Barraca a la Solella de l’Oller (Sant Martí de Centelles)

A la solella de l’Oller de Sant Martí de Centelles (41º 45’ 151 – 002º 14’ 126 – 466), al costat d’una línia elèctrica. Restes d’una barraca de planta quadrangular, adossada a un gran bloc, ensorrada i en molt mal estat.

Una mica més a l’est, en un altre bloc, hi ha restes d’un petit mur de pedra seca.

Cabana a l'Oller (Sant Martí de Centelles)
Cabana a l’Oller (Sant Martí de Centelles)

La Casa Blanca de l’Abella

La recerca sobre la guerra civil a l’Alt Congost ens ha permès conèixer l’existència, molt a prop de casa, d’un xalet construït als anys trenta conegut amb el nom de Casa Blanca, pel seu color, o del Barco, per la seva forma. La casa havia estat dissenyada per un arquitecte de renom, Francesc Fàbregas i Vehil (1934), a demanda d’un senyor de Barcelona. En esclatar la guerra, va ser incautada i aquí s’instal·là un centre de detenció controlat pel Servei d’Informació Militar (SIM) i gestionat pel cos de carabiners.

La Casa Blanca de l'Abella
La Casa Blanca de l’Abella

Enmig d’una guerra militarment perduda, l’exèrcit republicà perseguia tots els possibles desertors –que sembla que al Montseny i als Cingles de Bertí eren molts– i a partir de 1937 es va dotar del mecanisme jurídic que permetia empresonar els familiars dels desertors fins que aquests acabessin incorporant-se al front. En aquest context, per la Casa Blanca varen passar moltes dones, filles i mares de mossos amagats per no anar al front. Eren retingudes durant vint-i-quatre hores i, si els seus familiars no apareixien, eren traslladades a Barcelona, on ingressaven a presó. N’hem comptat una setantena de casos en tot l’Alt Congost.

Quan es va crear el SIM, es va destacar a la Casa Blanca un tinent coronel de nom Alberto Bayo, conegut pel seu fracàs en l’intent de recuperar les Illes Balears a l’inici de la Guerra. Les seves memòries –publicades a Mèxic el 1944– no deixen lloc a dubte:

Me dieron el mando de un batallón de carabineros y de fuerzas de policías combinados, y con ellas me fui a limpiar el Montseny de fascistas y desertores, pues era aquel monte un sitio estratégico que convenía no tener descuidado”.

En aquestes memòries, Bayo no té cap rubor de confessar que “limpiamos rápidamente el campo de gente indeseable”. Perduda la guerra, Bayo s’exilia a Mèxic, on escriu les memòries, fins que acaba convertint-se en professor d’una escola d’aviació i instructor militar de les guerrillers cubanes del Movimiento 26 de Julio, encapçalades per Fidel Castro i Che Guevara. Finalment, s’uní als guerrillers com a assessor militar i participà a la revolució cubana.

Alberto Bayo Giraud i un jovenissim Fidel Castro

En la comunicació al fiscal de la Causa General del 27 de novembre de 1940, l’ajuntament de Tagamanent deia que els carabiners eren més d’un miler i se’ls acusava de la mort de –com a mínim– dues persones que estaven emboscades en el seu terme municipal. La pressió sobre els seus familiars sembla que hauria fet aparèixer alguns dels emboscats, mentre les terrasses de la Casa Blanca s’omplien de dones dones encarcerades esperant ser dutes a Barcelona o que els seus familiars decidissin lliurar-se als poders de l’estat.

És possible que la Casa Blanca no pugui ser comparable a les tristament cèlebres txeques de Barcelona, però hi ha un detall fins a cert punt inquietant: Alfons Laurencic va ser executat al juliol de 1939 acusat, entre altres coses, de ser el dissenyador d’algunes de les txeques de Barcelona. Tot i que aquesta trista figura mereixeria un article més llarg, diguem només que durant el seu consell de guerra, a preguntes del seu advocat defensor, quan aquest li va demanar si les tortures que s’aplicaven a la txeca barcelonina de Vallmajor eren originals o si s’havien copiat d’algun altre lloc, l’acusat va dir que durant una visita algú li va dir que els maons de la cel·la no eren prou junts per fer mal als seus ocupants si es volien moure i que algú va dir que “En la Blanca están mucho más juntos”. Quan l’advocat li va demanar si això de la Blanca era una txeca, Laurencic va tirar pilotes enfora i va dir que no coneixia cap presó amb aquest nom.

