Els colomers de Vilanoveta

Vilanoveta és famosa per formar part del front del Segre durant la Guerra Civil. Però gairebé ningú no es recorda dels seus colomers medievals (ningú, excepte en Jordi Mir, segons diuen).

Colomer de Vilanoveta

Sant Pere de Vilanoveta era una església situada dalt d’un turó que domina el riu de Carreu. Formava part del terme de Vilanova de Pessonada o Mas de Vilanova, i sabem que l’any 1553 hi havia 10 llars habitades. Algunes d’aquestes es trobaven a les costes del que avui s’anomenen els Casalots, on encara es veuen algunes runes.

Al sud-est de l’ermita, penjats enmig d’un cingle impressionant, es troben les restes de tres colomers d’origen medieval.

Del primer pràcticament només en queda un tros de mur, mentre que el segon encara té tota l’estructura dempeus. El darrer torna a tenir només una paret, però sembla que era el mes gran i el de més fàcil accés.

Interior del segon colomer

Aquests colomers es varen construir sota del penya-segat, de manera que no necessitaven construir-hi cap sostre, i que la part de sota era feta amb una estructura de pedres que dibuixaven una sòcol d’un pam d’altura. Les parets, amb els nínxols dels nius, són fetes de tàpia (fang compactat i assecat).

Els colomers són fàcils de trobar, però el seu accés és una mica més complicat, tot i que amb una mica de sang freda s’hi pot arribar sense cap ajuda artificial.

Anuncis

Eremitori del Tormo del Frare

El Tormo és una petita paret de gres vermell, accessible des de la seva banda de ponent per una curta escala amb uns graons molt desgastats. Un cop a dalt trobem una tomba antropomorfa, reutilitzada com a cisterna, de la qual surt un rec tallat a la pedra que va a parar a una segona cavitat també tallada a la roca (potser era una altra tomba).

Eremitori del Tormo del Frare (la Vilella Alta, Priorat)
Eremitori del Tormo del Frare

Si avancem pel cim cap a llevant, amb molt de compte, podrem baixar a una nova cavitat i hi trobarem dues petites coves. La primera és oberta i no presenta cap indici de paret que la tanqui, mentre la segona té un mur que l’aïlla de l’exterior.

En diversos llocs es troben algunes creus, com per exemple dins de la balma obrada, o just a l’inici de l’escala. Aquest fet ha dut a pensar que es tractés d’un complex eremític d’època visigòtica.

A la cara nord, gairebé a la base, hi ha una doble balma que presenta un ràfec per impedir l’entrada d’aigua. Des d’aquí, un camí permet pujar al cim, però en un revolt, just quan apareix la roca vermella, trobem un ampli canal tallat a la roca. Just aquí hi ha un regueró de forma arrodonida que s’aboca a un petit marge, que podria haver estat un forn de ginebre o una base de trepig de raïm.

El Montsant és una de les muntanyes sagrades catalanes, i sabem que històricament hi ha hagut diversos eremites en aquest espai. Aquests s’hi haurien instal·lat fins i tot abans de l’arribada dels cartoixans d’Escaladei, el 1194.

Alguns d’aquests eremitoris es convertiren en santuaris. Els que no, amb l’edat moderna, esdevingueren molt populars.

El molar d’ausió (Sant Julià de Vilatorta)

A Sant Julià de Vilatorta, durant l’edat mitjana, hi havia hagut un conegut molar, o pedrera d’on s’extreien rodes de moli, el molar d’Ausió.

La primera notícia que en vaig tenir la vaig trobar a l’arxiu de Moià, on un document de l’any 1337 feia referència a com un moler del poble es comprometia a fer arribar una mola extreta del molar de Encio fins a la parròquia de Marfà. Com a detall curiós, vaig recollir que aquesta mola tenia la particularitat d‘estar formada per set peces diferents, un detall molt important, perquè no coneixem cap mola a peces en aquelles dates.

Posteriorment, el treball de Carles Puigferrat sobre les pedreres de Folgueroles i la seva rodalia, n’oferia unes dades molt interessants .

