Tina del Roure (Susqueda)

El roure és una masia situada sota la cinglera del Far, a ponent del santuari. Localització.

En una de les estances de la casa es conserva una tina de fusta que porta gravada la data de 1737, un clar testimoni de l’explotació del vi en aquesta zona.

Tina del Roure (Susqueda)

Tina del Roure (Susqueda)

La casa val una passejada, sobretot si veniu des del cim de la cinglera i passeu per algun dels seus graus (el del Goleró és una molt bona opció). En un edifici annex hi ha les restes del que sembla que seria la base d’una premsa, i, al voltant de la casa, diversos estris tallats a la pedra.

Per sota, a tocar del llit del torrent de la riera de l’Om hi ha el molí del Roure, al qual podeu arribar remuntant el torrent.

A l’altre costat del torrent hi ha la masia de les Gleies, topònim que sembla que fa referència a l’antiga església de Sant Pere de Fornils, de la qual encara es pot veure l’absis enmig de la vegetació, al sud-est de la casa. Està documentada l’any 1269 i va ser abandonada cap al segle XIV-XV.

A llevant de l’església, per sota i a l’altra banda de la riera de l’Om, es troba el castell de Fornils. Aquest edifici està documentat des del segle XI, època a la qual pertany la majestuosa torre que encara resisteix el pas del temps.

Castell de Fornils

 

Mare de Déu de la Tosca

Finestra a l'ermita de la M. de D. de la Tosca (Castellcir)

Finestra a l’ermita de la M. de D. de la Tosca (Castellcir) Sota una ala s’hi pot llegir la data de 1673

Entre el molí de Brotons i el de Marfà es troba l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca (41º 46′ 772 – 002º 04′ 607 – 535).

Francesc Villegas diu que va ser aixecada de bell nou el 1639, i que probablement era la successora d’una altra capella anomenada de Santa Maria de les Illes, documentada dins del terme antic del castell o vall de Marfà, citada el 1063 i el 1067. Els seus goigs ens indiquen que l’especialitat de la marededéu que s’hi venera era la protecció de les dones que havien d’alletar el seu fill:

Les mares de llet faltades
confiades,
si venen a vostra ermita
se’n tornen de tal visita
aliviades.”

Sabem que al segle XVII hi vivia un ermità.

A la portada, de llinda plana, hi ha gravada la data de 1668, i en una llinda d’una petita finestra que hi ha al costat hi veiem una ala i la data de 1673.

El diccionari de Pascual Madoz (1849) diu: que Marfà té “una capilla dedicada ala Virgen de la Tosca, sit. cerca de la población, sobre un pequeño llano que forma la falda de una elevada montaña , en cuyo sitio brota una fuente dentro de una cueva de piedra tosca, formada por la naturaleza, y al cual concurren en romería los vec. de algunos pueblos de la comarca.” Aquesta font es troba just al colze de la riera, al sud de l’ermita (41º 46′ 746 – 002º 04′ 584 – 530), s’hi pot accedir des de la pista que passa per la riba esquerra. L’indret es mereix la visita.

Sant Miquel de Canyelles

Sant Miquel de Canyelles

Sant Miquel de Canyelles

Petita ermita, sufragània d’Aiguafreda, situada entre el Saní i la Casanova de Sant Miquel (41º 47’ 253 – 002º 17’ 088 – 575).

Es tracta d’un edifici de 10,40 m de llarg per 5,30 m d’ample, construït amb pedres treballades petites relligades amb ciment o argamassa. Les cantoneres no es diferencien de la resta de l’edificació. Té unes petites finestres a cada costat, la de la banda de llevant, que es troba a l’absis just darrere l’altar, té forma de creu.

L’edifici està cobert per una volta de mig punt a l’interior, mentre a l’exterior està coronada per una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (sud).

Al peu de l’absis, gravat en el ciment a l’extrem sud-est, hi figura la data de 1820, que segurament correspon a una restauració. A l’interior hi ha un altar en molt mal estat amb una pintura sobre guix a punt de perdre’s totalment.

La porta d’entrada, situada a la façana sud, presenta un arc de mig punt. A la part interior hi ha una petita pica per a l’aigua beneïda de reduïdes dimensions. A la part interior, els murs nord i oest estan resseguits per un petit mur a manera de seient que fa 30 cm d’altura per 30 cm d’amplada.

