Francesc Roma i Casanovas
No massa lluny de l’ermita de Sant Francesc del Carbonell, al municipi d’Osor (31T x=458285 y=4642078), es troben les restes molt malmeses d’un forn de tipologia iberoromana.
Avui dia, pràcticament només en queda una de les dues cavitats i algunes fumeroles molt desfetes.
A escassos metres al nord-est de cal Bernoi (Clariana de Cardener, 31T x=386194 y=4646009), just a tocar de la carretera, es troba un forn excavat al terra de dimensions espectaculars (uns 5 m de llargada per 2,5 m d’amplada, amb una alçada d’1,80 m). Les cantonades són força arrodonides i a la part final hi ha una xemeneia de 20 cm de diàmetre i com a mínim un metre de recorregut (està tapada).
Possiblement l’aspecte més interessant sigui el fet de tenir la data de 1714 gravada al seu interior, que podria correspondre a l’any de la seva construcció. No sembla que s’hagi fet funcionar, perquè no s’hi troben evidències d’haver-s’hi fet foc.
Tot i que en un principi vàrem pensar que es tractava de forns de pega, cada vegada m’inclino més a pensar que eren forns de fer carbonet.
Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).
Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.
Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.
Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.
Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.
Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.
És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.
En el camí que va de la Garriga a Samalús (41º 41′ 691 – 002º 18′ 319 – 440), just al marge de la banda de muntanya de la pista, en Josep (gràcies!) va descobrir una estructura de planta arrodonida d’uns 2 metres de diàmetre i una altura d’1,80 m. Està excavada a la terra (sauló) i presenta restes de foc i carbó que evidencien el seu ús com a forn.
L’estructura és molt semblant a la que es troba a les Planes, que en el seu moment vàrem descriure com un forn de pega.
El cas és que darrerament hem vist descrites aquestes mena d’estructures com a forns de carbonet, i no tenim clar si són una cosa o l’altra.
Algú s’atreveix a dir-hi la seva?
Restes d’una masia situada al nord del castell de can Bori (Samalús) (41º 41′ 732 – 002º 18′ 851 – 521). El conjunt insinua una construcció de 10 m d’ample per 5 m de profunditat, orientada al sud, on segurament estava la porta principal, dividida en dos espais diferents. Podria ser que el conjunt hagués estat una mica més gran, però a simple vista no s’evidencia res en aquest sentit.
A l’extrem occidental hi ha el forn de pa, encara ben visible tot i tenir la boca desfeta.
El conjunt s’aixeca sobre un espai de feixes fetes amb pedra seca. Just al davant de la casa, una feixa força àmplia hauria fet les funcions d’era.
Al nord-oest de Ribes de Freser, relativament a prop de mas Segura (42º 18′ 738 – 002º 09′ 520- 1124) es troba un forn, que no sembla ser massa antic, de morfologia peculiar. Està construït amb pedres de mides i materials diferents, extretes del lloc, relligades amb ciment i amb les juntes arrebossades a la part inferior.
La part superior està formada per un espai quadrat de 3,30 m de costat, dins del qual hi ha el forn pròpiament dit (2 m de diàmetre). L’estructura fa 3,5 m d’altura per la banda sud. Al nord, està enganxat a un marge i per accedir a la seva boca superior es va construir una volta rebaixada coberta de sorra i pedres.
Curiosament, la boca no s’obre a la banda sud (en perpendicular al marge), sinó que presenta dues boques comunicades als costats est i oest. Això permetia introduir la llenya per tots dos costats. Les boques inferiors fan 1,45 x 1,50 m. Al costat est, la presència de la boca del forn i de la volta que aguanta l’accés superior fa la impressió que sigui un forn de dues boques. A més a més, a la dreta de les dues boques, excavat en el marge hi ha un espai quandrangular que devia servir de refugi als fornaires.
De moment no sabem a què estava destinat. S’agrairà qualsevol tipus d’informació.
Aprofiteu el viatge per arribar-vos a les mines de can Paloca.
