Creu de Cambrodon

Creu metàl·lica de 20 cm x 20 cm, dotada d’un llarg punxo per clavar-la. Actualment es troba clavada sobre un tronc sec, segurament un ginebre. Porta inscrita la lletra ema i la data 1629. A Cambrodon ens diuen que no en sabem l’origen, però que té a veure amb els hereus de la masia.

Creu de Cambrodon

Anuncis

La Codina i la Cort dels Tocinos

Codina

La Codina (al fons), la Cort dels Tocinos i el mur de pedra

Es troba a la part baixa de la carena de la Perera, en un coll (41º 46’ 687 – 002º 17’ 337 – 805).

Es tracta d’una de les quatre grans cases de la parròquia de la Móra durant l’edat moderna, documentada des del segle XV (fogatge de 1497) i abandonada des de principis del segle XX. La seva preeminència social es posa de manifest amb la presència d’un banc reservat per als seus estadants a l’església parroquial[1] i amb la celebració el dia de Sant Sebastià màrtir d’un aniversari durant el qual es donava almoina als pobres a la porta de l’església parroquial.[2]

Al sud-oest de la masia (41º 46’ 670 – 002º 17’ 314 – 786) es troba una edificació que a simple vista semblaria correspondre a una pallissa. Malgrat això, la presència d’un forn de pa ens indica que ens trobem davant d’un altre tipus d’habitatge.

Comencem dient que aquest edifici, construït sobre un petit cingle de roca vermella, fa 6,60 m de llarg i 5,70 m d’ample. Tenia una porta a la banda nord, que feia 1,15 m d’ample i, al seu costat, una finestra actualment tapada de 60 cm x 70 cm. A la banda de llevant hi ha un forat a la paret que sembla correspondre a un armari i una pica (1,20 m x 1,20 m). La boca del forn, a la banda sud, fa 38 cm x 35 cm i semblaria correspondre a un forn negre.

Els murs són fets de pedres i fang i fan 60 cm de gruix. Les pedres que formen les cantoneres són treballades i ben escairades, com també i sobretot ho són les llindes de la porta i la finestra. Actualment només es conserven dos metres d’alçada màxima i no se sap quin tipus de coberta havia tingut.

La paret de llevant està reforçada per un petit contrafort, a redós del qual podria haver-hi hagut algun tipus de tancament.

Al costat d’aquest edifici hi ha un ampli mur de pedra seca (85 cm) que delimitava el camí que duia a la Codina i que sembla que constituïa un tancat per al bestiar.

La història d’aquest petit edifici no deixa de ser curiosa. Tot i la potència de les quatre grans cases de la Móra, aquestes no estaven exemptes d’episodis crítics. Un d’aquests moments de penúria el va viure la Codina a principis del segle XVIII. Allà, el 12 de novembre de 1717, Ramon Serramitia i Codina, que sembla que havia entrat a la Codina per casament, es troba amb què

“(…) lo dit llur mas Codina se troba tant ahogat, que nos troban animosos per pagar los mals y carrechs que pasen tots anys lo dit mas Codina, y no trobarse arrendador, que done de arrendament cascun any per pagar las pencions de censos y censals y altres carrechs de dª casa, y no tenir camí menos danyós, que lo vendre dª casa á carta de Gracia (…) dª casa y heretat (…) á Francº Vila paraire del lloch de labella (…)”.[3]

Font de la Codina

Font de la Codina

De manera que, per fer front als deutes, s’acorda vendre la casa i que els nous propietaris deixaran als antics estadants una habitació fins al dia de Tots Sants “(…) a la cambra que vull habitan y que usufructen (…) que aquell casalot del cap del Call de dit mas Codina los acomoda per llur habitació ab dos instancias, ço es alt y baix ab pacte que los dits Codinas aian de aplegar la pedra, y fer de manogra, y trencar las llosas per cubrir la casa (…)”.[4] L’estructura de què parla aquest document sembla correspondre a l’edifici del que hem parlat.

El comprador, Francesc Vila, pagarà el mestre de cases i li farà el gasto i deixa als antics amos un hort contigu a la feixa del Call fins al Portell i un tros de vinya, tot i que es reservava el dret de donar permís a qui volgués per plantar vinya. D’aquesta manera, l’edifici original haurà de conviure amb una caseta que en Vila va fabricar per habitació dels dits “(…) consinges Codinas anal cap del call de dit mas Codina en aquell casalot vulgarment anomenat la cort dels Tocinos (…)”. Es tractava d’un edifici de dos pisos on no podrien posar “ningun cambrer” ni masovers.[5]

Creus de la Codina

Una de les creus de la Codina

Uns tres-cents metres al nord-est de la Codina (41º 46’ 784 – 002º 17’ 503 – 828) es troba una font de mina amb una boca de 55 cm per 50 cm. Des de fora s’aprecia un gran bassal d’aigua al seu interior, amb un recorregut aproximat de 2 o 3 metres. Es tracta d’una construcció de pedra seca, parcialment coberta amb lloses de pedra rogenca.

I encara una mica més al nord-est (41º 46’ 815 – 002º 17 – 528 – 832) es troba un bran bloc de pedra rogenca amb dues creus gravades, una de 17 cm x 18 cm i l’altra de 19 cm x 15 cm, ambdues orientades al nord-est. De tota manera, no semblen tenir un significat especial.


[1] Se sap que l’administrador del ciri de Sant Ciprià “(…) posa los diners en una caxa que hi ha en lo banch de la Codina en esta Iglesia”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.

