret. Si els sumem als tres que ja eren coneguts, fan una desena d’elements que ens haurien de fer pensar en el motiu perquè es trobaven tots tan a prop els uns dels altres, i tan a prop del castell.

Pica de decantació de pedra

Valdria la pena protegir l’indret, i fer-hi una excavació, perquè és dels pocs llocs on s’han conservat els elements mobles d’aquesta mena d’estructures (cup de pedra i pica de decantació). També caldria documentar algunes pedres treballades que es troben a la part superior del cingle, que suggereixen la presència d’algun tipus d’edificació o cobert. El fet que algunes de les tines estiguin plenes de sediments, podria aportar alguna informació sobre la seva cronologia.

Molera a Balaguer

En paral·lel a la C-26, per la banda nord, entre Balaguer i Castelló de Farfanya apareixen alguns turonets del que en diuen el Sinclinal Lliterà. Aquest sinclinal, sobretot a la part aragonesa, conté autèntiques meravelles, algunes de les quals encara per descobrir.

Un dia, mentre tornava d’una descoberta en aquelles terres vaig decidir passar per aquest camí, i em vaig aturar en un no-res que fa una miqueta de coll, on al sud es veu una petita paret de roca. La darrera cosa que pensava trobar-hi era un molera, però realment hi és, i no és justament petita.

Molera (visió parcial)

El primer dia només vaig poder delimitar més o menys l’espai i observar una trentena llarga de llocs on s’havien extret moles, que semblaven força gran.

El segon dia vaig estar quatre hores situant els motllos amb el GPS i prenent-ne mides. Quan ja marxava, vaig descobrir un segon lloc amb una trentena de moles més.

El resultat és el següent:

La molera es divideix en dues grans zones separades gairebé de mig quilòmetre. La primera, que es troba al nord-oest, està formada per 16 emplaçaments diferents. En total s’hi troben 60 negatius i 5 positius.

La zona sud-est comprèn set emplaçaments diferents, i hi ha 36 negatius i 2 positius.

En conjunt, els negatius oscil·len entre els 160 cm de diàmetre màxim i els 110 de mínim. La mitjana, però, se situa en els 132 cm.

Els positius varien entre 140 i 110 cm de diàmetre, amb una mitjana de 146 cm.

L’explotació va tenir lloc en punts diferents i només en alguns casos s’observa un autèntic front de pedrera. De tota manera, no es troben massa lluny els uns dels altres. En molts casos l’altura del front sembla indicar que només s’hi va extreure una única mola, però en altres ocasions fa entre 35 i 100 cm d’altura, fet que permet l’explotació de diferents nivells superposats.

Dels set positius presents en les dues pedreres, només en quatre casos he pogut determinar el gruix, que de mitjana se situa en els 30 cm (màxim 35 cm, mínim 27 cm). Només en un cas s’ha trobat un ull, en una mola partida que es calcula que feia 130 cm de diàmetre. Aquest ulls feia 14 cm.

A la zona sud de la primera zona cal destacar la presència d’una antiga barraca de planta rectangular construïda amb tàpia (actualment sense sostre), que podria haver tingut algun tipus de relació amb l’explotació de la molera. En el seu extrem sud-oriental, es varen extreure grans blocs de pedra que en principi no sembla que anessis destinats a cap molí. Alguns d’ells varen ser excavats a barrinades, però en alguns casos les restes indiquen una explotació obrint un petit vall entre la paret de roca mare i la peça que es volia alliberar, fet que fa suposar una cronologia més antiga.

A la banda sud de la zona més oriental també s’observa una construcció, en aquest cas feta de pedra o fang, que semblaria correspondre a una antiga masia.

El castell dels Morets (Marçà, Priorat)

No he estat capaç de trobar cap referència a aquest castell, tot i que es mereixeria un estudi aprofundit i que sembla que es va fer una petita cala arqueològica.