Les primeres referències escrites sobre aquesta església són de 1309, tot i que segurament  sigui més antiga. Al segle XVII formava part de possessions de can Serra de l’Arca.

Sant Nicolau del Bellit

Sant Nicolau del Bellit

Sant Nicolau del Bellit

Les restes de l’antiga capella de Sant Nicolau es troben al cim d’un turonet al sud-est del Bellit, i al sud de la Jaça del Bellit (41º 45’ 706 – 002º 18’ 711 – 1112).

L’edifici feia 8,30 m de llarg per 5,50 m d’ample i estava construït amb pedres treballades disposades en murs de diferents gruixos (d’entre 70 cm i 1,20 m) i relligades amb argamassa.

A la banda oest hi hauria hagut la porta d’accés, des d’on es veu la masia del Bellit. A l’interior de les runes, de les que es conserva fins a 1,5 m de paret, s’evidencien tres fornícules (dues a la paret sud, una de 35 cm x 26 cm i l’altra de 26 cm x 32 cm, i una darrere de l’altar, de 45 cm x 43 cm i 52 cm de gons, amb una motllura i forats per encaixar-hi unes portetes).

A la banda de ponent, davant la porta, hi havia hagut un espai pla segurament delimitat per un mur, del qual encara es conserven els fonaments a la banda nord.

Cal remarcar que el mur sud, a més de ser molt gruixut (1,20 m) presenta la peculiaritat de no ser completament recte, sinó que a uns 3 m, fa una desviació en forma de quatre que no hem estat capaços d’interpretar.

El mapa de patrimoni de la Diputació inclou la capella de Sant Nicolau annexa al mas i indica que una llinda diu “Josep Bellit 1830”, fet que fa pensar en un trasllat del lloc de culte de la primitiva ermita a la nova, aquest cop adossada a la masia.

Sant Isidre de la Figuera

Es troba a ponent de la Figuera, just en el camí que porta a aquesta casa (41º 46’ 769 – 002º 17’ 769 – 886).

L’ermita en si és un edifici de 5 m de façana per 6,80 m de fons, orientat al sud-est, amb teulada a dues aigües d’eix perpendicular a la façana. Té adossada una sagristia de 3 m d’ample per 6 de fons. Està coronada per un petit campanar d’espadanya, actualment sense campana, situat just a sobre de la porta principal. L’edifici té unes cantonades treballades i sobta el fet que, al sostre de lloses, hi apareix una xemeneia. La sagristia té una petita finestra a la banda oest. La porta de l’ermita és de llinda plana, sense cap inscripció i fa 1 m d’ample per 1,80 m d’altura.

Sant Isidre de la Figuera

Sant Isidre de la Figuera

Al davant de l’ermita hi ha un padró amb una creu de construcció recent; aquest padró duu gravada la data de 1779 a la base.

En fotografies antigues s’aprecia un rellotge de sol a la façana de l’ermita, just a sobre de la porta.

El creixement de l’aristocràcia dels masos té a la Móra una expressió molt clara en la construcció, a principis del segle XVII, de l’ermita dedicada a sant Isidre, propietat de la Figuera. Sant Isidre (Madrid, 1082-1172) va ser beatificat al 1619 i canonitzat al 1622; la seva popularització es pot vincular al creixement del poder dels masos durant el segle XVII. D’aquesta manera la seva figura es va associar a la protecció del món agrari i, a partir de la seva canonització, el seu culte s’expandeix per la nostra terra: a Centelles, l’any 1620 ja es constata una processó en la seva diada a Santa Maria Savall,[1] i a la quaresma de 1625, “(…) ses posada y dita la primera missa ab un quadro gran de pinzell <> altar de S. Isidro pages”.[2] Set anys més tard (1632), Damià Bolló escrivia unes Cobles de S. Isidro pages on es deia “De pedra, neula, y tots mals sempre foreu advocat, y quant sia necessitats feu fugir los temporals fins las Bruxas infernals vos tenen molt gran temor”.[3] No deixa de ser curiós que el moment de màxima expansió d’aquest culte coincideixi amb la gran persecució de bruixes, segurament perquè, com hem mostrat en un altre lloc (Roma, 2011), ambdós fets responen al mateix context sociecològic.

