Camí de can Xicola a la creu d'en Plans

Aquest camí, avui pràcticament abandonat, arrenca del sot de Vallcàrquera, a ponent de l’església de Sant Pere i can Xicola, on es troba la font dels Castanyers, i s’enfila fent ziga-zagues en direcció sud cap a la carena de can Plans. A mitja alçada es desvia cap al sud-est per anar a sortir a la pista que puja de can Matamoros.

Travessa una zona molt pendent amb algunes carboneres. Sembla que el traçat superior coincidiria amb part amb l’actual pista.

Anuncis

Camí empedrat de l'Abella

Via empedradaEs troba al costat esquerre del riu Congost, entre el pont de l’Abella del segle XVIII i el nou pont de finals del segle XX. Les intervencions arqueològiques que s’hi varen fer al 1986 no varen poder demostrar que es tractés de l’antic camí romà de Granollers a Vic. El que sí es va poder afirmar amb certesa va ser que corresponia als anys 1740, quan es va construir el pont de l’Abella.

De tota manera, no es pot descartar el seu origen romà, perquè aquest està ben documentat amb la trobada d’un conjunt de mil·liaris prop del molí de les Canes a la segona meitat del XIX i en les excavacions realitzades en les successives ampliacions de l’actual C-17.

Si voleu veure aquests mil·liaris, podeu consultar el següent article.

 

Fondrats

Fondrats
Fondrats, 2011

La zona del pla de la Calma, per les seves peculiars característiques geogràfiques, donava grans facilitats per a l’explotació ramadera. D’aquesta manera, en alguns casos, hi ha una important presència de ramats i alguns establiment, com Fondrats, funcionaven com autèntiques màquines d’explotar el bestiar.
Les restes del que fou la masia de Fondrats es troben al nord del Bellit, dalt de la carena (41º 46′ 107 – 002º 18′ 325 – 1014). S’hi pot accedir des del mateix Bellit, però us aconsellem arribar-hi pel camí que pujar per la carena de Fondrats, des de l’Avencó; d’aquesta manera podreu admirar un tros de camí empedrat molt ben conservat dalt de la carena i fer-vos una idea de les dificultats de viure en un mitjà tan difícil com aquest.
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, es tracta d’una casa aïllada, envoltada de conreus i espais ramaders que formen un conjunt d’edificacions de planta rectangular esglaonada. L’edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos amb unes dimensions de 31 per 27 m, i presenta murs de paredat comú amb fang arrebossat, que en algun punt es conserva fins l’alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. Aquesta descripció es va fer l’any 2001, i avui dia està bastant desfasada, a causa del procés de deteriorament patit per aquest mas. El mapa continua:

camí de Fondrats
Camí de Fondrats

A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual està dedicat al bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes. La cuina serveix també de menjador, i al primer pis s’hi trobava la sala i les habitacions com és corrent en les masies de regions muntanyenques. La teulada és a doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders, potser són de construcció posterior; aquestes construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l’altra al sud, que serveix de corral. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra caliça gris d’arestes bisellades que porta una inscripció amb la data de 1640. Aquesta data podria correspondre al moment constructiu del mas o a una de les seves reformes; documentades, en part, per l’ús de diferents sistemes constructius. Just al davant es documenta un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat. Aquesta casa comptava amb una font-mina i una sèrie d’annexos de caire ramader.
(….) Just sota la font de la casa, es va construir el safareig, aquest d’estructura simple amb lloses, serviria tant per abeurar els animals com per rentador. Aquest safareig es troba en força bon estat, conservant-se tres de les quatre cares. També a prop es troben ubicades les Cases Velles, aquest topònim indicaria algun tipus de construcció de caire annex a les grans masies de la zona.”

