Dinàmiques estructurals al vessant oriental de la serra de l'Arca

La riera d’Avencó és coneguda entre els aficionats a la geologia pel fet de trobar-s’hi una discordança, coneguda com a Discordança del Brull, “una discontinuïtat geològica que separa les dues unitats fonamentals de la geologia de Catalunya que són el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica-cenozoica”.

Aquesta discordança es dóna entre els materials triàsics que es troben per damunt dels paleozoics i “es manifesta com una superfície estructural suaument inclinada cap al nord-est que és la que conforma el Pla de la Calma” (font).

Portat sobre el terreny, això vol dir que en la zona de la serra de l’Arca es troba un nivell de pissarres (paleolítiques) per sobre de les quals hi ha els conglomerats i gresos del triàsic. Un tercer nivell per sobre d’aquest el formen uns estrats de pedres calcàries. A la part superior de la riera, sota el Pujol, apareixen, en el fons de la vall també unes altres calcàries (paleozoiques).

 

Esquema geològic de la riera d'Avencó, segons Salvador Llobet (1947)

Aquesta diferenciació en el sòl de la muntanya sembla que podria tenir algun tipus de relació amb les activitats d’aprofitament que s’hi varen donar, tot i que altres factors antròpics segurament també hi tingueren un gran pes.

Pel que fa al nivell inferior, el que separa el sòcol paleozoic del nivell dels conglomerats, s’evidencia en tot el vessant oriental de la serra de l’Arca una utilització forestal del nivell inferior (pissarres), tot i que en alguns lloc segurament s’hi havia plantat vinya. Si es divideix el vessant en dues parts, la zona que quedaria entre el Saní i el Brull conserva moltes evidències d’una utilització forestal basada en l’explotació del carbó (carboneres, paradors). En arribar a les cotes superiors, per sobre dels 650 m aproximadament, apareixen les primeres feixes d’antics conreus. En alguns llocs el canvi sembla anar lligat al diferent origen geològic del sòl.

Del Saní cap al sud, les carboneres desapareixen en el nivell inferior, mentre les feixes i camps es mantenen a la part superior. La zona de pissarres aquí presenta les úniques alzines sureres que coneixem a la zona, en una extensió considerable. Enmig de les sureres es troben algunes cabanes, d’una tipologia que fa pensar en un origen vinculat a la vinya, però que no es pot assegurar.

Més enllà del sot de la Costa del Brull (és a dir, en l’extrem sud), desapareixen les sureres, però no es troben estructures associades al carboneig. Només entre la Magesteria i can Serra de l’Arca, però a un nivell inferior, s’ha detectat algunes petites carboneres de les que es feien servir per fer carbonet. A la zona inferior, on hi ha les pissarres, no hi apareix cap mostra d’explotació forestal, però es veuen feixes esparses i les restes del que podria ser un camí que, uns cinquanta metres pel damunt del llit del torrent, recorregués tota la vall en sentit nord-sud (s’hauria de verificar que fos així).

Aquest cas fa pensar en la interacció entre els elements medials (en aquest cas la geologia i la botànica) i els elements humans. Sembla que es podria aplicar algun tipus de plantejament possibilista, en el sentit que mentre la geologia va permetre uns certs usos (la qualitat del sòl pissarrós difícilment serveix per a l’explotació agrària, especialment si és força pendent) la voluntat humana va acabar d’actuar sobre aquest substrat.

El fet que coincideixi la presència de cabanes en la zona d’alzines sureres permet pensar que aquests refugis es fessin servir en les èpoques de pelatge de l’alzina, tot i que podria ser que en el seu origen haguessin estat vinculats a l’explotació de la vinya.

Anuncis

La "domesticació" del sot de la Costa del Brull

Canalització de l'aigua a sobre de la Bisbal

Canalització de l'aigua a sobre de la Bisbal

El sot de la costa del Brull recull part de les aigües de la zona intermitja de la Serra de l’Arca, en el seu vessant oriental. Comença a uns 800 m d’altitud i aboca les seves aigües a la riera del Pujol o d’Avencó a uns 450 m, poc al sud de la Bisbal.

Aquest torrent intermitent, com tants altres a la zona, va ser aconduït mitjançant murs que en delimitaven el curs. Poc abans d’arribar a la seva desembocadura, s’endevinen restes d’una presa i un canal excavat directament en el sòl que duia les seves aigües fins als camps que hi ha al sud de la Bisbal. Més amunt, en el mateix torrent, hi ha una altra presa, actualment curulla de sediments, que suposadament serviria per evitar que aquests fessin malbé o tapessin l’entrada de l’aigua al canal.

És un dels pocs casos que es documenten a la zona en què es conserva l’estructura que permetia regar els camps. En altres casos, com a Fondrats, la documentació història obligava als masovers a conservar les rases i canals a ús i costum de bon pagès, però no hem sabut esbrinar si era una fórmula retòrica o si realment feia referència a canals realment existents sobre el lloc.