La paret de Fontilles

Fontilles és un sanatori situat a la Vall de Laguar (Marina Alta). Va ser creat pel jesuïta Carles Ferri l’any 1909, per confinar dins del seu recinte els malalts de lepra.

Estàtua dedicada al pare Ferri, fundador de l’establiment

Des de lluny encara es divisa la muralla de la que està envoltat, de 3.513 metres, que es va començar a construir el 1923, perquè els pobles del voltant volien tenir  confinats els malalts. La muralla es va acabar en 1930.

Edifici de l’hospital

 

De lluny, encara es veu perfectament el mur que protegia els veïns d’una possible infecció. I, com es veu a la fotografia superior, presentava de tant en tant una mena de torres rodones amb dues finestres espitllerades per poder vigilar els interns.

Anuncis

Sot de la Maçana

Parador als peus del turó d’en Rec

Les aigües que baixen pel sot de la Maçana provenen de l’extrem sud del pla de la Calma, concretament del pla de la Llacuna. Es tracta d’una extensa zona, pendent i molt arbrada, solcada per diversos camins carboners. Les places carboneres són innombrables i hi hem evidenciat la presència de quatre grans paradors d’antigues barraques de carboners. L’espai està solcat per antics murs de pedra on discorrien els camins principals, de bast, i on s’assentaven tant les carboneres com les barraques dels seus estadants.

Salta-Tions

Es tracta d’un altre lloc on es llençava la fusta en les èpoques en què no existien els camins que pugen a la Rovira de Cerdans i al Fabregar des del Pou. Segons Pere Rovira, a Salta-Tions es duien amb carros els arbres que es tallaven als boscos de la part de dalt i a baix eren carregats. Es troba en el punt 41º 45’ 804 – 002º 12’ 044 – 880.

Una funció semblant s’atribueix a la Tiradora, situada al sud de Barraca Xau (41º 47’ 481 – 002º 12’ 178 – 960). Malgrat tot, avui dia algunes persones creuen que aquest topònim fa referència a una forta pujada que hi ha a la pista.

Les Beurades

Les Beurades
Les Beurades

En diferents parts del curs del torrent de l’Espluga es documenta la presència d’unes preses que retenien els sediments que podien arrossegar les aigües. En alguns indrets reben el nom de restells. Això evitava la pèrdua dels sòls.

Quan aquest fet no tenia lloc, apareixen zones en què el sòcol de roca mare aflora a la superfície i això és especialment rellevant en aquells indrets en què el pendent és important. Un d’aquests indrets es troba al sud de Barnils, entre la masia i la font Fullosa (41º 45’ 042 – 002º 11’ 146 – 770).

En aquest punt, en un espai d’aproximadament un centenar de metes es troben set petits gorgs on la poca aigua que circula pel torrent en període estival es conserva. Aquest fet li dóna unes característiques paisatgístiques força interessants, però a més a més, converteix l’indret en un dels abeuradors naturals per als animals de la zona. Aquest fet era aprofitat antigament per fer una cabana al costat dels tolls i esperar-hi, amagats, que els animals de ploma anessin a beure, per després caçar-los.

El Gorg Negre

El Gorg Negre
El Gorg Negre tal com el veié J. Renart (1920)

Situat en el torrent de Vall-llossera, a prop de la seva confluència amb el Congost (41º 48’ 001 – 002º 14’ 066 – 478), els gorgs Blau i Negre varen ser indrets de reconegut interès turístic durant el segle XX. Ja a mitjan segle XIX, el diccionari de Pascual Madoz (1845) parlava del Gorg Negre i en deia:

Este barranco y olla profunda, formada por el agua del riachuelo, que se desprende de alta cascada, es notable por su aspecto pintoresco, y por la vejetacion diferente de la general, nada notable de término”.[1]

El 26 de setembre de 1920, l’artista Joaquim Renart, que estiuejava a Centelles, hi va fer una excursió i va escriure:

El Gorg Negre sembla a posta per a un conte de fades o per a una rondalla d’Apeles (sic) Mestres. Un salt d’aigua caient per entre dues muntanyes de pedra calcària, escarpades i majestuoses,  i l’aigua anant a morir en un gran estany on ningú no pot apropar-se i l’emmarcament del qual el forma una accidentada i gran catifa de verdor. Ça i enllà de la catifa, grossos pedrams caiguts de la cinglera moblen el mirador de Gorg Negre[2]

El llibre de Carles Albesa Postals del Montseny/2 reprodueix una postal d’aquest indret i ens consta que no és l’única que es va fer.

Després de tota aquesta informació, l’estat actual de l’indret només ens pot dur a una reflexió sobre la cobdícia i la desídia humanes…


[1] Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar” de Pascual Madoz. Barcelona, Curial, 1985. Vol. I, p. 436-437.

[2] Renart, Joaquim, Centelles. Sabadell, Editorial Ausa, [1990] , p. 8 i 10.

Barraca de les Giragonses

Les Giragonses es troben en el curs mig del torrent del Purgatori, poc abans que aquest s’ajunti amb el sot del Bellit. El mapa de l’editorial Alpina indica el camí que resseguia el torrent per la riba dreta fins a ca la Tona, avui dia força brut però transitable.

Baixant cap a Aiguafreda, el camí passa pel costat de les restes de cal Tretxo (vegeu pàgina 361), que segurament només corresponen a una cabana. Després es passa per uns antics horts amb els murs que els protegien de les torrentades, fins que arriba al nord dels castanyers de Puig-agut. Aquí el camí s’eixampla clarament, perquè passa per sobre d’una carbonera de 8 m x 4 m (41º 45’ 858 – 002º 16’ 981 – 520). En aquest punt s’inicia un camí que fent ziga-zagues s’enfila a trobar la carena del Bellit (més o menys a la vinya del Bellit). Aquí també es troba un torrent que davalla en sentit nord-sud que presenta la peculiaritat d’haver estat conduït mitjançant uns murs que en delimiten el curs. Petites feixes indiquen la presència de vinyes dècades o segles enrere.

Una mica més avall, a la banda de muntanya del camí, trobem un espai per guardar eines (41º 45’ 869 – 002º 16’ 944 – 511) que fa 50 cm x 40 cm. Tot plegat indica una utilització agrària del lloc, idea que es reforça una mica més avall (41º 45’ 885 – 002º 16’ 871 – 499) on es troben les restes d’una cabana.

Aquesta cabana  fa 3,80 m de llarg per 1 m d’ample i està completament ensorrada. Estava encastada al marge i per sobre seu passava un camí molt ben traçat i empedrat. Podem afirmar que es tracta d’una cabana perquè a la banda nord-oest hi ha una fornícula de 40 cm d’ample per 30 cm d’altura i 85 cm de profunditat, que sens dubte servia per guardar eines de certa longitud, com aixades o magalls. Sembla que aquesta cabana hauria fet, com a mínim, 1,20 m d’altura.

La coberta era feta per aproximació de filades i les lloses granítiques (i algunes de roca sorrenca) que la cobrien encara es troben a l’interior de les restes de la barraca. Tenia l’entrada al sud, sobre el mateix camí, i la porta feia 90 cm.