Molera de l’ermita de l’Abellera

Entre l’aparcament i l’ermita de l’Abellera, a Prades, hi ha una molera de moles d’esmolar tallades en pedres rogenques (gresos).
Es troben en el mateix camí i per sota, en un petit cingle.

Anuncis

Coves de Ribes

Més o menys al quilòmetre 126 de la N-260, al límit sud de Ribes de Freser, es troben les coves de Ribes (dites a vegades de la Corba). Es tracta d’un conjunt de cavitats excavades a la roca calcària que tenen, com a molt, una trentena de metres de recorregut (en trobareu la topografia, aquí).

Podria ser que fos en aquest punt on al segle IX es varen aturar les tropes sarraïnes en el seu atac contra Narbona. Les primeres notícies documentals, però, són del segle XII, i se’n perd la pista al XV, tot i que sabem que en l’onada de pesta de 1650-1652 s’hi va situar una porta que impedia la circulació de persones i mercaderies, fins al punt que la farga de Campdevànol va haver d’aturar-se per manca de matèria primera per treballar.

Al segle XVI, la crònica aragonesa de Jerónimo Zurita hi fa referència dient que eren dues roques situades a banda i banda del riu, a un tret de pedra de distància, i que només s’hi podia pujar per uns graons. Aquesta descripció sembla indicar que Zurita coneixia l’indret, però no ho puc afirmar.

Coves de la banda occidental

Jeroni Pujades (1609) també en parla amb força deteniment i ens aporta informacions interessants, com ara que en un costat hi ha quatre coves mentre a l’altre només n’hi ha una. De les primeres diu que tenen unes fustes travessades a mode de baranes, perquè no caiguin els qui s’hi aboquen. A l’altre costat (llevant), “(…) se ve una cueva que tiene garita de cal y canto, cuyas claraboyas o troneras , que acá llamamos espilleras, se descubren hasta nuestros días. Estaba esta garita cubierta de tablas y maderas, mostrando su duración o perpetuidad, y debieron de ser de gruesas teas o incorruptibles enebros: hoy no se halla camino, senda ni subida para estas cuevas, ni hay quien pueda decir lo que allá se esconde.” Pujades continua amb altres detalls d’interès però que avui dia no es reconeixen o han desaparegut.

Quan es va publicar la Catalunya Romànica (volum dedicat al Ripollès) es va dir que no es podia precisar què en quedava, perquè calia pujar-hi escalant. De tota manera, encara s’hi reconeixia, a la banda de llevant, diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten  i que permeten pensar en un sòl o base artificial. Tal com deia Pujades, no s’hi veu manera d’accedir-hi, perquè està situada just a sobre d’un petit balmat, i aquesta morfologia no sembla haver estat afectada per la construcció de la via del ferrocarril (que queda just a sota).

Estructura penjada a la banda oriental

A la banda occidental, es descrivia el camí d’accés tallat en part a la roca, i amb un aparell de caràcter medieval. Vist des de fora, sembla que la part final del sòl d’aquesta cova estigui fet amb grans lloses tallades, disposades en forma semicircular.

Tal com es veu en les imatges adjuntes, dins d’aquesta cova hi ha una mena de dipòsit pràcticament quadrat, d’un parell de metres de costat, que té la peculiaritat que no toca el terra de la cavitat, sinó que s’hi pot passar per sota. Semblaria correspondre a una cisterna per recollir aigua de pluja, tot i que actualment està completament seca. Al final de la galeria (a la que s’accedeix pel camí penjat, com ja he dit) s’obre una gran boca, on hi ha una mena de paret que tanca parcialment la cavitat i que podria ser que presentés una mena de matacà. Just a sobre, en un lloc aparentment inaccessible, es troba una gran biga de fusta penjada uns tres o quatre metres més amunt (es veu des de la carretera i sembla que correspon a una de les baranes que cita Pujades). A l’interior de la cavitat hi ha altres marques que indiquen la presència humana.

Pel que fa a la cavitat de la banda oriental, avui dia accessible per una curta via d’escalada artificial, no em puc dir res més que el que mostren les imatges, donat que encara no hi he pogut ascendir.

La Pedra Cavallera de Cabacés

Ja fa anys que en Ricard va descobrir el conjunt de la Pedra Cavallera, als afores de Cabacés.

Es tracta d’una agulla de conglomerat, amb una franja calcària que li fa com de barret, que s’aixeca amb prou feines uns sis metres del terra. De tota manera, resulta inaccessible per tots els seus costats. Per arribar al cim cal fer una petita escalada, no gens fàcil.

Un cop a dalt de tot, es troben un seguit de forats rodons de 7-8 cm de diàmetre i uns 13 cm de profunditat que ressegueixen el perímetre de mitja agulla, a escassos centímetres del caient. Tot fa pensar que es tracta dels encaixos per aguantar alguna estructura de fusta, com la que es va descriure al Castellar de Granera. També, com allà, apareixen dos encaixos al centre que suggereixen que es podria haver aguantat una coberta, segurament d’elements vegetals o fusta.

