El poblat de Palomera (Saldes)

Segons Manuel Riu, a Palomera, hi hauria hagut un poblat documentat entre els anys 1040 i 1490, quan encara comptava amb tres cases habitades. La gràcia del lloc és que es troba dalt d’un penya-segat accessible només per un estret camí on amb prou feines hi passa una persona. A la part de dalt, hi ha una zona inclinada de 84 metres de llargada per 24 d’amplada (segons Riu) on hi havia hagut un únic carrer amb edificis a banda i banda.

Sembla que no hi hauria hagut església, ni al segle XIII. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que es tracta d’un antic vilatge de pastors i camperols, que formava part de la parròquia de Saldes.

Originàriament formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya, però caigué a mans dels Pinós i Mataplana.

L’any 1312, Saura de Pinós confirmà a la gent de la Rupe de Palomera totes les concessions que havia fet el seu marit, Pere Galceran de Pinós, que incloïen també el port d’Ensija, on podrien pasturar els seus ramats lliurement. També els establia la possibilitat de construir un molí al costat d’una font dita de Porcilga. A principis del segle XIV es concedida la castlania de la Roca, que estava tancada amb una porta.

El vilatge es va abandonar definitivament al segle XVI.

Es va excavar per primera vegada als anys setanta del segle passat, i s’hi van posar en evidència diverses cases. Una d’elles tenia uns 83 metres quadrats, el terra enllosat i un forn per coure pa. L’any 2006 es varen identificar un total de 27 habitatges i un carrer central.

El que no sembla que s’hagi excavat mai són les diverses balmes que hi ha en el laberíntic peu de cingle, que cal suposar que eren corrals per al bestiar. S’ha dit si hi cabrien un total de 5.000 ovelles, xifra que considero exagerada. El que està clar és que bona part tenien un tancament de pedra seca.

Trobareu l’article de Manuel Riu, aquí.

El molí subterrani d’Alfafara

No massa lluny de Bocairent, es troba el petit poble d’Alfafara. Des del centre del poble, comença un itinerari amb marques blanques i grogues que ens condueix al molí rupestre del Pantanet (indicat des de la carretera). S’arriba fins ben a prop amb cotxe, tot i que només ens guiaran les marques del PR.

Vista general del molí- A l’angle superior dret hi ha el pou

Abans d’arribar al lloc, trobem a la nostra esquerra la resclosa, feta de grans carreus quadrangulars. Encara es reconeix per on passava el rec, i a l’altra banda del camí, una pedrera d’on es va extreure la pedra per construir-la.

Allà mateix trobem una masia abandonada, que sembla que també havia estat un molí. El que ens interessa, però, es troba poc més aigües avall, on el torrent s’estreny. De fet, des de la casa en runes ja es veu l’entrada del molí hipogeu.

Situats davant de la porta principal, a la nostra dreta, a nivell del camí, hi ha un espai rodó tallat a la roca i amb un rebaix, que segurament correspon al sòcol d’un antic molí. De tota manera, caldria una neteja del lloc per assegurar-ho.

Primitiu assentament del molí

Just a sobre de la porta, per sobre d’unes regates que servien per desviar l’aigua que regalimava per la paret, es reconeix un espai rectangular tallat artificialment. Si hi pugem, amb compte, veurem que es tracta del pou del molí, que de seguida es transforma en un tub rodó d’uns sis o vuit metres de profunditat. Vigileu que no hi ha cap mena de barana ni de protecció.

El pou o cup

El casal del molí es troba excavat dins de la roca. Entrant, a la dreta, trobem la mola que queda sobre el lloc, una mola força recent (de fet, inscrit sobre la roca damunt de la porta hi ha gravada la data de 1887). Tallat a la paret, hi ha diversos encaixos de difícil interpretació.

Mola i encaixos a la paret

Al fons d’aquesta primera sala, en trobem una de més petita, que té la particularitat de contenir una pica perquè els animals mengessin. Això fa pensar que potser en algun moment va funcionar com a molí de sang.