S’hi pot arribar des de l’àrea recreativa de la Pallissa, seguint aquest itinerari: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/marca-pallissa-castell-dels-morets-17692974

Muralla del castell dels Morets

Just a sota del castell, es troba la roca dels Corbs, una codina de gresos vermells que, a la seva part superior, presenta la peculiaritat de tenir cinc forats d’una dotzena de centímetres de diàmetre i força profunds, de difícil interpretació. Una mica més al sud n’hi ha encara un altre. Cal dir que no estan disposats en cercle, sinó que més aviat formen una estructura quadrangular. Podria ser que haguessin servir per sostenir un petit sostre construït amb fusta i altres vegetals per protegir les persones que vigilessin la rodalia i protegissin el castell que es troba just a sobre seu.

Si des d’aquesta roca seguim el camí cap al sud (està marcat), acabarem pujant per una canal on hi ha uns graons tallats a la roca. En arribar dalt del coll, a la nostra dreta (nord) s’alcen les runes del castell dels Morets. Al vessant de ponent encara s’identifiquen uns panys de paret, segurament restes del mur de protecció exterior. Entre aquests i el cim rocallós, es troben uns encaixos a la part superior i uns altres al terra que segurament servien per aguantar alguna estructura de fusta.

Encaixos al castell dels Morets

Els colomers de Vilanoveta

Vilanoveta és famosa per formar part del front del Segre durant la Guerra Civil. Però gairebé ningú no es recorda dels seus colomers medievals (ningú, excepte en Jordi Mir, segons diuen).

Colomer de Vilanoveta

Sant Pere de Vilanoveta era una església situada dalt d’un turó que domina el riu de Carreu. Formava part del terme de Vilanova de Pessonada o Mas de Vilanova, i sabem que l’any 1553 hi havia 10 llars habitades. Algunes d’aquestes es trobaven a les costes del que avui s’anomenen els Casalots, on encara es veuen algunes runes.

Al sud-est de l’ermita, penjats enmig d’un cingle impressionant, es troben les restes de tres colomers d’origen medieval.

Del primer pràcticament només en queda un tros de mur, mentre que el segon encara té tota l’estructura dempeus. El darrer torna a tenir només una paret, però sembla que era el mes gran i el de més fàcil accés.

Interior del segon colomer

Aquests colomers es varen construir sota del penya-segat, de manera que no necessitaven construir-hi cap sostre, i que la part de sota era feta amb una estructura de pedres que dibuixaven una sòcol d’un pam d’altura. Les parets, amb els nínxols dels nius, són fetes de tàpia (fang compactat i assecat).

Els colomers són fàcils de trobar, però el seu accés és una mica més complicat, tot i que amb una mica de sang freda s’hi pot arribar sense cap ajuda artificial.

Eremitori del Tormo del Frare

El Tormo és una petita paret de gres vermell, accessible des de la seva banda de ponent per una curta escala amb uns graons molt desgastats. Un cop a dalt trobem una tomba antropomorfa, reutilitzada com a cisterna, de la qual surt un rec tallat a la pedra que va a parar a una segona cavitat també tallada a la roca (potser era una altra tomba).

Eremitori del Tormo del Frare (la Vilella Alta, Priorat)
Eremitori del Tormo del Frare

Si avancem pel cim cap a llevant, amb molt de compte, podrem baixar a una nova cavitat i hi trobarem dues petites coves. La primera és oberta i no presenta cap indici de paret que la tanqui, mentre la segona té un mur que l’aïlla de l’exterior.

En diversos llocs es troben algunes creus, com per exemple dins de la balma obrada, o just a l’inici de l’escala. Aquest fet ha dut a pensar que es tractés d’un complex eremític d’època visigòtica.

A la cara nord, gairebé a la base, hi ha una doble balma que presenta un ràfec per impedir l’entrada d’aigua. Des d’aquí, un camí permet pujar al cim, però en un revolt, just quan apareix la roca vermella, trobem un ampli canal tallat a la roca. Just aquí hi ha un regueró de forma arrodonida que s’aboca a un petit marge, que podria haver estat un forn de ginebre o una base de trepig de raïm.

El Montsant és una de les muntanyes sagrades catalanes, i sabem que històricament hi ha hagut diversos eremites en aquest espai. Aquests s’hi haurien instal·lat fins i tot abans de l’arribada dels cartoixans d’Escaladei, el 1194.

Alguns d’aquests eremitoris es convertiren en santuaris. Els que no, amb l’edat moderna, esdevingueren molt populars.