Eremitori del Tormo del Frare

El Tormo és una petita paret de gres vermell, accessible des de la seva banda de ponent per una curta escala amb uns graons molt desgastats. Un cop a dalt trobem una tomba antropomorfa, reutilitzada com a cisterna, de la qual surt un rec tallat a la pedra que va a parar a una segona cavitat també tallada a la roca (potser era una altra tomba).

Eremitori del Tormo del Frare (la Vilella Alta, Priorat)
Eremitori del Tormo del Frare

Si avancem pel cim cap a llevant, amb molt de compte, podrem baixar a una nova cavitat i hi trobarem dues petites coves. La primera és oberta i no presenta cap indici de paret que la tanqui, mentre la segona té un mur que l’aïlla de l’exterior.

En diversos llocs es troben algunes creus, com per exemple dins de la balma obrada, o just a l’inici de l’escala. Aquest fet ha dut a pensar que es tractés d’un complex eremític d’època visigòtica.

A la cara nord, gairebé a la base, hi ha una doble balma que presenta un ràfec per impedir l’entrada d’aigua. Des d’aquí, un camí permet pujar al cim, però en un revolt, just quan apareix la roca vermella, trobem un ampli canal tallat a la roca. Just aquí hi ha un regueró de forma arrodonida que s’aboca a un petit marge, que podria haver estat un forn de ginebre o una base de trepig de raïm.

El Montsant és una de les muntanyes sagrades catalanes, i sabem que històricament hi ha hagut diversos eremites en aquest espai. Aquests s’hi haurien instal·lat fins i tot abans de l’arribada dels cartoixans d’Escaladei, el 1194.

Alguns d’aquests eremitoris es convertiren en santuaris. Els que no, amb l’edat moderna, esdevingueren molt populars.

Anuncis

El molar d’ausió (Sant Julià de Vilatorta)

A Sant Julià de Vilatorta, durant l’edat mitjana, hi havia hagut un conegut molar, o pedrera d’on s’extreien rodes de moli, el molar d’Ausió.

La primera notícia que en vaig tenir la vaig trobar a l’arxiu de Moià, on un document de l’any 1337 feia referència a com un moler del poble es comprometia a fer arribar una mola extreta del molar de Encio fins a la parròquia de Marfà. Com a detall curiós, vaig recollir que aquesta mola tenia la particularitat d‘estar formada per set peces diferents, un detall molt important, perquè no coneixem cap mola a peces en aquelles dates.

Posteriorment, el treball de Carles Puigferrat sobre les pedreres de Folgueroles i la seva rodalia, n’oferia unes dades molt interessants .

Per aquesta font sabem que la pedrera, que sembla que s’havia especialitzat en la producció de rodes de molí, tot i que també s’hi obressin altres materials de construcció, era propietat de dos senyors del terme del castell de Meda: els Centelles i els Alta-riba.

En aquest cas coneixem fins i tot els noms d’alguns dels picapedrers o molers que hi treballaven, un per cadascun dels dos senyors.

Si us interessa el tema, en trobareu informació en l’article de Carles Puigferrat, dins del llibre Les pedreres medievals a la Corona d’Aragó, editat pels Amics de l’Art Romànic, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Gràcies a aquest article, vaig poder localitzar l’indret on es trobava aquesta molera: a la capçalera del torrent d’Ausió, gairebé a l’extrem nord dels cingles de Romegats.

El lloc està avui dia molt emboscat, però per sort un camí hi passa molt a prop.

No tinc la certesa absoluta que es tracti del molar d’Ausió, però la toponímia i el fet que sobre el terreny s’hagin trobat diverses moles pràcticament acabades (31T  x=445420 y=4640324), permet pensar que el lloc era aquest.

El front de pedrera s’allarga durant dos centenars i mig de metres, en forma de trinxera, amb un mur a la banda sud i les restes de les pedres treballades al nord.