Per aquesta font sabem que la pedrera, que sembla que s’havia especialitzat en la producció de rodes de molí, tot i que també s’hi obressin altres materials de construcció, era propietat de dos senyors del terme del castell de Meda: els Centelles i els Alta-riba.

En aquest cas coneixem fins i tot els noms d’alguns dels picapedrers o molers que hi treballaven, un per cadascun dels dos senyors.

Si us interessa el tema, en trobareu informació en l’article de Carles Puigferrat, dins del llibre Les pedreres medievals a la Corona d’Aragó, editat pels Amics de l’Art Romànic, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Gràcies a aquest article, vaig poder localitzar l’indret on es trobava aquesta molera: a la capçalera del torrent d’Ausió, gairebé a l’extrem nord dels cingles de Romegats.

El lloc està avui dia molt emboscat, però per sort un camí hi passa molt a prop.

No tinc la certesa absoluta que es tracti del molar d’Ausió, però la toponímia i el fet que sobre el terreny s’hagin trobat diverses moles pràcticament acabades (31T  x=445420 y=4640324), permet pensar que el lloc era aquest.

El front de pedrera s’allarga durant dos centenars i mig de metres, en forma de trinxera, amb un mur a la banda sud i les restes de les pedres treballades al nord.

Front de la pedrera

Diversos despreniments, possiblement provocats per la mateixa excavació a peu de paret, han permès l’aparició d’algunes cavitats, i és dins d’aquestes on es troben les restes més interessants. En diversos punts, la base de la paret apareix retallada amb cops d’escoda, ben visibles, donant lloc a motllos arrodonits. Cap a l’extrem occidental, hi ha la zona més visible, aquest cop a l’aire lliure. A la zona oriental o a la mitjana, apareixen altres casos que mostren el seu passat com a molera. Alguna resta de mola esparsa acaba de confirmar aquesta taxonomia.

Mola abandonada

Cal ressaltar una de les cavitats, la més àmplia de totes, que permet trobar al seu interior un parell de llocs on s’observa el front de pedrera i on encara es troba una mola al seu interior. No és gaire gran, amb prou feines un metre de diàmetre, fet que sembla confirmar la seva antiguitat.

Can Castellví i can Ximet (Olèrdola)

Al voltant de can Ximet i can Castellví, a les cingleres que els arreceren, apareixen tot un seguit de vestigis d’ocupació propis dels segles X-XV, amb zones d’habitació, de transformació de productes agraris i d’emmagatzematge d’aquesta producció.

Alguns edificis presenten murs fets amb opus spicatum i alguns encaixos a les parets, escales excavades a la roca, ancoratges de pilars de fusta o forats per encastar les bigues dels sostres (amb les seves regates per evitar els regalims). També s’hi troben diverses sitges i cisternes excavades a la roca.

Pel que fa als aspectes productius, cal esmentar la presència de dos antics molins de sang sobredimensionats pel que seria la producció de farina o oli per al consum d’una única casa. Algunes sitges servien per emmagatzemar alguns productes, segurament cereals.

Per saber-ne molt més.

Celler de les Coromines

En terme d’Aguilar de Segarra, però ja tocant a l’Anoia, hi ha un lloc conegut des de sempre amb el nom de les roques dels Moros. Actualment, però, li diuen el jaciment de Coromines, tot i que aquesta no és, ni de bon tros, la casa més propera, donat que es troba a ponent de cal Marietes.

En un petit marge, avui dia pràcticament invisible perquè es troba en el marge d’un camp ple de vegetació, es va construir un petit edifici d’uns 40 metres quadrats. Aprofitava en part la paret d’un balma, i amb alguns blocs de pedra i unes bigues repenjades a la paret s’hi va construir aquesta petita obra que no sembla que hagués estat habitada.

A la part de sobre, hi ha un parell de piques de decantació (o potser tines), la base de trepig i una premsa de vi, al costat d’un contrapès de la mateixa premsa. Tot plegat es podria remuntar al segle X, si no abans, segons les excavacions arqueològiques que s’hi varen fer.

