Sant Marc de cal Bassacs (Berguedà)

L’actual ermita de Sant Marc de cal Bassacs, al terme de Gironella, es va construir a mitjan segle XVIII, però el lloc on es va bastir sembla que hauria estat un antic eremitori del segle X. Actualment, d’aquest antic eremitori en queda la sagristia, que com es veu en el vídeo està construïda dins d’un gran bloc de pedra buidat. Posteriorment va ser inclòs com a absis de l’ermita del segle XVIII.
És possible que a la paret del darrere de l’eremitori hi hagués hagut un habitatge medieval, o potser algun tipus de santuari. Com es veu en les imatges, estaria cobert per una teulada a dues aigües, però la disposició de les fornícules sembla suggerir que no es tractava d’un edifici d’habitatge.
S’ha dit també que a la rodalia hi hauria les restes d’una torre de defensa o de guaita, però no les hem sabut trobar.

Antic habitatge o santuari rupestre?
Anuncis

Tines i sitja de Puigventós (Berguedà)

A Puigventós (Viver i Serrateix) la Catalunya Romànica descriu un conjunt de cinc tombes antropomorfes tallades a la pedra i altres elements. Entre aquests altres elements hi ha diversos encaixos, segurament de construccions, i també un conjunt de dues tines destinades a la producció de vi. Jordi Bolós en proposa una cronologia del segle XII o anterior, tot i que les tombes podrien ser del X.

Segurament en el moment de publicar-se aquesta obra encara no s’havia destapat la sitja que hi ha no massa lluny de les tines, just al cim del Puigventós. És possible que segueixi la mateixa cronologia.

Adjuntem també l’esquema de les tines que en varen fer els germans Corominas:

Tines de Puigventós

Talaia del Còdol Castellar (Granera)

Al nord de Granera es troba el modest cim del Castellar, conegut també com a Còdol de Castellar. Ja fa temps que Xavier Sitjes en va fer una descripció i anàlisi molt detallada (aquí).

Sitjes planteja l’existència d’un castell de fusta, construït en el cim planer d’uns 150 metres quadrats d’aquesta prominència natural, inaccessible pertot arreu, excepte per la banda sud. Les parets exteriors d’aquesta fortalesa estarien ancorades al terra mitjançant uns forats rodons d’entre 15 i 18 cm de diàmetre. Segons aquest autor, una part de la construcció estaria coberta mentre l’altra seria descoberta.

Esquema fet per Xavier Sitjes

En una visita recent al lloc hem pogut evidenciar nous ancoratges a la part sud del conjunt, que semblen suggerir que, a més de les dues zones proposades per Sitjes, hi hauria una tercera zona (segurament descoberta), just a l’entrada al recinte, a la seva banda sud.

Aquí semblaria que hi hauria hagut una barrera de fusta, possiblement connectada amb la resta. És possible que aquí hi hagués la porta d’accés, que podria trobar-se a l’extrem sud-est del cim. Potser una excavació d’aquest espai donaria més informació sobre aquest punt.

Per tant, el conjunt presenta una complexitat una mica més gran del que s’havia suposat fins ara.

D’altra banda, a la pàgina web de la Manyosa, una masia-fortalesa que sembla que data del segle XII, es pot trobar la transcripció d’un document que es guarda a l’arxiu de la Corona d’Aragó que sembla que donaria una mica de llum a la cronologia d’aquesta estructura. El document diu així:

“Yo Ramón Berenguer, conde de Barcelona y príncipe de Aragón, doy y cedo al maestre del Temple Poncio Hugo de Tenes y a su encomienda los lugares y masías de Salvatges, Coll d´Ases, Puigdomenech, el Agulló, la sierra de Sant Joan y la umbría de Vilanova, ampliando lo que mi querido padre dio por fundación, y comprometiéndose el Temple a establecer una atalaya en la parte alta del lugar llamado Roc Castellar y reedificar y fortificar el palacio que dio mi padre. Dado en Barcelona en los idus de marzo 1135, año del Señor “ (font)

Segons aquest document, el primitiu castell de fusta del cim de Castellar correspondria a una talaia construïda ja ben entrat el segle XII.

La Bauma de l’Espluga

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, el parament pot indicar que la construcció seria dels primers segles medievals, cap al segle IX-X, tot i que no disposem de documentació que deixi constància de la balma. El 1336 està documentat el mas de l’Espluga com una dependència del mas de la Mata. Probablement la balma fou ocupada en un principi i posteriorment es construís el mas.

Molera de Salou

Als peus de la presa de l’antiga colònia industrial de Salou (Masies de Roda), just a la cua del pantà de Sau, tallat al llit del riu es veuen una quarantena de motllos de mola d’entre 90 i 100 cm de diàmetre.

Un document de l’any 1371 parla de la “via de las Molas”, tot i que sovint s’ha localitzat el lloc a prop de Manlleu (fet que no treu que aquest camí dugués precisament a aquesta molera).

Molera de Salou (Masies de Roda) from Francesc Roma i Casanovas on Vimeo.

 

Vilamolera (Pallars)

A l’actual municipi de Sant Esteve de la Sarga (Pallars) havia existit un nucli rural format per una església (avui Sant Salvador de la Serra) i diverses cases, de les quals encara se n’endevina una mitja dotzena, algunes reconvertides en corrals. Escampades per les rodalies hi ha diverses tombes antropomorfes tallades a la roca.

Tot i que actualment forma part d’un despoblat, l’any 1075 el senyor d’Estorm deixava en herència al seu fill el lloc de Vilamolera. L’església també correspondria al segle XII.

Però el que a mi me n’interessa més és el centre d’extracció de moles que segurament va donar lloc al nom de l’indret (vegeu-lo). Ja fa anys que Marta Sancho va escriure que s’hi veien desenes de negatius de rodes de molí d’un metre de diàmetre. Podria tractar-se de moles de molins hidràulics, suposava Sancho.

El cas és que a nosaltres les moles que hem trobat en aquell lloc ens han resultat més petites, d’uns 45 cm de diàmetre. Correspondrien, segurament, a molins rotatoris manuals.

A més a més, hi hauria dos o tres llocs en què se n’haurien extret, situats no massa lluny del ja conegut centre de Vilamolera.

 

 

 

Molera de Vilamolera (Pallars) from Francesc Roma i Casanovas on Vimeo.