Front de la pedrera

Diversos despreniments, possiblement provocats per la mateixa excavació a peu de paret, han permès l’aparició d’algunes cavitats, i és dins d’aquestes on es troben les restes més interessants. En diversos punts, la base de la paret apareix retallada amb cops d’escoda, ben visibles, donant lloc a motllos arrodonits. Cap a l’extrem occidental, hi ha la zona més visible, aquest cop a l’aire lliure. A la zona oriental o a la mitjana, apareixen altres casos que mostren el seu passat com a molera. Alguna resta de mola esparsa acaba de confirmar aquesta taxonomia.

Mola abandonada

Cal ressaltar una de les cavitats, la més àmplia de totes, que permet trobar al seu interior un parell de llocs on s’observa el front de pedrera i on encara es troba una mola al seu interior. No és gaire gran, amb prou feines un metre de diàmetre, fet que sembla confirmar la seva antiguitat.

Celler de les Coromines

En terme d’Aguilar de Segarra, però ja tocant a l’Anoia, hi ha un lloc conegut des de sempre amb el nom de les roques dels Moros. Actualment, però, li diuen el jaciment de Coromines, tot i que aquesta no és, ni de bon tros, la casa més propera, donat que es troba a ponent de cal Marietes.

En un petit marge, avui dia pràcticament invisible perquè es troba en el marge d’un camp ple de vegetació, es va construir un petit edifici d’uns 40 metres quadrats. Aprofitava en part la paret d’un balma, i amb alguns blocs de pedra i unes bigues repenjades a la paret s’hi va construir aquesta petita obra que no sembla que hagués estat habitada.

A la part de sobre, hi ha un parell de piques de decantació (o potser tines), la base de trepig i una premsa de vi, al costat d’un contrapès de la mateixa premsa. Tot plegat es podria remuntar al segle X, si no abans, segons les excavacions arqueològiques que s’hi varen fer.

A tocar d’aquest lloc hi ha un conjunt de 4 tombes i un forat més gran que es pensa que podria ser un carner. No massa  més lluny, en direcció a cal Marietes, apareix una altra codina amb 7 tombes més excavades a la roca.

Tombes de Coromines

Puig Pedrós

A Aguilar de Segarra, al nord de cal Girald, s’aixeca aquest turó de 638 m d’altura, format per mitja dotzena d’agulles de gres. El conjunt, a l’alta edat mitjana, havia estat tancat amb un mur que enllaçava les diferents agulles. A més a més, dalt d’una d’elles es troben les restes (fonaments) d’una torre de planta quadrada, i al seu costat d’una de rodona. A la primera, posteriorment, es va construir un aljub per recollir l’aigua. En una tercera agulla també es troba un altre d’aquests aljubs.

Encaixos de les bigues dels sostres dels habitatges

A nivell del sòl, criden l’atenció els diversos conjunts d’encaixos que permeten identificar els llocs on es trobaven els primitius edificis. En una d’aquestes agulles, concretament la situada més al sud, a la banda de migdia, per sobre d’un petit balmat, encara s’observa una regata de forma triangular que insinua un primitiu sostre. Semblaria que aquesta edificació hagués quedat just a fora del perímetre emmurallat.

Premsa de vi

També quedava fora, just a l’extrem sud-oriental, una antiga premsa de vi, que tot i estar força malmesa encara ens permet identificar-hi el fonyador (mig trencat) i els ancoratges que aguantaven l’estructura de fusta. Hi ha també dos clots allargats tallats al terra, que han estat identificats com a tombes infantils, però que, per la seva posició, semblarien correspondre més aviat a parts dels ancoratges de l’esmentada premsa.

Aljub sobre una de les agulles

 

El castell de Grevalosa?