A tocar d’aquest lloc hi ha un conjunt de 4 tombes i un forat més gran que es pensa que podria ser un carner. No massa  més lluny, en direcció a cal Marietes, apareix una altra codina amb 7 tombes més excavades a la roca.

Tombes de Coromines

Puig Pedrós

A Aguilar de Segarra, al nord de cal Girald, s’aixeca aquest turó de 638 m d’altura, format per mitja dotzena d’agulles de gres. El conjunt, a l’alta edat mitjana, havia estat tancat amb un mur que enllaçava les diferents agulles. A més a més, dalt d’una d’elles es troben les restes (fonaments) d’una torre de planta quadrada, i al seu costat d’una de rodona. A la primera, posteriorment, es va construir un aljub per recollir l’aigua. En una tercera agulla també es troba un altre d’aquests aljubs.

Encaixos de les bigues dels sostres dels habitatges

A nivell del sòl, criden l’atenció els diversos conjunts d’encaixos que permeten identificar els llocs on es trobaven els primitius edificis. En una d’aquestes agulles, concretament la situada més al sud, a la banda de migdia, per sobre d’un petit balmat, encara s’observa una regata de forma triangular que insinua un primitiu sostre. Semblaria que aquesta edificació hagués quedat just a fora del perímetre emmurallat.

Premsa de vi

També quedava fora, just a l’extrem sud-oriental, una antiga premsa de vi, que tot i estar força malmesa encara ens permet identificar-hi el fonyador (mig trencat) i els ancoratges que aguantaven l’estructura de fusta. Hi ha també dos clots allargats tallats al terra, que han estat identificats com a tombes infantils, però que, per la seva posició, semblarien correspondre més aviat a parts dels ancoratges de l’esmentada premsa.

Aljub sobre una de les agulles

 

L’Antonell

Les restes d’aquesta masia es troben a tocar de la riera de Malrubí, dins del terme de Moià. Sabem segur que existia l’any 1500, tot i que segurament era anterior, com a mínim de les primeres dècades del segle XIV. Actualment està totalment enrunada i fins i tot coberta per la vegetació. Fa deu anys encara se’n conservava bona part dempeus, encara que part del sostre ja hagués caigut. Sembla que a partir del segle XVII, quan es va produir un important eixamplament a la seva banda oriental, s’entrava a la casa per una  porta que permetia accedir directament al seu segon pis. De tota manera, el nucli antic de la casa estaria ben bé al centre de les ruïnes actuals, on es veuen unes finestres espitllerades i un sospitós arc apuntat que semblaria de cronologia gòtica. A més a més, dins d’aquesta part més antiga hi ha les restes d’un pou de planta rodona, que sembla que devia servir per proveir d’aigua els seus estadants. Curiosament està a escassos metres d’un pou negre on anaven a parar els residus sòlids i líquids de les corts i de la comuna.
5172
Vista exterior de la tina
A la banda nord, adossada a la paret forana, apareix una estructura de planta rodona, com un gran cilindre fet amb pedres poc treballades. S’hi accedeix per una rampa amb alguns graons i, en arribar a dalt, es troba un forat rodó, de tres o quatre metres de diàmetre, on s’abocava el raïm, que era aixafat directament a sobre de la tina. Aquesta queda just a sota, i es caracteritza per estar fet amb cairons envernissats per fer-la impermeable. El most, ja convertit en vi, era extret per la boixa, que es troba dins de l’edifici, just en una sala on hi ha l’arc apuntat que esmentàvem més amunt i unes antigues dogues de bota o de tina de fusta. A l’habitació del costat hi ha les restes d’una premsa de cargol.
Interior de la tina, folrada amb cairons
Restes de la premsa de cargol
Aquesta tina no té massa paral·lelismes al municipi de Moià, i potser només s’hi pot comparar la tina de Riqueus, tot i que en aquest cas es tracta d’una tina aïllada enmig de les vinyes.No massa lluny, però, trobem la tina de la Posa, que seria força semblant.