Una de les txeques dissenyades per Laurencic

¿Podria ser que aquesta txeca Blanca fos situada a Sant Martí de Centelles, a tocar de l’estació del tren, dins de la urbanització de l’Oller? Cadascú que en pensi el que vulgui, nosaltres, personalment, no ho tenim gens clar.

En tot cas, el cert és que per la Casa Blanca de Sant Martí varen passar persones procedents de llocs tan llunyans com Bigues, Grions, Ripoll, Sant Celoni, Sant Llorenç Savall, Viladrau i possiblement també de Santa Maria d’Oló, tot i que sembla que el seu abast era més aviat comarcal i que aquests casos serien els menys nombrosos.

Si en voleu saber més detalls, podeu consultar aquest llibre.

I també veure el següent vídeo

A.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.España

Publicat tot l’inventari de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Francesc Roma i Casanovas publica l’Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Inventari d’Aiguafreda

L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.

Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.

L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.

Inventari de Tagamanent

L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).

Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/

Inventari del Brull, Centelles, Collsuspina, Hostalets de Balenyà i Seva

Inventari de Castellcir, Castellterçol i Sant Martí de Centelles

Inventari del Figaró

Inventari de Sant Quirze Safaja

Tina d’aglans de Castellar

Tina d'aglans de Castellar
Tina d'aglans de Castellar

Aquesta tina d’aglans es troba una mica per sobre de la casa de Castellar, a tocar d’aquesta. Es tracta d’un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d’una casa. De la porta n’arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d’aigua que prové d’una bassa que es va construir a la mateixa època. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.

L’edifici presenta mostres d’haver estat ocupat per aigua fins a l’alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s’havien d’estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L’estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l’any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
En diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar de ser útil.

 

Interior de la tina de Castellar
Interior de la tina de Castellar

 

Croquis de la tina d'aglans de Castellar

 

Els feixons del torrent del Tro

Feixons del torrent del Tro
Feixons del torrent del Tro

Al capdamunt del torrent del Tro, en la lleixa que queda entre el primer i el segon cingle, hi ha un espai que corresponia a una antiga feixa. Es tracta d’un espai aplanat, en la construcció del qual es va haver de bastir un mur de més de dos metres d’alçada. A la banda nord es troba el cingle del pla de la Garga.

Actualment hi passa un camí que va de la font del Rouret fins a trobar el camí que puja pel grau del Sunyer. És un camí sense grans pujades ni baixades. Passada la font del Rouret, es travessa el torrent del Tro i es passa just per sota del mur d’aquesta feixa. Enmig de la feixa, en el repeu del cingle, hi ha una petita deu que omple una bassa (imaginem que servia per regar els conreus d’aquest espai). Un mur tancava la feixa per la banda de llevant.

El camí continua pel repeu del cingle i es troba una altra bassa que recull l’aigua que es filtra per una esquerda. Aquest camí té alguns trossos delimitats per murs. Després de travessar el camí que puja cap al grau del Sunyer, el camí, ja molt desdibuixat, continua per la lleixa fins pràcticament a sota les antenes de telefonia. En aquest espai el camí es veu més clar i apareixen restes d’antigues carboneres, fet que indica que aquesta lleixa havia estat utilitzada antigament.

La darrera fotografia que presentem també evidencia aquesta utilització. Quina imatge més diferent de la que en tenim actualment!

 

Bassa als feixons del torrent del Tro
Bassa als feixons del torrent del Tro
La Lleixa
Vista de la Lleixa a principis de segle XX (?). Fotografia de la família Cuyàs, propietat de l'ICC

 

Font del Rouret o de can Tres Quarts

Gravat de la font del Rouret
Gravat de la font del Rouret

Quan la Lleixa supera el grau dels Matxos, anant en direcció nord, es troba la pista que connecta els nuclis de l’Abella i de Sant Miquel Sesperxes. Des de la pista, un corriol indicat permet accedir a la font del Rouret (també dita de can Tres Quarts). Aquesta es troba en el punt 41º 45′ 522 – 002º 13′ 891. També s’hi pot accedir per un camí empedrat que baixa des de can Tres Quarts, que s’agafa just al costat d’un petit mirador penjat sobre el cingle.

