El conjunt R-19 i H-21 de Casesnoves

Per molt que a l’edat mitjana el clima fos més càlid que l’actual, encara no deixa de sorprendre’m un poblament a 2.200 m d’altura, en ple parc d’Aigüestortes. El conjunt està format per una dotzena de cabanes i un nombre més gran de tancats, i ha estat estudiat i descrit pel grup d’arqueologia de muntanya de la UAB. És fàcil trobar-ne informació a la xarxa.

Casesnoves

Quan hi vaig fer la visita l’estiu de 2019, em va cridar l’atenció un conjunt format per una cabana i un corral que queden pràcticament al sud del conjunt, lleugerament més alt que la resta del poblat, però independent dels altres habitatges i corrals (que com es veu al croquis, estaven tots enganxats entre ells).

L’habitatge feia unes mides interiors de 3,70 x 2 m, i en algun lloc arribava als dos metres i mig d’altura. Tenia una porta, actualment enderrocada, a la banda oest. A l’interior encara es conserven diverses fornícules (50x30x50 cm aprox.) i en un racó podria haver-hi hagut la llar de foc.

Adossat hi havia un corral, amb una única entrada de 55 cm d’amplada i uns 70 cm d’altura, amb un petit llindar pla. Tot i que és de forma irregular, la paret més llarga fa 13 m de costat. Podria haver-hi un accés a la banda nord, però tan sols de 30 cm d’amplada.

Les datacions que s’han fet en altres indrets del poblat donen unes datacions del segle XII-XIII, i una dubtosa del XV, que es considera que correspondrien al moment del seu abandonament.

Planimetria del Despoblat de Casesnoves amb els codis dels recintes (Gassiot 2016c; Garcia Casas et al. 2015).

 

Els “mosales” d’Escartín (Osca)

Escartín és un poble abandonat del municipi de Broto (Sobrepuerto, Osca). El BOE del 10 de gener d’aquest 2019 inclou la seva declaració com a bé d’interès cultural, amb motiu del sistema de bancals, casetes i “mosals” construïts en pedra seca que acull.

Escartín

Els mosals apareixen documentats en un article signat per José Acín a la revista dels Amigos de Serrablo (Serrablo, 160, any 2011).[1] Segons aquest autor, n’hi hauria 8, tot i que altres autors parlen de 9, situats sobre uns turons a tocar del poble, i es tracta de “recintos levantados especialmente para el ordeño de las ovejas, derivando de esta actividad dicha denominación, ya que en aragonés la acción de ordeñar se denomina muir”.

Mosal

Sembla ser que els altres pobles del Sobrepuerto no presenten aquesta mena de construccions i no sembla que fos present en gaire altres llocs. A la gent d’Escartin, antigament, se’ls anomenava “comequesos”, en relació a l’activitat que es duia a terme en aquests mosals.

Els d’Escartín “Consisten en grandes cercas de piedra, muros levantados sin ningún tipo de argamasa –piedra seca– y de gran grosor, con la forma de una U alargada y con unas medidas aproximadas de 30/40 metros de largo por 4/5 de ancho, a excepción del sito en la punta del cerro, más redondeado para acoplarse al terreno.”

Mosal

En aquests llocs es duien les ovelles per munyir-les: un cop introduïdes al recinte, eren apretades al màxim per immobilitzar-les. Un cop quietes, s’agafaven una per una i s’anaven munyint. A la zona que quedava oberta, es col·locava una cleda o tanca de fusta corredora, que s’anava fent córrer amb l’objectiu d’immobilitzar els animals (donat que les ovelles, un cop munyides, eren alliberades una a una). Per evitar que la pressió dels animals fes saltar la tanca, aquesta es col·locava de biaix. En total, diu Acín, feien falta quatre persones: dues per munyir i dues per manipular la cleda.

El BOE que comentava anteriorment fa una referència a un treball signat per Rivas (2004) en què es fa referència a documentació del segle XVI on ja es parla de disposicions que prohibeixen fer malbé els musares i obliguen a la reconstrucció a qui els destruís.

Una fornícula enmig de la paret d’un “mosal”

Aquests “mosals” es feien servir a finals de la primavera i principis d’estiu, quan el bestiar pasturava a les rodalies del poble. Als matins, s’entrava en aquests recintes per munyir els animals. Acabat el període d’elaboració del formatge, els mosals havien quedat plens d’excrements, que eren apropfitats per llaurar i fer-los servir com a camps de conreu (al voltant d’Escartín pràcticament no hi ha terra conreable).


[1] http://www.serrablo.org/revista/160/escartin-los-mosales-y-el-queso

El “cementiri” de Sant Segimon

Fa uns quants anys, mentre fèiem el treball sobre les cavitats de la vall de Sant Segimon (Montseny), varen anar a parar a una estructura de forma arrodonida, tancada amb un mur de pedra i amb restes d’una barraca en un dels extrems. Més tard hi vàrem tornar per poder-lo identificar i catalogar adequadament.

Mur exterior del “cementiri” de Sant Segimon

Està inclòs a la Wikipedra amb el codi 617 d’altres construccions.

  • Coordenades: X: 447150.8 Y: 4629712.9
  • Altitud: 1239

Fa 13*12 m, amb una barraca de 2*2 al sud-oest. En el punt màxim el mur del corral arriba a 1,40m. Està fet amb porfirs i té una forma més aviat quadrangular.

