Barraca del Clapers (Moià)

foto1
foto2

Dades generals i localització


  • Municipi: Moià (Moianès)
  • Data registre: 12/10/2018
  • Paisatge: Moianès
  • Codi: 18387
  • Coordenades: X: 427271 Y: 4628013
  • Altitud: 714

Construcció

  • Tipus de construcció: Aèria aïllada
  • Orientació: Sud-est
  • Forma de la planta: Planta circular
  • Tipus de porta: Llinda plana
  • Tipus de coberta: Falsa cúpula
  • Estat: Perfecte estat
  • Restaurada: Sí

Descripció

Fa 2,10 m de diàmetre interior i uns 3 metres d’altura. La porta fa 1,35 x 0,80 m. La paret té un gruix de 75 cm.

Comentaris

Sembla que ha estat restaurada i recrescuda recentment.

Anuncis

Cova oriental de Ribes

Com a continuació del que ja s’ha dit aquí, diré que la cova situada a la banda oriental resulta inaccessible si no és amb una curta escalada artificial. Actualment, es passa per un forat obert en l’empostissat de fusta que aguanta la paret de pedra i morter de calç. Segurament també era la via d’entrada. De tota manera, no es veu cap ancoratge que permetés pensar en un sistema d’escales de fusta per pujar-hi, fet que fa pensar en un accés mitjançant una corda o una escala de corda.

En travessar aquesta trapa, a la banda oriental, es troba una petita escala amb vuit o deu escalons que condueixen a un replà superior i a l’entrada natural d’una petita cavitat que es va fent estreta fins a esdevenir impenetrable. En alguns racons de la zona occidental es veuen encaixos tallats a la roca, tot i que no massa clars, i una repisa elevada que sembla haver estat tallada artificialment.

Res no sembla indicar que es pugui continuar paret amunt ni cap als costats. Per tant, semblaria un lloc de refugi, donat que amb armes de l’edat mitjana era pràcticament inexpugnable.

Coves de Ribes

Més o menys al quilòmetre 126 de la N-260, al límit sud de Ribes de Freser, es troben les coves de Ribes (dites a vegades de la Corba). Es tracta d’un conjunt de cavitats excavades a la roca calcària que tenen, com a molt, una trentena de metres de recorregut (en trobareu la topografia, aquí).

Podria ser que fos en aquest punt on al segle IX es varen aturar les tropes sarraïnes en el seu atac contra Narbona. Les primeres notícies documentals, però, són del segle XII, i se’n perd la pista al XV, tot i que sabem que en l’onada de pesta de 1650-1652 s’hi va situar una porta que impedia la circulació de persones i mercaderies, fins al punt que la farga de Campdevànol va haver d’aturar-se per manca de matèria primera per treballar.

Al segle XVI, la crònica aragonesa de Jerónimo Zurita hi fa referència dient que eren dues roques situades a banda i banda del riu, a un tret de pedra de distància, i que només s’hi podia pujar per uns graons. Aquesta descripció sembla indicar que Zurita coneixia l’indret, però no ho puc afirmar.

Coves de la banda occidental

Jeroni Pujades (1609) també en parla amb força deteniment i ens aporta informacions interessants, com ara que en un costat hi ha quatre coves mentre a l’altre només n’hi ha una. De les primeres diu que tenen unes fustes travessades a mode de baranes, perquè no caiguin els qui s’hi aboquen. A l’altre costat (llevant), “(…) se ve una cueva que tiene garita de cal y canto, cuyas claraboyas o troneras , que acá llamamos espilleras, se descubren hasta nuestros días. Estaba esta garita cubierta de tablas y maderas, mostrando su duración o perpetuidad, y debieron de ser de gruesas teas o incorruptibles enebros: hoy no se halla camino, senda ni subida para estas cuevas, ni hay quien pueda decir lo que allá se esconde.” Pujades continua amb altres detalls d’interès però que avui dia no es reconeixen o han desaparegut.

Quan es va publicar la Catalunya Romànica (volum dedicat al Ripollès) es va dir que no es podia precisar què en quedava, perquè calia pujar-hi escalant. De tota manera, encara s’hi reconeixia, a la banda de llevant, diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten  i que permeten pensar en un sòl o base artificial. Tal com deia Pujades, no s’hi veu manera d’accedir-hi, perquè està situada just a sobre d’un petit balmat, i aquesta morfologia no sembla haver estat afectada per la construcció de la via del ferrocarril (que queda just a sota).

