Cabanes i refugis del torrent de Vilanova

La masia de Vilanova es troba sobre la riera del mateix nom, en terme de Castellterçol. A la banda solella de la riera s’han trobat diferents barraques i refugis que coexisteixen amb algunes cases noves (com ca la Rosa, cal Sec, cal Ventura o cal Ciuró). Algunes estan derruïdes però n’hi ha d’altres que encara es conserven en bon estat.

Barraca al torrent de Vilanova (Castellterçol)

Barraca al torrent de Vilanova (Castellterçol)

En el punt 41º 45’ 552 – 002º 05’ 455 – 705 hi ha una petita cabana de planta arrodonida d’aproximadament 1,5 m de diàmetre interior i d’1,40 m d’alçada també a l’interior. La coberta és feta per aproximació de filades amb una gran llosa que cobreix el conjunt (està lleugerament inclinada per permetre un forat que podria actuar com a xemeneia, però també podria ser algun defecte estructural).

La porta, acarada al sud, fa 60 cm x 100 cm i està flanquejada per dues grans pedres i coberta amb una llinda plana molt prima. A l’interior hi ha dues fornícules, una a la banda est i l’altra a l’oest.

Una seixantena de metres més a ponent hi ha un gran bloc que va ser buidat per la part de sota i tancat amb un petit mur de pedres que servia de precari refugi (41º 45’ 550 – 002º 05’ 499 – 719).

Refugi al torrent de Vilanova

Refugi al torrent de Vilanova

I encara no dos-cents metres en la mateixa direcció apareixen les restes d’una altra barraca d’estructura i mides semblant, però ensorrada (41º 45’ 556 – 002º 05’ 579 – 709).

Més al sud, a l’altra banda de la pista, apareixen dues noves cabanes, també enderrocades (41º 45’ 470 – 002º 05’ 300 – 670 i 41º 45’ 451 – 002º 05’ 510 – 683).

A uns cent metres al sud-oest de ca la Rosa hi ha una altra barraca, penjada dalt d’un cingle, de morfologia semblant (41º 45’ 829 – 002º 04’ 583 – 686).

La pregunta que ens formulem és com s’articulaven aquestes cabanes amb les cases noves que tenen relativament a prop?

Anuncis

Refugi de Puig-Agut

Refugi de Puig-Agut

Refugi de Puig-Agut

Es troba 170 metres al sud-est de Puig-Agut, just on en el mapa de l’Alpina hi ha la ema del torrent Mal (41º 45’ 523 – 002º 16’ 541 – 649).

El vàrem conèixer gràcies a les indicacions de Francesc Casanellas, a qui li havien fet saber una parella de persones que el coneixen. Es tracta d’un refugi excavat sota un gran bloc de forma triangular de 2,20 m x 4 m x 5 m, amb un gruix d’entre un i dos pams. Les dimensions interiors són de 2,5 m x 1,5 m.

Està orientat al sud-est, on s’obre l’entrada d’accés i una obertura que podria actuar com una finestra. La paret del fons està formada per roca mare, mentre que la de la banda nord està feta per grans pedres tallades de forma regular (caldria verificar-ho). A la banda est hi ha el mur que tanca l’habitacle, on s’obren la porta i la finestra.

El terra és d’argila i de la boca arrenca un petit canal de desguàs. Segons Casanellas, s’ha descartat que es pugui tractar d’un megàlit. Creiem que podria ser alguna mena de refugi vinculat a l’explotació d’una pedrera propera a la zona.

Balma dels emboscats de Montmany

Balma dels emboscats de Montmany

Balma dels emboscats de Montmany

Es troba en un lloc de difícil accés, penjada enmig d’un cingle sobre la carretera que porta a Montmany (41º 42’ 919 – 002º 15’ 277 – 540).

S’hi accedeix, amb moltes dificultats, per una lleixa penjada a mitja paret. A l’arribar a la balma, una gran roca despresa del cingle i repenjada a la paret principal  obliga a fer un pas estret. Després d’un petit tram de baixada, es troba la balma, encarada al sud i situada sota un curs hídric normalment sec. Si seguim per la lleixa caldrà fer un segon pas entre una roca despresa i la paret, aquest cop més estret.

La dificultat d’accedir a l’indret per altre lloc que no fos la lleixa, i la presència de les dues pedres, feien pràcticament inexpugnable aquesta balma. A més a més, des de la carretera resulta pràcticament invisible. La balma en si és petita (4 m de llarg per 1,50 m d’ample) i baixa (1,15 m d’altura màxima). Aprofita una esquerda natural formada per l’encreuament de dues diàclasis. Està tancada per un mur fet de pedra relligada amb una barreja de fang i fanals. Una obertura de 50 cm permet accedir a l’interior i hi ha una altra obertura que fa les funcions de finestra. A la banda de ponent, a l’interior, es troba un espai per fer foc sense que es pugui veure des de l’exterior; a llevant hi ha les restes d’un jaç.

Hem pogut saber de la seva existència gràcies a l’Antoni, del Figaró, amb qui ens va posar en contacte en Xavier. A tots dos, moltes gràcies.

Refugi del Solà

Refugi construït sota un bloc caigut de pedra rogenca.Es troba entre el Solà i can Coromines (41º 48′ 621 – 002º 18′ 043 – 731) . La boca s’obre de cara a llevant, enmig d’una zona de petits camps i feixes avui dia abandonats.

Fa uns 5 o 6 m de recorregut, amb un alçat pendent i que acaba a la part superior amb un petit forat que podria actuar com una xemeneia. Hi ha clares evidències de què va ser ampliat de manera artificial (es conserva el forat d’un explosiu).

Refugi del Solà

Refugi del Solà

Refugis de Sant Climent

Refugi de Sant Climent, a Sant Feliu de Codines

Refugi de Sant Climent, a Sant Feliu de Codines

Al sud de l’ermita de Sant Climent, a Sant Feliu de Codines (41º 42’ 210 – 002º 10’ 188 – 580).

Es tracta de dos espais buidats en el marge d’una paret al costat mateix d’un camí, amb la boca orientada de cara al sud. El més occidental està mig tapat per un despreniment i, per tant, no es descriu. L’oriental fa 1,40 m de fons per 2,20 m d’amplada. Té dos forats petits a l’est i un prestatge excavat a la paret nord.

Cova d’en Surell

Cova d’en Surell

Boca de mina, o si més no refugi, que es troba a Sant Pere de Vilamajor, al sud-est del turó de Sant Elies (41º 43’ 515 – 002º 23’ 173 – 786).

Té encara no un parell de metres de recorregut i sembla que correspondria a un intent d’explotació d’algun mineral ferruginós o carbonífer. De tota manera, no es pot descartar que correspongui a un refugi vinculat a les artigues de Can Terrer, que es troben just a sobre, a l’altre costat de la pista.

Del que no hi ha dubte és del seu origen antròpic.