Llinda de Fondrats
Llinda en una finestra de la cara nord de Fondrats

Cal puntualitzar que les Cases Velles es troben a tocar de la masia del Bellit, just a la carena que mena a Fondrats.
Fondrats no apareix en el fogatge de 1515, i això permet pensar que la seva construcció va ser posterior, segurament entre els segles XVII i XVIII, la principal època de construcció de les masies de muntanya al Montseny. Aquesta hipòtesi es pot mantenir si es té en compte que històricament la masia de Fondrats ha funcionat com una masoveria de la Figuera i que la primera referència que n’hem trobat és de l’any 1688. [1]
Ja fa anys que Salvador Llobet va publicar la planta de Fondrats, en la qual es veu ben clarament la presència dels estables i corts per al bestiar. En un document del 22 de novembre de 1730, Maria Figuera, vídua d’Isidre Figuera, arrenda Fondrats a Pere Joan Costa per 4 anys i estableixen que el bestiar va a mitges, tant el de llana com el de pèl,

“(…) aia emperò dit masover de puiar al bestiar de llana a la montanya quant y pugia al de la figuera teniri un pastor á son gasto, y donar sal segons al bestiar y tindrá, y lo any sen vaia de fondrats aia de entregar al bestiar á St Miquel al hereu de la casa de la figuera; y no puga baxar al bestair ala casa de fondrats sinó que se aia de mantenir á la montanya del bosch del Pi en amunt”.

Suposem que el fet que en deixar l’arrendament els animals no poguessin tornar a la masia era per evitar que es barregessin amb el futurs masovers (recordem que els contractes normalment s’establien per quatre anys de durada). A banda d’una part dels guanys amb el bestiar, l’arrendatària es reservava també altres cobraments en espècies, com per exemple un parell de formatges o la meitat de la fruita de la finca. Complementàriament, els masovers havien de conrear una quartera de terra per a la Figuera sense cap mena de gasto; els de la Figuera només hi posaven la llavor.[1] El masover també havia de plantar cada any 6 pomeres a l’heretat.
En un arrendament del 28 de desembre de 1733 es diu que a Fondrats han de tenir un pastor i que aquest ha de ser un any majoral i l’altre rabadà (segurament perquè els amos de la Figuera hi posaven l’altra figura) per dur el bestiar a la muntanya.[2]
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta d’aquest suposat corral.
En una concòrdia de l’any 1813 a causa de la pèrdua de bestiar arran de la invasió francesa, quan pregunten al masover de Fondrats si hi ha mort algun animal diu que “(…) que sen han mort alguns de mala mort o per habersals menjat lo llop o alguna desgracia”, fet que ens indica la dificultat de viure en aquests indrets.[3]

[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 2.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.
[3] ABEV, Castanya, U/1.

 

Fondrats
Planta de la masia de Fondrats, segons Salvador Llobet (1947)

Dinàmiques estructurals al vessant oriental de la serra de l'Arca

La riera d’Avencó és coneguda entre els aficionats a la geologia pel fet de trobar-s’hi una discordança, coneguda com a Discordança del Brull, “una discontinuïtat geològica que separa les dues unitats fonamentals de la geologia de Catalunya que són el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica-cenozoica”.

Aquesta discordança es dóna entre els materials triàsics que es troben per damunt dels paleozoics i “es manifesta com una superfície estructural suaument inclinada cap al nord-est que és la que conforma el Pla de la Calma” (font).

Portat sobre el terreny, això vol dir que en la zona de la serra de l’Arca es troba un nivell de pissarres (paleolítiques) per sobre de les quals hi ha els conglomerats i gresos del triàsic. Un tercer nivell per sobre d’aquest el formen uns estrats de pedres calcàries. A la part superior de la riera, sota el Pujol, apareixen, en el fons de la vall també unes altres calcàries (paleozoiques).

 

Esquema geològic de la riera d'Avencó, segons Salvador Llobet (1947)

Aquesta diferenciació en el sòl de la muntanya sembla que podria tenir algun tipus de relació amb les activitats d’aprofitament que s’hi varen donar, tot i que altres factors antròpics segurament també hi tingueren un gran pes.

Pel que fa al nivell inferior, el que separa el sòcol paleozoic del nivell dels conglomerats, s’evidencia en tot el vessant oriental de la serra de l’Arca una utilització forestal del nivell inferior (pissarres), tot i que en alguns lloc segurament s’hi havia plantat vinya. Si es divideix el vessant en dues parts, la zona que quedaria entre el Saní i el Brull conserva moltes evidències d’una utilització forestal basada en l’explotació del carbó (carboneres, paradors). En arribar a les cotes superiors, per sobre dels 650 m aproximadament, apareixen les primeres feixes d’antics conreus. En alguns llocs el canvi sembla anar lligat al diferent origen geològic del sòl.