[2] ABEV, La Móra, St. Cebrià I/1.

[3] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.

[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.

[5] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.

Creu de terme de Collsuspina

L’inici de la història del poble de Collsuspina gira al voltant d’aquesta creu de terme. A prop seu, l’any 1550, es va construir l’hostal de Collcespina, l’actual restaurant Can Xarina que es veu al fons de la foto. La creu indicava la partió dels termes de les parròquies de Balenyà i Tona.

Segons el mapa arqueològic de Catalunya és de base circular i està formada per grans dovelles. Una columneta de forma octogonal sosté un recipient de forma també octogonal on hi ha una font. D’altres petites columnes, del mateix tall geomètric, és van superposant disminuint la seva grandària en l’alçada per acabar amb una creu de pedra amb material treballat propi de la comarca. Al voltant hi ha un banc de pedra amb un respatller fet de ferro forjat. En una placa es pot llegir:

Creu del terme que marcava la divisòria dels antics termes municipals de Tona i de Balenyà i de les parròquies de Sant Fruitós de Balenyà i Sant Cugat de Gavadons“.

Pedro de Sant Cugat de Gavadons

Pedró de Sant Cugat de Gavadons

Pedró de Sant Cugat de Gavadons

Sant Cugat de Gavadons (41º 50’ 780 – 002º 10’ 459 – 1030) és un edifici romànic del segle XII, tot i que la primera referència de l’església és del 968. Més endavant fou coneguda com Sant Cugat de Coll-sa-sima. Sembla que s’hi varen fer reformes al segle XVI i al segle XIX el campanar d’espadanya va ser substituït per una torre quadrada (aquesta ampliació encara s’evidencia avui dia).

Avui dia és un mirador privilegiat de tots els encontorns. Entre el mirador i l’església hi ha un pedró, format per una gran pedra arrodonida d’1,60 m de diàmetre i 25 cm de gruix, elevada sobre una altra pedra que li dóna l’aparença d’una taula.

A la perifèria del pedró, a la part superior, hi ha gravades les inicials dels quatre punts cardinals (N, E, S i O), tot i que estan mal orientats (hi ha uns 45º de diferència). El centre de la taula està ocupat per un forat rodó de 20 cm de diàmetre que la travessa totalment. A la banda de llevant hi ha un altre forat, que també travessa tota la pedra, però aquest té forma ovalada i un diàmetre màxim de 18 cm. Finalment, a la part nord hi ha un rectangle excavat, que no arriba a travessar tota la pedra, de 40 cm per 30 cm de costat.

És possible que el forat central rodó servís per aguantar una creu, però, quina funció feien la resta?

Monòlit dedicat a Domingo Bernils

Monòlit dedicat a Domingo Bernils

Monòlit dedicat a Domingo Bernils

En el camí que duu a Serracarbassa i Serratacó, a l’oest d’aquestes masies i al costat d’una antiga bassa i una alzina solitària (41º 44’ 709 – 002º 10’ 298 – 767) s’aixeca un monòlit de planta rectangular de 25 cm x 26 cm i dos metres d’altura, que antigament havia estat coronat per una creu de ferro. Les seves cantoneres estan escairades i la part superior acabava en forma piramidal. Actualment està una mica trencat de la cara est i falten un parell de lletres a la inscripció.

Aquesta inscripció, a la cara sud del monòlit i sota un bonet i un calze, diu: “Lo añ 1809 aqvi degollaren los Gavaits”, mentre a la cara nord continua “[M]ori [D]omingo Bernils pre[vere] i benefa[ciat] Encomanevlo a deu”.

Antoni Pladevall (2009; 156) ha resseguit aquesta història i explica que els fets varen tenir lloc el 27 d’abril de 1809. A més del prevere, els francesos també varen assassinar el masover de Serracarbassa, Andreu Sarrà.

Els límits entre Castellcir i Sant Martí

L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.

Fita número vuit

Fita número vuit

En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.

En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]

Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.

El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.

Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.

Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.

Creus de Terme

Creus de terme


[1] El pla de Bruga es va roturar als anys 1722, 1723 i 1724. ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.

[2] ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.

[3] ABEV, Centelles, Sant Martí, I/2.

Puig Descalç

Pedró de Puig Descalç

Pedró de Puig Descalç

Els mapes actuals anomenen Puig  Descalç un turó de formes arrodonides que es troba al sud-oest de Sant Pere de Bertí (41º 43’ 079 – 002º 13’ 462 – 848) i que és visible des de qualsevol lloc de la rodalia.

En un document de l’any 1580 es parla d’aquest turó i se l’anomena Puigtascal.[1] Actualment al seu cim hi ha un pedró amb una creu i una inscripció que recorda l’incendi del 4 de juliol de 1994, construït per la gent de cal Magre.

Mossèn Pladevall (2009; 108) recull una consueta de l’any 1690 que diu que el dia de la Santa Creu, el tres de maig, s’anava en processó al puig Tessial, actualment anomenat puig Descalç, per beneir el terme.

L’any 1886 el capellà de Sant Pere de Bertí, Pere Vall-llobera, demanava permís al bisbat per erigir un via crucis a la parròquia, permís que li va ser concedit l’agost del mateix any. No sabem si aquest via crucis conduïa fins al cim d’aquest turó, ni tan sols si sortia fora de l’edifici parroquial.

 


[1] ABEV, Bertí, Sant Pere, R/1.