La font en ella mateixa no té res especial; fins i tot les rodalies són força brutes a causa de què l’espai adjacent va ser utilitzat com a abocador d’escombraries de la casa. El que la fa atractiva és el gravat que es pot veure a la paret del cingle. Es tracta d’un rostre humà, possiblement una dona, amb el cabell llarg i una mà (la dreta) clarament delimitats. També s’hi observa un possible pit. Al costat hi ha algunes inicials i una data que semblaria correspondre a l’any 1985.

No sabem el seu origen, ni l’autor, ni tan sols la data en què es va gravar. Malauradament algunes persones poc cíviques han fet grafits a sobre del gravat i l’han desvirtuat força (això, malgrat tot, ajuda a la seva localització).

Font de les Mirones

Font de les Mirones
Font de les Mirones

Just a sobre del cingle, en línia recta entre les Mirones i la Torre (41º 44′ 674 – 002º 15′ 638 – 508), hi ha un petit biot les aigües del qual s’acaben perdent cingle avall. És un lloc actualment molt freqüentat pels senglars, que hi tenen una piscina de fang formidable.

Es troba a uns dos-cents metres al nord-est de les barraques de les mirones, enmig de la petita franja boscosa que es troba entre la paret del cingle i el camp que la pista que duu a Castellar parteix per la meitat. Es tracta d’una font de cisterna o bassa, segons la classificació establerta per Ramon Solé (pàgina 5).

L’aigua ha estat aprofitada mitjançant la construcció d’un petit receptacle rectangular, cobert amb una llosa de pedra calcària plana. Això crea un petit bassal permanent d’aigua, la qual s’escorre cap al cingle. A la part de sota del cingle hi ha feixes i camins, i és de suposar que una recerca més acurada permetria trobar algun tipus d’aprofitament d’aquesta aigua sobrera.

De fet, just a sobre de les barraques hi ha un altre biot que semblaria ser el lloc d’on es proveïen d’aigua els eventuals estadants de les cabanes.

Barraques de les Mirones

Barraca de les Mirones
Barraca de les Mirones

A tocar de la pista que va de Sant Pere de Valldeneu fins a Castellar, en el punt 41º 44′ 580 – 002º   15′ 531 – 520, apareixen les restes d’una antiga cabana, que fa temps que teníem localitzats. Actualment només es conserven les primeres filades del cos de l’edificació, una edificació que feia aproximadament 2 m de llarg per 1,5 m d’amplada. L’edifici es trobava orientat al sud i estava a tocar d’un camí i encastat al marge. Era fet de pedra sorrenca vermella.
Just al davant es conserva el que devia ser la llinda de la barraca, que fa 1,10 m de llarg per 30 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. Al fons, a la banda nord, es conserva perfectament una furnícula de 33 cm d’ample per 45 cm d’alt.
Poc metres més al nord, en el punt 41º 44′ 600 – 002º 15′ 522 – 531, es conserva una altra barraca que respon a les mateixes característiques i que, de moment, encara està sencera. Només ha perdut part de la paret est, tot i que el conjunt amenaça ruïna.
Es tracta d’una cabana arrambada a un marge, al costat del camí. Té 2,30 m de llarg per 1,80 m d’ample i l’alçada, en el punt més alt, arriba a 1,60 m. La seva porta també s’obre al sud i fa 65 cm d’ample per 1,25 m d’alt. Mentre les parets de l’edifici fan aproximadament un metre de gruix, a la banda de la porta aquesta amplada es redueix fins als 45 cm. La porta està delimitada per una única llinda  plana de 1,20 m per 20 cm per 25 cm de gruix.
La barraca està feta amb pedra sorrenca vermella treballada en angles rectes (tot i que també hi ha algun element de pedra calcària).
A la banda nord hi ha una fornícula de 50 cm d’alt per 32 cm d’ample i 50 cm de profunditat. Aquesta fornícula comença a 50 cm del terra.
A l’angle dret, al fons, hi ha un cocó de 42 cm d’ample per 32 d’alt i 65 cm de profunditat. Es troba al nivell del terra Normalment aquest cocons servien per guardar-hi les eines, d’aquí la seva gran profunditat.
La barraca tanca amb una falsa cúpula, amb una pedra força gran al mig i té algunes bigues fetes amb troncs sense treballar (que actualment estan podrits i amenacen amb l’ensorrament de la volta.