L’estable interior

De tota manera, el rec, el pou i el carcaba, tallats gairebé tots ells en la roca mare, indiquen la presència d’un molí hidràulic. L’aigua, després de ser conduïda pel rec arribava directament al pou, sense cap mena de bassa per emmagatzemar-la. Després de moure la roda, sortia a l’exterior per un rec subterrani que actualment no es pot seguir perquè està superembadissat (de tota manera, s’identifica amb claredat i es veu la llum exterior des de dintre).

A l’entrada del molí, a la paret de la dreta, hi ha diverses creus gravades a la paret. També a la part de fora trobem algunes formes que semblen tallades a la roca. I, al terra, algunes cunyeres rodones força petites.

Un petit corriol, mig penjat, permet seguir el rierol aigües avall i, al cap de pocs metres, trobem una escala tallada a la roca i molt desgastada, que duu a una cavitat artificialment tallada, que queda lleugerament per sobre del molí.

Aigües avall, el camí es converteix en un rec tallat a la roca, amb una bifurcació i tot. No l’hem seguit més avall per no tenir temps.

És dels pocs molins subterranis que coneixem. En algunes pàgines web es diu que és medieval, però només he trobat referències documentals de l’any 1637. Se sap que era un molí del poble, amb privilegi reial, però que l’any 1646 la universitat se’l va vendre a un particular.

L’any 1644 es va arrendar en subhasta pública, amb la condició que el contracte duraria fins que el molí “ya no tenga agua suficiente para moler“. El mateix document ens informa que tots els veïns del poble estaven obligats d’anar-hi a moldre. (font)

 

El pla de les Moles (Castellcir)

A Castellcir (el Moianès) hi ha dos topònims que fan referència a l’extracció de moles: d’una banda, el sot de les Moles, i de l’altra, el pla de les Moles. Segons va recollir Enric Garcia-Pey (2005, p. 90), tots dos fan referència a una esplanada “(…) on s’aprofitava la roca per a picar-hi i extreure les moles dels molins, una de les quals se’ls trencà i encara ha quedat de testimoni, mig picada”. Aquesta pedrera es troba al sud del poble (429441, 4623009), però només la tradició oral i la forma d’un tros de pedra tallada permeten afirmar el seu ús com a molera. El que sí que és cert és que no massa lluny d’allà, a l’altra banda del riu Tenes, hi vàrem trobar una part d’una mola de molí manual.

Mola a mig extreure al pla de les Moles

El Trull de la riera Golarda

Més avall dels Gorgs Blaus, a la riba esquerra de la riera Golarda i en terme de Monistrol de Calders, es troba una cinquantena de forats rodons tallats a les ribes pedregoses del torrent. Gairebé tots els forats, excepte un gran encaix que segurament aguantava una passera de fusta, són rodons, amb unes mides que oscil·len entre els 11 i els 20 cm de diàmetre.

S’hi evidencien dos antics recs i dues rescloses. D’una se’n conserven els ancoratges al mig del llit del torrent. De l’altra no en queda res.

És molt interessant una estructura que tendeix a ser rectangular i delimitada per forats rodons molt petits (11 cm de diàmetre), que es troba a la banda nord de la Golarda.

trull

A la banda esquerra hi ha les restes dels dos recs, que passem per una zona que semblaria haver estat treballada, on hi ha el que semblaria haver estat l’ancoratge d’un trull d’oli. De tota manera, seria un molí mogut a sang, cosa que fa molt difícil de compaginar la presència dels dos recs (que s’uneixen justament allà) amb aquest trull mogut per un animal. Podria ser que aquí hi hagués hagut un molí.

trull_monistrol

El molí Subterrani dels Hostalets de Balenyà?