Del Saní cap al sud, les carboneres desapareixen en el nivell inferior, mentre les feixes i camps es mantenen a la part superior. La zona de pissarres aquí presenta les úniques alzines sureres que coneixem a la zona, en una extensió considerable. Enmig de les sureres es troben algunes cabanes, d’una tipologia que fa pensar en un origen vinculat a la vinya, però que no es pot assegurar.

Més enllà del sot de la Costa del Brull (és a dir, en l’extrem sud), desapareixen les sureres, però no es troben estructures associades al carboneig. Només entre la Magesteria i can Serra de l’Arca, però a un nivell inferior, s’ha detectat algunes petites carboneres de les que es feien servir per fer carbonet. A la zona inferior, on hi ha les pissarres, no hi apareix cap mostra d’explotació forestal, però es veuen feixes esparses i les restes del que podria ser un camí que, uns cinquanta metres pel damunt del llit del torrent, recorregués tota la vall en sentit nord-sud (s’hauria de verificar que fos així).

Aquest cas fa pensar en la interacció entre els elements medials (en aquest cas la geologia i la botànica) i els elements humans. Sembla que es podria aplicar algun tipus de plantejament possibilista, en el sentit que mentre la geologia va permetre uns certs usos (la qualitat del sòl pissarrós difícilment serveix per a l’explotació agrària, especialment si és força pendent) la voluntat humana va acabar d’actuar sobre aquest substrat.

El fet que coincideixi la presència de cabanes en la zona d’alzines sureres permet pensar que aquests refugis es fessin servir en les èpoques de pelatge de l’alzina, tot i que podria ser que en el seu origen haguessin estat vinculats a l’explotació de la vinya.

Barraca de carboners de les Rodones del Solà

Barraca de les Rodones del SolàA les rodones del Solà hi ha una gran plaça carbonera, amb dues petites construccions. Una d’elles correspon (4147819 – 0217546 – 646) a un edifici de forma irregular, lleugerament arrodonit, d’uns tres metres de diàmetre. El segon és la típica estructura d’una cabana de pilers, amb un parament de pedra d’una mica més d’un metre d’altura que protegia unes estructures de fusta, vegetals i terra, evidentment avui dia desaparegudes.

Un ampli camí comunica aquesta plaça amb unes altres carboneres que hi ha al SO, uns 80 metres per sota. El camí continua flanquejant cap al NE, on es troben altres carboneres. Seguint camins d’aquest tipus es pot arribar fins a la zona de les Mines o el Serrat Blanc, del Brull. Aprofitant algunes carenes o altres passos més o menys evidents, es pot anar a sortir al camí que des del Saní conduïa al Brull (per dalt) o a la pista que ressegueix la riera d’Avencó o del Pujol (per baix).

Si es va avançant sense perdre massa alçada, s’arriba a la part superior de la Carena Pelada, on es troba una pista que ha fet perdre el camí. En aquest punt, però, arrenca un camí que baixa cap al SO. Tot i que fa anys que no s’hi passa, encara es pot seguir amb una certa comoditat. Era un camí molt utilitzat, com ho demostren alguns trams molt erosionats per pas de persones i animals i que en alguns punts el camí ha estat condicionat amb alguns trams en què un marge de roca en protegeix el traçat. A uns 650 m el camí passa al costat d’un altre paravent i en principi la continuació cap al riu no ha estat trobada.

Tot plegat dibuixa en aquesta zona una xarxa reticular de camins que duien a les carboneres i que connectaven aquestes amb els camins principals. Són camins que s’endevinen prou amples, perquè havien de permetre passar-hi amb algun animal.

Aquesta explotació carbonera, al voltant de la cota 700, deixa pas a feixes de conreu (com les de la masia del Saní o les que hi ha per sota de la cabana de sobre les Rodones del Solà. Sembla que aquesta diferent utilització està lligada al tipus de material predominant: les pissarres que hi ha a la part inferior de la vall no han donat lloc a terra de conreu, a diferència de les roques vermelloses de la part superior.

Continua la lectura de “Barraca de carboners de les Rodones del Solà”