 

Barraca de les Mirones
Barraca de les Mirones, amb la fornícula

Forn de calç del pla de la Barraca

Es troba a l’extrem sud-oest del pla de la Barraca (41º 44’ 469 – 002º 15’ 062 – 602), just al mig de la carena.
Es tracta d’una estructura cilíndrica de 3,5 metres de diàmetre i 1,5 m d’alçada visible a l’actualitat. Semblaria que la boca es trobava a l’extrem nord-oest. La seva localització ha estat possible gràcies als treballs de neteja que s’han dut a terme darrerament en aquest lloc.

Forn de calç del pla de la Barraca, amb Tagamanent de fons
Forn de calç del pla de la Barraca, amb Tagamanent de fons

El Ciment de l'Oller

El Ciment de l'Oller
El Ciment de l'Oller

Al costat de la nova zona esportiva de l’Oller, a Sant Martí de Centelles, es troben les restes d’aquest conjunt de forns de calç d’explotació industrial (41º 45′ 395 – 002º 14′ 596 – 406).

Es tracta d’un conjunt d’edificacions que formen un complex de tres grans forns de calç i un quart de més petit (segurament utilitzat per a la construcció dels altres tres). També es conserven les estructures d’algunes de les dependències d’aquest establiment.

Aquesta estructura està construïda en carreus de pedra local ben escairats i de disposició regular, tancada per les quatre bandes. Els tres forns grans es diu que tenen una profunditat de 12 m.

Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, aquest complex evidencia una gran activitat basada en la indústria de la calç a la zona de l’Alt Congost. El conjunt apareix documentat cap a 1900, però va durar poc, perquè es va tancar al primer decenni del s. XX.

Sembla que està documentat que la calç es transportava amb vagonetes fins a l’estació de Sant Martí i a partir d’allà es redistribuïa. Aquesta indústria pertanyia a Francesc Senties, que posteriorment s’associà a Falgueres.

Els Senties, propietaris del mas Oller, havien estat una de les famílies més potents del municipi. Ho prova el panteó que acull les seves restes al cementiri de Sant Pere de Valldeneu: format per un recinte rectangular de 2,5 per 3 metres, tancat per una barana de ferro i pilars de pedra als angles. Al centre de l’estructura hi ha una creu, imitant un tronc, situada dalt d’un pedestal i amb una flor a l’encreuament dels braços. Aquest cos es troba coronat als angles per una decoració vegetal. Al mateix centre i encastat al terra hi ha un llibre obert amb una flor de neu, un pensament i una inscripció. El text gravat com a inscripció diu: “A la buena família Sentias y Oller Distrito del somaten de Sant Martin de Centellas Parroquia de Balenya Sant Martín 1924 Restos de Fco Sentias Ollé Cabo” (font).

Placa en record dels assassinats
Placa en record dels assassinats

Possiblement per aquesta raó, anys més tard, durant la guerra civil, alguns membres de la família varen ser víctimes de la fúria del comitè revolucionari, fins al punt que el pare i dos dels seus fills hi deixaren la vida.

En aquell moment foren assassinats Francesc Senties Fabregar (el propietari) i els seus fills Francesc i Josep. Una placa ho recorda amb les següents paraules: “En recordança de Francesc Sentias Fabregar i dels seus fills Francesc Sentias de Encio i Josep Sentias de Encio que aquí moriren respectivament a l’edat de 44-18 i14 anys el 8 – 11 – 1936 RIP. Vianant que aquí et detures prega que sempre hi hagi pau.”

Tal com diu una altra placa col·locada al lloc per l’Ajuntament de Sant Martí, les víctimes es defensaren a trets des del mas, on encara es veuen les marques de les bales, mentre els membres del comitè revolucionari els atacaven des de fora. Detinguts i torturats, foren finalment executats a la boca d’un d’aquests forns. Era el 8 de novembre de 1936 i un dels episodis més sagnants de la història contemporània de Sant Martí de Centelles.