Continuant amb l’expansió del culte al sant, diguem que al 1631, a Vic, es funda la confraria del Bon Succés, que originàriament va triar sant Isidre com a patró, però ni el bisbe ni els consellers ho varen autoritzar “per averhy confraria en la Pietat y lo tenen per patró” (Capdevila, 1931; 35). A Viladrau, al 1638 es feia una processó i un ofici votat en honor del sant i a Sant Fruitós de Balenyà, en una visita del 2 de setembre de 1759, es parla de les capelles de sant Isidre i del Salvador, “nuebamente fabricadas”.[4] A Malla, al 1760, es feia una processó en honor de sant Isidre que apareix consignada a la consueta de 1760.[5]

Tradicionalment es diu que la capella de la Figuera va ser construïda al 1625, però malauradament no ens ha estat possible recuperar el document que segons Antoni Pladevall (1965) donava permís a Pau Figuera per a l’erecció d’aquesta capella (3 de febrer de 1625). Segons el mateix Pladevall, però, en aquell moment ja s’hi celebrava. En qualsevol cas, aquesta capella es trobaria al nord-oest del mas, en un lloc anomenat prat de les Saleres i hauria estat erigida en un moment prou primerenc de l’extensió del culte a sant Isidre en la nostra terra.

S’ha de dir, però, que la documentació de l’arxiu episcopal de Vic suggereix que aquesta capella ja existia anteriorment. Segons la consueta de 1620, redactada per Joan Pratnarbonès, a l’església de la Móra se celebraven unes misses en record de Pau Figuera i el rector les podia fer tant a la capella de Sant Isidre com a l’església parroquial:

lo Rector de Sant Cypria te llibertat de scelebrar (sic) las missas sobra ditas en la parrochial de St. Cypria ho en la capella de St. Isidro tot en son lloch tot lo sobra dit per lanima de Pau Figuera condam y per los seus benefactors.[6]

La missa per Magdalena Figuera, alias Carnera, que es fa “en la capella de St. Isidro de la casa de la figuera”.[7]

Pedró de Sant Isidre de la Figuera

Pedró de Sant Isidre de la Figuera

Hi ha força evidències per pensar, però, que aquesta consueta seria una mica posterior a la data que suposadament es va redactar. Això no treu, però, que la documentació indiqui la llicència per a construcció dugués la data del 20 d’abril de 1626 i que fou concedida a rector Joan Pratnarbonès. Aquell any, el mateix rector en va beneir la campana i per la diada de Sant Isidre (15 de maig de 1626) la capella va ser beneïda pel rector de Seva.[8]

Amb el pas del temps aquesta capella va anar adquirint renom i s’hi va arribar a celebrar un aplec. Aquest aplec va esdevenir amb el pas del temps una de les grans festes de la parròquia , que atreia a gent de tota la rodalia. Mostra de la seva importància és que, a la Figuera, “Per sant Isidro de 1766 hem mort una borrega que ha pesat 9 lliures 2 tersos”.[9]

Al 1730 s’escrivia: “En esta parroquia ço es a la casa de la Figuera hi ha una capella sots invocació de St Isidro confesor, Patró dels pagesos la qual es de gran consuelo per las tres principals casas de la pª per fer la estació de la butlla (…) y a la fi de ditas missas, las quals se celebran per las animas que als benefectors tenian obligació, y per la conservació, y augment dels fruits de la terra (…)”.[10] També s’hi deia que al final de la missa es cantaven els goigs de sant Isidre. “Esta consuetud io lahe alcançada mes de vint anys an deixat de aplegar que diuhan no si trobava cosa no se si exa es la causa.”

Com es veu, aquesta ermita permetia la protecció de la pagesia i dels productes del camp, per això ens sembla rellevant que s’hi fessin benediccions en dies com Sant Pere Màrtir, 29 d’abril, quan es beneeix l’olivera, i el dia de Sant Llop, el primer de setembre, on es beneeix el pa, vi i blat. Sembla que la importància d’aquestes celebracions hauria estat apaivagada pel rector Di Pratnarbonès per evitar que l’increment de la seva popularitat no resultés en perjudici de l’església parroquial. De fet, sembla que es captava més pels bacins de la capella que no en la parroquial.[11]

L’any 1781, s’autoritzava el prevere Vicenç Balmas perquè fes missa a la capella de Sant Isidre els dies que volgués “(…) y evitarle con esto un trabajo que le cueste la vida, como poco ha le sucedio darse un golpe iendo a la Parroquial; y el Rdo Rtor podra decir las dos misas, sino hay otro sacerdote en su Parroquia”.[12]


[1] ABEV, Centelles, Santa Coloma, I/1 1599-1620.

