Cal Lleró és una casa abandonada del terme de Solsona. A tocar de la pista que queda al nord de la casa, hi ha un tros de penya-segat on apareixen dues coses interessants.
La primera és una tina de tipologia medieval, completament esllavissada, de manera que només se’n podem veure dues terceres parts. De tota manera, encara es conserva la boixa per on s’extreia el vi ja fermentat. Fa 1,75 m de diàmetre i té una altura d’1,25.
Tina de cal Lleró
Just al costat, sobre una gran roca plana despresa del cingle, es pot veure un forn d’oli de ginebre de mides més aviat reduïdes.
En una propera visita en prendré les mides, perquè de moment n’he tingut prou amb localitzar-ho i fer-ne alguna foto.
Els forns de carbonet consisteixen en una sola cavitat, excavada totalment al terra, de planta quadrangular i no tenen boca superior, només un conducte a mode de xemeneia.
A Sant Cugat del Racó vaig trobar aquesta estructura que ara us presento. Al principi vaig pensar que es tractava d’un fonyador per aixafar el raïm, però cada vegada em sembla més que es tracta d’un forn d’oli de ginebre, força gran, per cert.
Fa 2 m x 1,15, i la pileta on es recolliria l’oli (o es posaria alguna mena de recipient) arriba als 90 cm d’amplada.
De cal Bord (Viver) no en queda pràcticament res, però ens queda encara una tina de més de dos metres de diàmetre, i una premsa tallada en una roca. L’encaix on anava la biga fa 27×23 cm, mentre el plat fa 75 x 802 cm. En surt un rec de 80 cm de recorregut que recollia el most. Es troba al punt, 31T x=400084 y=4647260.
Encaix i plat de la premsa
A dos metres més al sud, hi ha dues estructura d’entre 40 i 50 cm d’amplada, amb uns encaixos que se suposa que devien ser els muntants de la premsa. Tot sembla indicar que el plat de premsa va “desaparèixer” en els darrers anys.
Aquesta premsa es troba a l’extrem sud d’un petit replà rocallós que acaba en un cim a tocar de la pista, on ha crescut un roure imponent (400110-4647289). A l’extrem est i gairebé dalt de tot, apareix un edifici de planta rectangular, fet amb grosses pedres perfectament escairades. Per dins té una planta rodona, fet que fa pensar en una tina, però la mena de coberta i el fet que a les rodalies es trobin diverses mostres de terrissa cuita, em fa pensar que es tractava d’un antic forn. Caldria una excavació per saber-ne alguna cosa més.
A l’est de Calaceit hi ha dos topònims que em cridaven l’atenció: un, el coll de les Moles, l’altre, los Fornets.
De les moles, no en vaig saber trobar ni rastre, però al barranc dels Fornets, sobre una llisera de pedra, vaig trobar una pila d’uns 50 cm de llarg, de forma força arrodonida, connectada a tres regates d’un metre de llarg que conduïen el producte resultant de la destil·lació en sec dels ginebres cap a la pileta, on era recollit l’oli de ginebre (després calia esperar que per diferència de densitats, l’aigua se separés de l’oli).
Es tracta de dos forns d’oli de ginebre que es troben en terme de Riba-roja d’Ebre. Són a tocar d’un antic corral, en el lloc conegut com plana Gallera. Estan tallats sobre una roca de 5 x 4 m, que s’aixeca una mica més de mig metre sobre el terra. Al costat hi ha diversos forats, cassoletes i regates tallades a la roca.
La seva estructura presenta una pila, a la qual van a parar diversos canals que recollien l’oli de ginebre barrejat amb aigua.
Forn occidental
El més occidental té una pila de 50 x 40 cm i una profunditat de 30 c. Hi arriben tres petits recs tallats a la roca, tots lleugerament corbats. Un fa 1,50 m, l’altre 1,10 i el tercer també 1,10 (amb un petit afluent de 70 cm al seu extrem superior). Evidentment, la pila es troba a la part més baixa.
L’oriental té una estructura semblant, tot i que en aquest cas la pia fa 46 x 44 cm i una profunditat de 35 cm, i només hi arriben dos recs, un de 80 cm i l’altre de 120.
Forn oriental
El conjunt està parcialment ocupat per vegetació i sediments i, per aquesta raó, no es descarta que pogués aparèixer algun element nou.
El vaig trobar gràcies a la informació facilitada per Antonio Castellví, que em va dir que li havia indicat una altra persona. Amb aquests forns, s’incrementa l’inventari de forns d’oli de ginebre de Riba-Roja (declarats recentment BCIL) i es posa sobre la taula una tipologia que segurament seria anterior als que fins ara es coneixien (tot i que això caldria poder-ho estudiar amb més deteniment).
No massa lluny de l’ermita de Sant Francesc del Carbonell, al municipi d’Osor (31T x=458285 y=4642078), es troben les restes molt malmeses d’un forn de tipologia iberoromana.
Avui dia, pràcticament només en queda una de les dues cavitats i algunes fumeroles molt desfetes.
A escassos metres al nord-est de cal Bernoi (Clariana de Cardener, 31T x=386194 y=4646009), just a tocar de la carretera, es troba un forn excavat al terra de dimensions espectaculars (uns 5 m de llargada per 2,5 m d’amplada, amb una alçada d’1,80 m). Les cantonades són força arrodonides i a la part final hi ha una xemeneia de 20 cm de diàmetre i com a mínim un metre de recorregut (està tapada).
Interior del forn
Possiblement l’aspecte més interessant sigui el fet de tenir la data de 1714 gravada al seu interior, que podria correspondre a l’any de la seva construcció. No sembla que s’hagi fet funcionar, perquè no s’hi troben evidències d’haver-s’hi fet foc.
Tot i que en un principi vàrem pensar que es tractava de forns de pega, cada vegada m’inclino més a pensar que eren forns de fer carbonet.
Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).
Forn de Serení
Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.
Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.
Forn de la vall de Miquel del Cim
Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.
Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.
Forn de vall de Valera
Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.
És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.