Estructura penjada a la banda oriental

A la banda occidental, es descrivia el camí d’accés tallat en part a la roca, i amb un aparell de caràcter medieval. Vist des de fora, sembla que la part final del sòl d’aquesta cova estigui fet amb grans lloses tallades, disposades en forma semicircular.

Tal com es veu en les imatges adjuntes, dins d’aquesta cova hi ha una mena de dipòsit pràcticament quadrat, d’un parell de metres de costat, que té la peculiaritat que no toca el terra de la cavitat, sinó que s’hi pot passar per sota. Semblaria correspondre a una cisterna per recollir aigua de pluja, tot i que actualment està completament seca. Al final de la galeria (a la que s’accedeix pel camí penjat, com ja he dit) s’obre una gran boca, on hi ha una mena de paret que tanca parcialment la cavitat i que podria ser que presentés una mena de matacà. Just a sobre, en un lloc aparentment inaccessible, es troba una gran biga de fusta penjada uns tres o quatre metres més amunt (es veu des de la carretera i sembla que correspon a una de les baranes que cita Pujades). A l’interior de la cavitat hi ha altres marques que indiquen la presència humana.

Pel que fa a la cavitat de la banda oriental, avui dia accessible per una curta via d’escalada artificial, no em puc dir res més que el que mostren les imatges, donat que encara no hi he pogut ascendir.

La Pedra Cavallera de Cabacés

Ja fa anys que en Ricard va descobrir el conjunt de la Pedra Cavallera, als afores de Cabacés.

Es tracta d’una agulla de conglomerat, amb una franja calcària que li fa com de barret, que s’aixeca amb prou feines uns sis metres del terra. De tota manera, resulta inaccessible per tots els seus costats. Per arribar al cim cal fer una petita escalada, no gens fàcil.

Un cop a dalt de tot, es troben un seguit de forats rodons de 7-8 cm de diàmetre i uns 13 cm de profunditat que ressegueixen el perímetre de mitja agulla, a escassos centímetres del caient. Tot fa pensar que es tracta dels encaixos per aguantar alguna estructura de fusta, com la que es va descriure al Castellar de Granera. També, com allà, apareixen dos encaixos al centre que suggereixen que es podria haver aguantat una coberta, segurament d’elements vegetals o fusta.

Sabem que Cabacés és un lloc d’origen aràbic, quan rebia el nom d’Avincabasser.

 

Sant Marc de cal Bassacs (Berguedà)

L’actual ermita de Sant Marc de cal Bassacs, al terme de Gironella, es va construir a mitjan segle XVIII, però el lloc on es va bastir sembla que hauria estat un antic eremitori del segle X. Actualment, d’aquest antic eremitori en queda la sagristia, que com es veu en el vídeo està construïda dins d’un gran bloc de pedra buidat. Posteriorment va ser inclòs com a absis de l’ermita del segle XVIII.
És possible que a la paret del darrere de l’eremitori hi hagués hagut un habitatge medieval, o potser algun tipus de santuari. Com es veu en les imatges, estaria cobert per una teulada a dues aigües, però la disposició de les fornícules sembla suggerir que no es tractava d’un edifici d’habitatge.
S’ha dit també que a la rodalia hi hauria les restes d’una torre de defensa o de guaita, però no les hem sabut trobar.

Antic habitatge o santuari rupestre?

Tines i sitja de Puigventós (Berguedà)

A Puigventós (Viver i Serrateix) la Catalunya Romànica descriu un conjunt de cinc tombes antropomorfes tallades a la pedra i altres elements. Entre aquests altres elements hi ha diversos encaixos, segurament de construccions, i també un conjunt de dues tines destinades a la producció de vi. Jordi Bolós en proposa una cronologia del segle XII o anterior, tot i que les tombes podrien ser del X.

Segurament en el moment de publicar-se aquesta obra encara no s’havia destapat la sitja que hi ha no massa lluny de les tines, just al cim del Puigventós. És possible que segueixi la mateixa cronologia.

Adjuntem també l’esquema de les tines que en varen fer els germans Corominas:

Tines de Puigventós