[2] Llibre en lo qual se acentan las cosas pertocants als Obres de la Iglesia parroquial de Sta Coloma de Centelles… essent Rector lo Rnt Damia Bollo… any 1617. ABEV, Centelles, Sta Coloma, G/2 (1617-1751).

[3] Proseguimus manuale primum de apprisiis intrumentorum receptorum… Arxiu parroquial de Santa Coloma de Centelles. Manuals notarials de la parròquia. AP R/67 (antic R/48bis). Fol. 576v. Aquesta és l’única referència que coneixem en què es lliguen explícitament les bruixes i el mal temps.

[4] ABEV, AEV, 1231.

[5] ABEV, Malla I/1 (1690-1815). Llibre de rendes de la rectoria de Malla i consueta de la parròquia.

[6] ABEV, La Móra, St. Cebrià I/1. Tal tenir en compte que aquesta part del document podria no correspondre a la data de 1620.

[7] ABEV, La Móra, St. Cebrià I/1.

[8] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, Y/2.

[9] ACOS, fons la Figuera, 1.

[10] Llibre de las Rendas … 1730. La Móra, Sant Cebrià, I-L/2

[11] Llibre de las Rendas … 1730. La Móra, Sant Cebrià, I-L/2

[12] Document del 10 de desembre de 1781 (visita) AEV 1234/1, f. 235 v.

Santa Magdalena de Vilarestau

Santa Magdalena de Vilarestau

Santa Magdalena de Vilarestau

Es troba uns quatre-cents cinquanta metres al nord del Cerdà (41º 46’ 531 – 002º 13’ 940 – 668).

Antigament era el nucli d’una parròquia, però més endavant es va convertir en sufragània de Santa Coloma de Centelles, fins que al 1868 es va unir a la parròquia de Sant Martí de Centelles. Va ser dotada el 1094 i consagrada el 1097; aleshores era dedicada a Santa Maria.

Actualment és un munt de runes de 16,5 m de llarg per 5,5 m d’ample, amb murs de 80 cm de gruix fets amb pedra treballada i argamassa. Les cantoneres són fetes de pedres ben treballades de mida mitjana. Es conserva la major part de la paret nord-est, fins a l’arrencada de la volta, i algun tram de la sud-oest.

Pedro de Sant Cugat de Gavadons

Pedró de Sant Cugat de Gavadons

Pedró de Sant Cugat de Gavadons

Sant Cugat de Gavadons (41º 50’ 780 – 002º 10’ 459 – 1030) és un edifici romànic del segle XII, tot i que la primera referència de l’església és del 968. Més endavant fou coneguda com Sant Cugat de Coll-sa-sima. Sembla que s’hi varen fer reformes al segle XVI i al segle XIX el campanar d’espadanya va ser substituït per una torre quadrada (aquesta ampliació encara s’evidencia avui dia).

Avui dia és un mirador privilegiat de tots els encontorns. Entre el mirador i l’església hi ha un pedró, format per una gran pedra arrodonida d’1,60 m de diàmetre i 25 cm de gruix, elevada sobre una altra pedra que li dóna l’aparença d’una taula.

A la perifèria del pedró, a la part superior, hi ha gravades les inicials dels quatre punts cardinals (N, E, S i O), tot i que estan mal orientats (hi ha uns 45º de diferència). El centre de la taula està ocupat per un forat rodó de 20 cm de diàmetre que la travessa totalment. A la banda de llevant hi ha un altre forat, que també travessa tota la pedra, però aquest té forma ovalada i un diàmetre màxim de 18 cm. Finalment, a la part nord hi ha un rectangle excavat, que no arriba a travessar tota la pedra, de 40 cm per 30 cm de costat.

És possible que el forat central rodó servís per aguantar una creu, però, quina funció feien la resta?