Barraca del sot dels Gats (Moià)

foto1foto2

Dades generals i localització

  • Autor fitxa: Francesc Roma
  • Municipi: Moià (Moianès)
  • Data registre: 1/8/2018
  • Paisatge: Moianès
  • Codi: 18051
  • Coordenades: X: 423208 Y: 4627903
  • Altitud: 742

Construcció

  • InfoTipus de construcció: Aèria adossada al marge
  • Orientació: Sud-est
  • Forma de la planta: Planta rectangular
  • InfoTipus de porta: Llinda plana
  • InfoTipus de coberta: Falsa cúpula
  • Estat: Enderroc del sostre
  • Restaurada: No

Descripció

La porta fa una amplada de 80 cm. Les mides de la planta són de 2,30 x 1,50 m.

Anuncis

Piques de Sant Martí

A Maçanet de Cabrenys, a prop del coll de Sant Martí, hi ha les Piques de Sant Martí, on segons la llegenda el cavall del sant havia begut aigua sense poder-se-la acabar. Enric Moreu-Rey deia que en temps de sequera la gent hi pujava en processó per eixugar-la amb draps nets, perquè sabien que si feien això plovia abans de tornar de la processó. En canvi, si un profà la netejava, es produïen tempestes i calamitats.

Segons la llegenda, un estiu sec dos segadors passaren per allí, mig morts de cansament i assedegats. Es varen aturar el peu d’aquest roc pensant trobar-hi aigua, però la font era eixuta. Per això varen demanar l’ajut del més enllà.

En resposta, se’ls va presentar sant Martí muntant dalt del seu cavall blanc. Amb la seva espasa va colpejar la roca viva i dels forats en va brollar una aigua clara i fresca. Després s’hi va abeurar el cavall, que hauria deixat les ferradures marcades a la roca (font).

Cova oriental de Ribes

Com a continuació del que ja s’ha dit aquí, diré que la cova situada a la banda oriental resulta inaccessible si no és amb una curta escalada artificial. Actualment, es passa per un forat obert en l’empostissat de fusta que aguanta la paret de pedra i morter de calç. Segurament també era la via d’entrada. De tota manera, no es veu cap ancoratge que permetés pensar en un sistema d’escales de fusta per pujar-hi, fet que fa pensar en un accés mitjançant una corda o una escala de corda.

En travessar aquesta trapa, a la banda oriental, es troba una petita escala amb vuit o deu escalons que condueixen a un replà superior i a l’entrada natural d’una petita cavitat que es va fent estreta fins a esdevenir impenetrable. En alguns racons de la zona occidental es veuen encaixos tallats a la roca, tot i que no massa clars, i una repisa elevada que sembla haver estat tallada artificialment.

Res no sembla indicar que es pugui continuar paret amunt ni cap als costats. Per tant, semblaria un lloc de refugi, donat que amb armes de l’edat mitjana era pràcticament inexpugnable.

Coves de Ribes

Més o menys al quilòmetre 126 de la N-260, al límit sud de Ribes de Freser, es troben les coves de Ribes (dites a vegades de la Corba). Es tracta d’un conjunt de cavitats excavades a la roca calcària que tenen, com a molt, una trentena de metres de recorregut (en trobareu la topografia, aquí).

Podria ser que fos en aquest punt on al segle IX es varen aturar les tropes sarraïnes en el seu atac contra Narbona. Les primeres notícies documentals, però, són del segle XII, i se’n perd la pista al XV, tot i que sabem que en l’onada de pesta de 1650-1652 s’hi va situar una porta que impedia la circulació de persones i mercaderies, fins al punt que la farga de Campdevànol va haver d’aturar-se per manca de matèria primera per treballar.

Al segle XVI, la crònica aragonesa de Jerónimo Zurita hi fa referència dient que eren dues roques situades a banda i banda del riu, a un tret de pedra de distància, i que només s’hi podia pujar per uns graons. Aquesta descripció sembla indicar que Zurita coneixia l’indret, però no ho puc afirmar.

Coves de la banda occidental

Jeroni Pujades (1609) també en parla amb força deteniment i ens aporta informacions interessants, com ara que en un costat hi ha quatre coves mentre a l’altre només n’hi ha una. De les primeres diu que tenen unes fustes travessades a mode de baranes, perquè no caiguin els qui s’hi aboquen. A l’altre costat (llevant), “(…) se ve una cueva que tiene garita de cal y canto, cuyas claraboyas o troneras , que acá llamamos espilleras, se descubren hasta nuestros días. Estaba esta garita cubierta de tablas y maderas, mostrando su duración o perpetuidad, y debieron de ser de gruesas teas o incorruptibles enebros: hoy no se halla camino, senda ni subida para estas cuevas, ni hay quien pueda decir lo que allá se esconde.” Pujades continua amb altres detalls d’interès però que avui dia no es reconeixen o han desaparegut.

Quan es va publicar la Catalunya Romànica (volum dedicat al Ripollès) es va dir que no es podia precisar què en quedava, perquè calia pujar-hi escalant. De tota manera, encara s’hi reconeixia, a la banda de llevant, diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten  i que permeten pensar en un sòl o base artificial. Tal com deia Pujades, no s’hi veu manera d’accedir-hi, perquè està situada just a sobre d’un petit balmat, i aquesta morfologia no sembla haver estat afectada per la construcció de la via del ferrocarril (que queda just a sota).

Estructura penjada a la banda oriental

A la banda occidental, es descrivia el camí d’accés tallat en part a la roca, i amb un aparell de caràcter medieval. Vist des de fora, sembla que la part final del sòl d’aquesta cova estigui fet amb grans lloses tallades, disposades en forma semicircular.

Tal com es veu en les imatges adjuntes, dins d’aquesta cova hi ha una mena de dipòsit pràcticament quadrat, d’un parell de metres de costat, que té la peculiaritat que no toca el terra de la cavitat, sinó que s’hi pot passar per sota. Semblaria correspondre a una cisterna per recollir aigua de pluja, tot i que actualment està completament seca. Al final de la galeria (a la que s’accedeix pel camí penjat, com ja he dit) s’obre una gran boca, on hi ha una mena de paret que tanca parcialment la cavitat i que podria ser que presentés una mena de matacà. Just a sobre, en un lloc aparentment inaccessible, es troba una gran biga de fusta penjada uns tres o quatre metres més amunt (es veu des de la carretera i sembla que correspon a una de les baranes que cita Pujades). A l’interior de la cavitat hi ha altres marques que indiquen la presència humana.

Pel que fa a la cavitat de la banda oriental, avui dia accessible per una curta via d’escalada artificial, no em puc dir res més que el que mostren les imatges, donat que encara no hi he pogut ascendir.