Antoni Pladevall va escriure que els molins de Vall-ossera (Seva-Hostalets de Balenyà) eren els més antics de la comarca, i que apareixien documentats l’any 953, a causa de la donació a la catedral de Vic d’un alou que contenia dos molins amb els seus cap-recs. Després de situar el molí Nou i el molí Vell de Vall-ossera, aquest autor afegeix que “més avall hi ha encara els indicis d’un altre molí“. Ignorem a quin molí es referia, però no sembla que fes referència al que volem comentar.

En tot cas, el cert és que deu anys més tard (963) tenia lloc la venda d’unes cases i altres coses (corts, terres, vinyes i horts), en terme de Seva. Les afrontacions de tot el que es venia eren les següents: “de orientis in ibso Castellare, de meridie in ibso Brullo, et de occiduo ad ibso molino subterraneo, de circi in Pugolo Regio.”

subterrani1

De totes aquestes afrontacions, la més clara és la que fa referència al Pugolo Regio, que seria Pujolric, identificat normalment amb Balenyà, i que els documents situen a prop de Vall-ossera. D’altra banda, podria ser que el Castellare fes referència al castell del Fitó o d’Esparreguera. Tot i que sembla que el Brullo hauria de ser l’actual nucli del municipi del Brull, res no ho permet afirmar amb seguretat.

Si Pujolric i el castell del Fitó marquessin pel nord i per l’orient l’espai venut, podria ser que el molino subterraneo estigués situat més o menys cap al gorg Negre o el gorg Blanc.

El cert és que l’espai entre els dos gorgs és avui dia pràcticament inaccessible i cal ser una mica Indiana Jones per apropar-s’hi. Tampoc els gorgs no existeixen, donat que han estat reomplerts de sediments. Ara bé, quan s’arriba just a sobre del salt del gorg Negre, a escassos metres de l’estimball i a tocar del llit del torrent, es troben les restes del carcabà d’un molí. No ens fem massa il·lusions, perquè res no en delata uns orígens massa llunyans ni sembla que hagués tingut una part subterrània.

De tota manera, l’espai sembla que ha estat envaït pels enderrocs que provenen de la propera pedrera d’en Xuclà, per on és de suposar que es produïa l’accés. El lloc on es troba el molí és un tros de riera amb el sòl pràcticament esmolat per l’aigua, inaccessible tant per dalt com per baix a causa dels dos saltants que hi fa el torrent (es pot triar entre rapelar-ne un o escalar l’altre). Al capdamunt dels dos salts res no indica la presència de cap tipus de resclosa, que en tot cas hauria d’haver estat a la zona més o menys planera que hi ha entre els dos. Tampoc no queda cap evidència de la possible bassa ni de cap de les parets de l’obrador.

Un detall interessant és el fet que el molí era situat just a sobre del segon salt, de manera que no aprofitava els 10 m de desnivell que aquest li hauria proporcionat (i tampoc la vintena del salt superior). Tot fa pensar que era un molí molt petit i de rodets, o sigui, de roda horitzontal.

La part més impressionant que en queda és el carcabà, que fa 2,40 m de llarg i 1,15 d’amplada, amb una falsa volta d’arc rebaixat. Està parcialment tallat a la roca mare (la part inferior). A 60 cm del final apareix un encaix tallat al terra de 20 cm d’amplada per 1,40 de llargada, situat just a sota del forat per on passava l’arbre del molí. Aquí hi havia el banc, que era on s’aguantava el dau que sostenia tot el conjunt de les moles; a la paret sud del carcabà, hi ha dos encaixos picats a la paret i una regata vertical que segurament contenia el pany. Sobre la rampa del molí s’observa una antiga mola trencada, que podria fer un metre de diàmetre.

El que queda de l’obrador fa una llargada de sis metres. Junt amb el carcabà arriba als 2,50 m d’altura, comptant-hi la part inferior de la paret exterior de l’obrador. No s’observa cap ancoratge a la paret, ni res que permeti entendre com era l’edifici (ni tan sols la seva planta).