Avui dia no hi ha cap evidència que es tracti d’un cementiri, i més aviat sembla ser un corral.

El corral dels Porcs d’Enveig

El treball de Christine Rendu sobre la muntanya d’Enveig segueix sent avui dia un referent inqüestionable en l’estudi del patrimoni de l’alta muntanya.

D’entre tots els indrets que va treballar i excavar, n’hi ha un d’especial: el lloc 61, conegut també com el corral dels Porcs. Les dades que se’n tenen són pràcticament inexistents, i es troba a faltar que Rendu no n’hagués fet una excavació o un sondeig, com a mínim per poder-lo datar. De fet, en el seu llibre ni tan sols no n’ofereix la topografia.

Tal com diu, el topònim deixa pocs dubtes sobre la funció a què estava dedicat: s’hi guardava un ramat comunitari de porcs durant l’estiu, que quedaven a càrrec d’un porquer. Més enllà d’això, ni una sola dada.

De tota manera, Rendu contextualitza aquest corral de porcs dient que l’estivatge dels porcs en ramats ha estat una pràctica constatada en espais de prats humits i pinedes clares de tota la Cerdanya.De fet, a finals del segle XVIII tinc referències documentals d’aquesta pràctica a Coma de Vaca, al Ripollès.

Com es veu al gràfic que en vaig fer a cuita-corrents, el corral tenia tres espais clarament delimitats, amb una superfície aproximada de 700 metres quadrats. A la banda nord quedava tancat per un penya-segat de pedra. Presentava dues estructures més o menys quadrades, una segurament coberta i l’altra possiblement, descoberta. A la part de fora segurament hi havia una barraca de planta rodona, que avui dia està completament esfondrada i coberta totalment per la vegetació.

Si us interessa, el podeu trobar amb el codi 669 de la Wikipedra.

 

Esquema del corral dels Porcs

 

 

 

 

Orri de l’estany del Rosari d’Àrreu

El parc natural de l’Alt Pirineu és una meravella patrimonial poc explotada. Avui us presento un orri que es troba una mica per sobre de l’estany del Rosari (apareix indicat en els mapes de l’ICC, que fins i tot en marca la cabana).

Teòricament els orris són llocs on s’elaborava el formatge. Consten d’una gran pleta (en aquest cas, segurament més de 800 metres quadrats), tancada per una barana, una barraca on elaborar el formatge i potser passar els dies de l’estiu, i una munyidora o llarg passadís, en aquest cas d’uns trenta metres de recorregut, on el bestiar oví esperava el seu torn per ser munyit. Aquesta munyidora es veu fins i tot en la fotografia aèria.

 

La munyidora de l’orri (la cabana a la dreta dle tot)
La cabana i la munyidora

Corrals a Alt Àneu

A l’extrem oriental dels plans d’Isavarre, a 2.250 m d’altura, just on els prats deixen pas a les pedres d’una gran tartera, apareix un conjunt de cinc o sis corrals o espais tancats, formant una pleta. Tenen una morfologia equivalent a la que es troba a Coma de Vaca, fet que porta a pensar en el seu ús per a l’estabulació de porcs.

Cort dels plans d’Isavarre

Aquesta construcció està aïllada de la resta que hi ha a les rodalies i morfològicament no correspon ni a una barraca, ni a un orri. No massa lluny hi ha una pleta de morfologia força diferent, però molt malmesa i difícil d’interpretar.

Corrals i cabana de Coma de Vaca

A Coma de Vaca (el Ripollès), a llevant del Torreneules, per sobre del riu de Coma de Vaca, a uns 2.100 m d’altura, es troba una agrupació de tancats de formes circulars i d’entre 15 i 25 metres quadrats, que s’ha dit que podrien haver servit per a l’estabulació de porcs.

Restes de Coma de Vaca

Les recerques arqueològiques dutes a terme en els darrers anys indiquen que es tracta d’una agrupació de tancats circulars de dimensions mitjanes (entre 15 i 25 m²) de cronologia indeterminada, adossats els uns amb els altres. Es creu que podien haver servit com a espais per a l’estabulació de porcs.

A pocs es troba una cabana construïda en pedra seca de forma rectangular amb una superfície d’uns 20 m² construïda amb grans blocs directament sobre el substrat morrènic.

Les excavacions arqueològiques varen permetre datar l’origen de l’ocupació d’aquest espai durant el neolític, però amb una important fase romana. Es creu que podria haver estat una petita granja d’estiu. En les properes entrades intentaré parlar d’altres evidències en sentits semblants, tot i que la morfologia del lloc no suggereix la cria de porcs.

Del que no hi ha cap dubte és que aquestes pastures ja eren explotades al segle X, quan varen ser donades al monestir de Sant Joan de les Abadesses (any 961), i que al segle XII passarien a mans de Santes Creu. Però, per al que a mi m’interessa, val la pena fer esment del fet que l’any 1715, en una venda de la muntanya de Coma de Vaca, encara es parlava de «los tossinos que vos dit comprador eo los vostres forsan fareu anar a pexer las herbas de dita montanya».

Per tant, és segur que en algun lloc de Coma de Vaca, al segle XVIII, es portaven els porcs per a engreixar amb les herbes d’aquesta muntanya.