Sabem que Cabacés és un lloc d’origen aràbic, quan rebia el nom d’Avincabasser.

 

Sant Marc de cal Bassacs (Berguedà)

L’actual ermita de Sant Marc de cal Bassacs, al terme de Gironella, es va construir a mitjan segle XVIII, però el lloc on es va bastir sembla que hauria estat un antic eremitori del segle X. Actualment, d’aquest antic eremitori en queda la sagristia, que com es veu en el vídeo està construïda dins d’un gran bloc de pedra buidat. Posteriorment va ser inclòs com a absis de l’ermita del segle XVIII.
És possible que a la paret del darrere de l’eremitori hi hagués hagut un habitatge medieval, o potser algun tipus de santuari. Com es veu en les imatges, estaria cobert per una teulada a dues aigües, però la disposició de les fornícules sembla suggerir que no es tractava d’un edifici d’habitatge.
S’ha dit també que a la rodalia hi hauria les restes d’una torre de defensa o de guaita, però no les hem sabut trobar.

Antic habitatge o santuari rupestre?

Tines i sitja de Puigventós (Berguedà)

A Puigventós (Viver i Serrateix) la Catalunya Romànica descriu un conjunt de cinc tombes antropomorfes tallades a la pedra i altres elements. Entre aquests altres elements hi ha diversos encaixos, segurament de construccions, i també un conjunt de dues tines destinades a la producció de vi. Jordi Bolós en proposa una cronologia del segle XII o anterior, tot i que les tombes podrien ser del X.

Segurament en el moment de publicar-se aquesta obra encara no s’havia destapat la sitja que hi ha no massa lluny de les tines, just al cim del Puigventós. És possible que segueixi la mateixa cronologia.

Adjuntem també l’esquema de les tines que en varen fer els germans Corominas:

Tines de Puigventós

Talaia del Còdol Castellar (Granera)

Al nord de Granera es troba el modest cim del Castellar, conegut també com a Còdol de Castellar. Ja fa temps que Xavier Sitjes en va fer una descripció i anàlisi molt detallada (aquí).

Sitjes planteja l’existència d’un castell de fusta, construït en el cim planer d’uns 150 metres quadrats d’aquesta prominència natural, inaccessible pertot arreu, excepte per la banda sud. Les parets exteriors d’aquesta fortalesa estarien ancorades al terra mitjançant uns forats rodons d’entre 15 i 18 cm de diàmetre. Segons aquest autor, una part de la construcció estaria coberta mentre l’altra seria descoberta.

Esquema fet per Xavier Sitjes

En una visita recent al lloc hem pogut evidenciar nous ancoratges a la part sud del conjunt, que semblen suggerir que, a més de les dues zones proposades per Sitjes, hi hauria una tercera zona (segurament descoberta), just a l’entrada al recinte, a la seva banda sud.

Aquí semblaria que hi hauria hagut una barrera de fusta, possiblement connectada amb la resta. És possible que aquí hi hagués la porta d’accés, que podria trobar-se a l’extrem sud-est del cim. Potser una excavació d’aquest espai donaria més informació sobre aquest punt.

Per tant, el conjunt presenta una complexitat una mica més gran del que s’havia suposat fins ara.

D’altra banda, a la pàgina web de la Manyosa, una masia-fortalesa que sembla que data del segle XII, es pot trobar la transcripció d’un document que es guarda a l’arxiu de la Corona d’Aragó que sembla que donaria una mica de llum a la cronologia d’aquesta estructura. El document diu així:

“Yo Ramón Berenguer, conde de Barcelona y príncipe de Aragón, doy y cedo al maestre del Temple Poncio Hugo de Tenes y a su encomienda los lugares y masías de Salvatges, Coll d´Ases, Puigdomenech, el Agulló, la sierra de Sant Joan y la umbría de Vilanova, ampliando lo que mi querido padre dio por fundación, y comprometiéndose el Temple a establecer una atalaya en la parte alta del lugar llamado Roc Castellar y reedificar y fortificar el palacio que dio mi padre. Dado en Barcelona en los idus de marzo 1135, año del Señor “ (font)

Segons aquest document, el primitiu castell de fusta del cim de Castellar correspondria a una talaia construïda ja ben entrat el segle XII.

La Bauma de l’Espluga

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, el parament pot indicar que la construcció seria dels primers segles medievals, cap al segle IX-X, tot i que no disposem de documentació que deixi constància de la balma. El 1336 està documentat el mas de l’Espluga com una dependència del mas de la Mata. Probablement la balma fou ocupada en un principi i posteriorment es construís el mas.