Grevalosa és un poble de l’actual municipi de Castellfollit del Boix (Bages). El centre se suposa que havia estat al voltant d’un castell que no se sap on para, però que deuria ser no massa lluny de Sant Miquel o de Santa Cecília. Des de l’explanada de Santa Cecília es veuen diversos marges i masies abandonades, però més a llevant, uns quatre-cents metres diu un cartell, trobem Sant Miquel. Es tracta d’una obra preromànica del s.IX, que estava formada per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat (rectangular).  
  Més endavant, l’edifici es va reformar (finals del segle X o començaments del s.XI) i s’hi varen construir un parell d’arcs diafragmàtics, que dividien l’edificació en tres estretes naus. Més al sud es troba l’ermita de Santa Cecília, que és posterior, tot i mantenir l’essència medieval. I encara més a ponent, dalt de la carena, s’alcen les runes d’uns murs força grans, fets amb pedres ben treballades i escairades, que ocupen un petit turonet que sembla tenir una mena de vall al voltant. Podria ser que es tractés de les runes del castell de Gravelosa, documentat per primer cop el 990.  
  No massa lluny del castell, dalt de la mateixa carena, i més a llevant, apareix un antic trull d’oli o bé un molí de sang tallat parcialment a la pedra.  
  Com es veu a la imatge superior, es tracta d’una pedra arrodonida d’uns dos metres de diàmetre, sobre la qual s’ha excavat un cercle rodó de 95 cm de diàmetre, amb un forat interior que servia per sostenir un eix de fusta (13 cm de diàmetre i 14 de fons). A la banda sud, hi ha un tall que sembla que feia les funcions de broc, però no s’acaba d’entendre la seva funció. També sembla que hi hagués hagut altres forats més petits que haurien aguantat altres pals rodons, però actualment estan molt desgastats. Al voltant d’aquest roc, encara s’endevina un vall per on una o diverses persones feien rodar la mola (si hagués estat un animal, hauria de ser molt petit). A tocar d’aquest trull, sota el penya-segat de la banda sud, apareix una paret feta amb grans carreus treballats i desgastats pel pas del temps. Segurament es tractava d’una masia abandonada, o d’una dependència més del mateix castell. El vídeo següent mostra amb una mica més de detalls aquest indret:

Barraca del Clapers (Moià)

foto1
foto2

Dades generals i localització


  • Municipi: Moià (Moianès)
  • Data registre: 12/10/2018
  • Paisatge: Moianès
  • Codi: 18387
  • Coordenades: X: 427271 Y: 4628013
  • Altitud: 714

Construcció

  • Tipus de construcció: Aèria aïllada
  • Orientació: Sud-est
  • Forma de la planta: Planta circular
  • Tipus de porta: Llinda plana
  • Tipus de coberta: Falsa cúpula
  • Estat: Perfecte estat
  • Restaurada: Sí

Descripció

Fa 2,10 m de diàmetre interior i uns 3 metres d’altura. La porta fa 1,35 x 0,80 m. La paret té un gruix de 75 cm.

Comentaris

Sembla que ha estat restaurada i recrescuda recentment.

Cova oriental de Ribes

Com a continuació del que ja s’ha dit aquí, diré que la cova situada a la banda oriental resulta inaccessible si no és amb una curta escalada artificial. Actualment, es passa per un forat obert en l’empostissat de fusta que aguanta la paret de pedra i morter de calç. Segurament també era la via d’entrada. De tota manera, no es veu cap ancoratge que permetés pensar en un sistema d’escales de fusta per pujar-hi, fet que fa pensar en un accés mitjançant una corda o una escala de corda.

En travessar aquesta trapa, a la banda oriental, es troba una petita escala amb vuit o deu escalons que condueixen a un replà superior i a l’entrada natural d’una petita cavitat que es va fent estreta fins a esdevenir impenetrable. En alguns racons de la zona occidental es veuen encaixos tallats a la roca, tot i que no massa clars, i una repisa elevada que sembla haver estat tallada artificialment.

Res no sembla indicar que es pugui continuar paret amunt ni cap als costats. Per tant, semblaria un lloc de refugi, donat que amb armes de l’edat mitjana era pràcticament inexpugnable.